El traspàs de serveis

Dins del procés de traspàs de serveis dels anys trenta, hi cal distingir tres grans etapes:
a) Fins el 6 d’octubre de 1934, data de la ‘rebel·lió’ del Govern de la Generalitat.
b) Un període de retrocés i, en la majoria d’aspectes de pràctica anul·lació de l’autonomia, que es va perllongar des de l’octubre de 1934 fins a les eleccions de febrer del 1936.
b) Amb el triomf del Front Popular en aquelles eleccions, s’encetà el tercer i definitiu període.
Al seu cop, dins la primera etapa, cal distingir dues fases, el punt d’inflexió de les quals vindria marcat per les eleccions del novembre de 1933. El triomf de les dretes en aquestes va accentuar fins a límits d’obstruccionisme declarat, les dificultats que ja s’havien iniciat en la primera fase. Durant aquella, encara era possible arribar, a nivell de presidència del Govern, a solucions, si no satisfactòries, acceptables des del punt de vista de la Generalitat. Sota el govern de la coalició cedista-radical, no hi havia res a fer, El Jefe Gil Robles manava, per si mateix o a través del sedient radical Lerroux, emperador retirat.
La Comissió mixta, regulada per Decret de 21 de novembre de 1932, va ser constituïda l’1 de desembre. Estava integrada per dotze membres, designats per meitats pel Govern de la República i pel de la Generalitat. Les decisions s’havien d’adoptar per majoria de dos terços. Si no s’obtenia aquest quorum, la qüestió quedaria teòricament sotmesa a l’arbitratge del president de les Corts. En la pràctica, mai no es va arribar a aplicar aquest sistema d’arbitratge. Els freqüents empats a sis eren resolts pel Govern de la República, que s’autoatribuïa la decisió final. Fins i tot, en els assumptes en què hi havia quòrum, el Govern de la República, que havia d’aprovar per decret els acords de la Comissió, els condicionava o els modificava quan li abellia.
La valoració de la contribució territorial va ser l’escull més important d’aquesta primera fase. Calgué que el president Macià es desplacés personalment a Madrid el juny de 1933, perquè s’hi arribés, ja que no a un acord pròpiament dit, a un principi d’acord sobre les bases del futur acord. Mentre tant, la Generalitat que havia de pagar el cost dels serveis ja traspassats, sense la contrapartida de la cessió de la contribució territorial, havia de recórrer per primera vegada al crèdit. Una emissió d’obligacions de tresoreria de 15 MPTA al 6% inaugurava el deute de la Generalitat.
La lentitud de la Comissió de traspassos feia impossible presentar un pressupost de la Generalitat per l’any 1934. Calgué prorrogar el pressupost de 1933, successivament, per al primer i per al segon semestre de 1934.
Traspassat el president Macià (en un altra accepció de la paraula), és ara Lluís Companys qui viatja a Madrid per entrevistar-se amb el president del Govern, Lerroux i el ministre d’Hisenda, Lara. Ja som a febrer de 1934. El president torna carregat de bones promeses. Treballs d’amor perduts. El 2 de març canvia el govern de la República. El nou ministre d’Hisenda, l’aragonès Marraco, s’havia distingit durant la discussió de l’Estatut com a feroçment oposat a l’autonomia.
El 28 de març, s’aprovava pel Consell de Ministres la valoració de la contribució territorial en 43’2 MPTA. Però el Decret contenia un seguit de condicions, restriccions i dilacions imposades pel tenaç ministre Marraco. De fet, el traspàs efectiu, amb plenitud de facultats administratives i normatives, quedava diferit ad calendas graecas. El rendiment de la contribució s’atribuiria a la Generalitat, però l’Estat se’n reservaria pel moment l’administració. El Govern de la Generalitat, es va creure en el cas d’adreçar al de la República una nota de protesta que va ser rebutjada.
Al pressupost per al segon semestre de 1934, considerat com a primer pressupost de l’autonomia, pujava a 63’8 MPTA. Hi apareixia com a estrella invitada la desitjada contribució territorial. Altres ingressos tributaris, a més de l’impost de cèdules personals, heretat de les diputacions, eren el segell de la Generalitat, de naturalesa semblant al timbre de l’Estat, l’arbitri sobre aprofitaments hidràulics i l’arbitri sobre aigües minerals.
El 16 d’agost la Comissió mixta aprovava el traspàs dels serveis d’obres públiques, valorats en 32’6 MPTA. Així quedava obert el camí del traspàs de l’impost de drets reals, que es va valorar en 29’9 MPTA. L’1 d’octubre el Govern de la Generalitat dictava un Decret sobre liquidació de l’impost.
El 6 d’octubre de 1934, amb la proclamació de l’Estat català pel Govern de la Generalitat i la subsegüent reacció manu militari del Govern de la República, tot se’n va anar en orris. La segona etapa del traspàs de serveis va ser una etapa en sentit invers: de la meta al punt de partida.
Empresonat el president i els consellers de la Generalitat, van ser substituïts per un governador general interí designat per l’autoritat militar (por supuesto). Tot seguit, van començar a ploure disposicions que limitaven l’autonomia de Catalunya. Ja el 9 d’octubre s’aprovà, a proposta de Marraco, un decret pel qual l’Estat confiscava el servei de recaptació de contribucions (que, en realitat, no era una potestat estatutària, sinó una herència de les diputacions). Per ordre del governador general interí de 25 d’octubre de 1934, quedava sense efecte el decret de la Generalitat sobre liquidació de l’impost de drets reals. Per Decret de 26 de novembre de 1934, la República reassumia els serveis d’ordre públic a Catalunya. Consegüentment, un altre Decret de 6 de desembre deixava sense efecte el traspàs de l’impost de drets reals.
Per Llei de 2 de gener de 1935 se suspenien les funcions del Parlament de Catalunya. Les funcions executives de la Generalitat s’atribuïen transitòriament a un governador general nomenat per Govern de la República. Se suprimia la Comissió mixta de traspàs de serveis i se creava una Comissió estatal (por supuesto) que revisaria els decrets de traspàs i proposaria les modificacions o anul·lacions corresponents. El 17 d’abril de 1935, hom dictava un decret, piadosament anomenat de ‘restitució de serveis’, pel qual es retornaven a la Generalitat hivernada els serveis confiscats, tret del d’ordre públic i la seva dotació econòmica (l’impost de drets reals). El traspàs d’obres públiques quedava en suspens, a reserva de la definitiva decisió de la Comissió revisora.
L’escàndol de l’estraperlo, que va esclatar pel setembre de 1935, marcà el principi de la fi de la coalició cedista-radical. (en aquella època venturosa i ingènua, el regal d’un rellotge d’or al gendre del president podia fer caure un govern).
El triomf del Front Popular en les eleccions del febrer de 1936 obre la tercera etapa i definitiva en l’accidentat procés del traspàs de serveis. Per Decret de la República de la República de 26 de febrer, el Parlament de Catalunya reprèn les seves funcions. Per Decret de 4 de març és restablerta l’anterior Comissió mixta de traspassos. La sintonia entre els governs de la República i la Generalitat fa que aquesta etapa es desenvolupi dins un clima de col·laboració abans desconegut. El primer pas cap a la normalitat és la restitució a la Generalitat del servei de recaptació de contribucions.
El 30 d’abril s’eleva a definitiva la valoració de la contribució territorial, deixant sense efecte les restriccions i cauteles del Decret Marraco.
El pressupost del segon semestre de 1936 pujava a 71’7 MPTA, enfront del 63’8 MPTA del segon semestre de 1934. Per a la contribució territorial, principal font d’ingressos, es pressuposaven 27’9 M. La diferència de 2 M semestrals a l’alça era deguda a la previsió del conseller Esteve de millorar la gestió estatal, que jutjava deficient.
El 19 d’agost de 1936, ja iniciada la guerra, s’incorporarien al pressupost semestral de la Generalitat 15,9 MPTA més, com a conseqüència del retraspàs dels serveis d’ordre públic. Les contrapartides eren 12’5 M, import de les 5/12 parts de la valoració de l’impost de drets reals, traspassat de nou, i una transferència estatal de 3’5 M.

Jaume Carner i la contribució sobre la renda

En 1932 es va produir un esdeveniment quantitativament modest, però de gran significació qualitativa, en l’evolució del sistema tributari espanyol: la implantació, per llei de 20 de desembre, de la contribució sobre la renda primer impost personal progressiu sobre les persones físiques.
Els mitjans personals i materials de la Hisenda pública d’aquells moments no hauria permès establir un impost personal únic, com és l’actual IRPF; ni tan sols integrar els impostos de producte com a impostos a compte d’una escala progressiva complementària, segons el sistema de 1964. La contribució sobre la renda de 1933, modestament pressupostada en 20 MPTA era com una petita guinda progressista que coronava el gran pastís ranci del sistema d’impostos de producte. Però tenia un cert valor simbòlic en aquelles dates d’entusiasme republicà.
Era ministre de Finances de la República en aquell moment Jaume Carner i Romeu (El Vendrell 1867 – Barcelona 1934). Advocat, financer i i home de negocis, Carner havia presidit la Comissió redactora de l’Estatut de Núria. Durant la seva etapa jovenívola de polític de dretes (Lliga Regionalista) va demostrar la seva capacitat d’organització com a director de l’aparell electoral que va posar fi al caciquisme polític. Deslligat aviat de la Lliga, va participar en la fundació d’Unió Federal Nacionalista Republicana.
En 1931, cridat pel president Macià, va prendre part en l’organització de la Generalitat provisional i presidí la comissió redactora de l’Estatut de Núria. En desembre de 1931 és nomenat ministre de Finances del Govern d’Azaña, càrrec que hagué de dimitir el juny de 1933 per raons de salut. La noticia de la seva mort, esdevinguda pocs mesos desprès, va ser acollida amb respecte unànime.

Larraz: una proposta interessant i oblidada

Des de la banda estatal, la polèmica, com ja s’ha dit, va fer servir arguments més aviat metafísics. A aquest gènere pertanyen les aportacions de l’advocat de l’Estat Pedro Redondo o la de l’ex –ministre de la Dictadura José Calvo Sotelo.
Però paga la pena esmentar, per la seva equanimitat, un petit llibre, publicat el 1932 pel jove advocat i economista José Larraz – anys desprès ministre franquista – La Hacienda pública y el Estatuto catalàn. La idea bàsica de Larraz era que la dotació de la Hisenda de Catalunya no s’hauria de fer en base a la despesa estatal territorialment localitzada; sinó mitjançant l’assignació de percentatges de la total despesa estatal. El percentatge seria determinat per a cada servei, segons criteris adients a la naturalesa d’aquest. Per exemple, els serveis de justícia i les transferències socials s’haurien de dotar en proporció a la població; els d’ensenyament per la semisuma de les relacions de població i d’esforç fiscal; els serveis agrícoles en proporció al rendiment de la contribució rústica.
Lamentablement, la proposta de Larraz va caure en el buit en el seu dia. I a ningú se li va acudir desenterrar-la en 1979.

Jaume Alzina i la balança fiscal de Catalunya

Des del 1714 als nostres dies els catalans sempre varen sospitar que pagaven més del que els pertocava. Al llarg dels últims setanta o vuitanta anys, la construcció de balances fiscals va ser exercici dilecte dels economistes de casa nostra. El debat sempre fou asimètric: de la banda espanyola no s’hi oposaven números, sinó consideracions metafísiques.
Amb els antecedents esmentats al capítol anterior (Graell, Crexells), pot ser considerat pioner d’aquest exercici Jaume Alzina i Caules (Maó 1899-Barcelona 1981), qui l’any 1933 publicava un petit llibre, L’economia de la Catalunya autònoma, recopilació d’un seguit d’articles apareguts a La Publicitat durant el debat de l’Estatut. Amb referència al Pressupost de 1930, (veure pàgina 17) Alzina troba, des del punt de vista dels ingressos, que la recaptació tributària a Catalunya era proporcionalment molt superior a la relació de població, aleshores de l’11%. Tan sols en la contribució territorial la proporció era semblant: l’11’5 %. En la contribució d’utilitats la relació de recaptació Catalunya-Espanya era del 20%. En la contribució industrial, del 26%. En el conjunt de tots els impostos, del 18,8%, la qual cosa significa que l’esforç fiscal per capita de Catalunya representava el 170’9% del conjunt d’Espanya. En l’altre plateret de la balança, Alzina troba que la despesa de l’Estat a Catalunya era del 5,5% de la total despesa estatal.
Val a dir que les xifres d’Alzina prenien en consideració tan sols la despesa territorialment localitzada a Catalunya, sense reflectir les que podríem dir-ne ‘despeses generals’ de l’Estat, però, tot i això, l’evident desproporció entre les relacions d’ingressos i de despeses fa pensar que el greuge comparatiu era aleshores ja palès.

Manuel Azaña, un nacionalista espanyol `posat en raó

L’aprovació de l’Estatut en el marc d’una Espanya de fons social reaccionari no hauria estat possible sense l’entossudiment personal del senyor Manuel Azaña Díaz (Alcalá de Henares, 1880-Montauban, 1940). Els seus discursos parlamentaris de 27 de maig (debat de totalitat) i 31 de juliol (debat del títol IV) van ser peces perfectes de freda, contundent i raonable dialèctica.
Paradoxalment, l’aferrissada defensa de l’Estatut de Catalunya per part de Manuel Azaña obeïa a una certa mena de patriotisme espanyol heterodox. L’ateneista d’Alcalà d’Henares era, per edat, germà petit dels homes del noranta-vuit, aquella generació de perifèrics conversos a la idea de la regeneració d’Espanya. Quasi coetani de José Ortega i Gasset, Azaña no compartia, però, la dèria vertebradora del madrileny. Manuel Azaña va ser el primer castellà a comprendre que la viabilitat d’una Espanya moderna passava per l’autonomia de Catalunya. Per això es va entestar en un difícil exercici de funàmbul, sobre un fons audible de soroll de tambors: arribar a una fórmula d’equilibri, acceptable per a Catalunya i que pogués ser païda per una opinió pública espanyola encara devota de Frascuelo i de Maria. Per aquests motius, és justícia que figuri aquí, com a factòtum de l’Estatut de Catalunya, el nom del castellà Manuel Azaña i no pas el del català Pere Coromines, qui no va arribar a ensumar de què anava la cosa.Durant els anys de guerra, l’actitud d’Azaña envers Catalunya va fer un tomb radical. L’aleshores president de la República mai no va arribar a acceptar l’autonomia de guerra, que qualificava d’espoliació i de robatori. Josep Tarradellas va ser la bèstia negra de l’Azaña decadent. Llàstima.

La fòrmula financera en l'Estatut de 1932

La comissió redactora del projecte anomenat Estatut de Núria era presidida per l’advocat i home de negocis Jaume Carner, que l’any següent seria nomenant ministre d’Hisenda de la República. Però la redacció del títol d’Hisenda va ser encomanada a Pere Coromines, personatge polifacètic, polític, advocat i economista d’oïda, que, en els seus diaris, palesa estar encantat d’haver-se conegut.
El sistema financer que s’hi proposava inspirat en el de l’Estatut d’Autonomia aprovat per l’Assemblea de la Mancomunitat en 1919, consistia bàsicament en la cessió a la Generalitat de les contribucions directes, és a dir, la contribució territorial rústica i urbana, la contribució industrial, la contribució d’utilitats i l’impost de dret reals.
Per estrany que pugui semblar, la manufactura d’aquesta proposta no va ser precedida d’un mínim estudi d’equivalència entre el previsible cost dels serveis que es reclamaven i el rendiment dels impostos a cedir. El 22 de juliol de 1931, desprès d’una llarga sessió de treball amb el funcionari de la Diputació de Barcelona Guillem Virgili, Coromines va descobrir esverat que, mentre que el cost dels serveis a traspassar representava entorn de 81 milions PTA, el producte a Catalunya de les contribucions directes suposava més de 230 milions. Hem de fer el compte d’una altra manera, va ser la beatífica conclusió corominesca.
Per iniciativa del president de la República Alcalà Zamora es va encomanar l’estudi dels aspectes econòmics de l’Estatut a una comissió de tècnics integrada per tres representants del Ministeri d’Hisenda i tres de la Generalitat. Les discrepàncies en el si de la comissió no van fer possible concretar els resultats en un informe únic. Pel mateix preu se’n van fer dos: un dels funcionaris estatals i un altre dels representants catalans.
El dictamen de la Comissió parlamentària, que representava una restricció considerable de les pretensions inicials de l’Estatut de Núria, revestia un caràcter híbrid, ja que barrejava els sistemes de cessió total d’impostos, de participació i de concert.
Eren objecte de cessió total la contribució territorial, la industrial i un seguit de petits conceptes, la recaptació total dels quals girava entorn d’1 MPTA. Per completar el càlcul previst del cost dels serveis cedits segons l’informe B dels tècnics de la Generalitat, s’hi afegia una participació del 53% de l’impost del timbre. La contribució d’utilitats seria objecte d’un concert semblant al del País Basc: el rendiment del tribut s’atribuiria a la Generalitat a canvi d’un cupo anual.
L’inici del debat parlamentari, el maig de 1932, es va veure envoltat d’un clima polític enrarit. Una campanya de premsa, instigada per la dreta i per certs sectors socialistes, i reforçada per aldarulls prefabricats d’estudiants suposadament inflamats en ardor patri espanyol, amenitzaven el panorama. El dia 9 se celebrava al teatre Principal de Palència una assemblea de representacions castellanes que s’oposava al dictamen de la Comissió en nom de la unitat d’Espanya i de la sobirania nacional. Entre les adhesions rebudes, hi figuraven les de Miguel de Unamuno i de José Ortega i Gasset.
El debat es presentava difícil en un Parlament on existia l’estrany costum de parlar (per comptes de prémer botons electrònics) i era desconeguda la disciplina de vot. El dia 2 de juny, Miguel Maura va promoure un incident en interpel·lar el Ministre d’Hisenda Jaume Carner, qui, segons Maura, no podia romandre al banc blau, representant al Govern, quan era ‘part interessada’, com a català i coautor del projecte d’Estatut. Tot i l’enèrgica rèplica del president del Govern, Azaña, Carner va tenir la delicadesa de no tornar a ocupar el banc blau.
L’obstrucció era sistemàtica i acarnissada. Acabant el mes de juliol, tan sols s’havien pogut acabar quatre articles. Un esdeveniment extraparlamentari va accelerar decisivament el debat. El dia 10 d’agost es va produir el frustrat pronunciament dretà del general Sanjurjo, que prenia, precisament com a pretext principal l’oposició a l’Estatut de Catalunya. La consegüent reacció de suport al Govern va permetre que el debat de totalitat del títol d’Hisenda ocupés tan sols quatre sessions, del 25 al 31 d’agost. Particularment decisiu va ser el discurs d’Azaña en la sessió de 21 d’agost, que va aconseguir liquidar la maniobra d’Alba, Lara i Besteiro, tendint a remetre la qüestió d’Hisenda de L’Estatut a una llei especial. En la sessió de 9 de setembre es va aprovar l’Estatut per 314 vots contra 24.
El resultat final, val a dir-ho, distava molt dels plantejaments inicials de Núria. Única concessió als punts de vista de l’informe B dels tècnics catalans va ser l’acceptació del principi que la valoració dels serveis a traspassar no es limitaria als pagaments a Catalunya per raó d’aquells serveis. S’hi haurien d’afegir:
a) Un percentatge sobre aquella quantia per raó de despeses imputables als serveis transferits que, tenint consignació en els pressupostos estatals, no produïssin pagaments a Catalunya o els produïssin en quantia inferior al cost dels serveis.
b) Una suma igual al coeficient d’augment que poguessin experimentar en el futur les despeses del pressupost de la República en serveis corresponents als traspassats.
Deixant de banda els minúsculs conceptes tributaris del 20% de propis, 10% de peses i mesures, 10% d’aprofitaments forestals, cànon de superfície i impost d’explotacions mineres, els únics impostos objecte de cessió íntegra eren la contribució territorial i l’impost de drets reals. Però mentre que la primera se cedia incondicionalment, és a dir, amb capacitat normativa, la cessió de l’impost de drets reals, equivalent als actuals de transmissions patrimonials i de successions i donacions, quedava condicionada a l’aplicació per la Generalitat dels mateixos tipus i normes estatals. Pel supòsit que la valoració dels serveis traspassats arribés a excedir de la valoració dels impostos cedits, la Generalitat seria compensada amb participacions en les contribucions industrial i d’utilitats, fins el límit del 20% i, supletòriament amb una participació il·limitada en l’impost del timbre.
Hom preveia una revisió ordinària del sistema, que tindria lloc cada cinc anys i una revisió extraordinària, que podria fer-se en qualsevol moment per iniciativa del ministre d’Hisenda de la República.
Jaume Alzina va fer una previsió de la valoració dels impostos i participacions cedits: a nivell del pressupost de 1933. En el supòsit que les participacions en industrial i utilitats assolissin el seu percentatge màxim del 20% i la del timbre el mateix percentatge, el total pujaria a 133 MPTA. El pressupost d’ingressos de la República per aquell any ascendia a 3.474 MPTA. La relació de població Catalunya-Espanya era de l’11%.
L’intent de comparar la cessió de tributs de 1932 amb la de 1982 fóra exercici superflu i enfollit. No sols les pessetes d’un any i de l’altre eren monedes quantitativament i qualitativament diferents. La relació de població era diversa. La composició dels pressupostos estatals respectius i la proporció de despeses de caràcter social i de transferències a les economies familiars eren magnituds resistents a tota comparació.

II La República i la Guerra

RESUM.- La fórmula financera de l’Estatut de Catalunya de 1932 consistia en atribuir a la Generalitat part dels impostos directes estatals en equivalència al cost dels serveis traspassats. Aquesta fórmula, que no resolia el problema ja aleshores existent del desnivell de la balança fiscal Catalunya-Espanya, va ser possible, com a mal menor, a contracorrent de l’opinió pública espanyola, gràcies a l’entossudiment personal de Manuel Azaña. El traspàs de serveis fou una desgràcia total. En els millors moments, va ser lent i dificultós. Arran dels fets del 6 d’octubre de 1934, el traspàs, amb el conegut estil de marxa del cranc, va esdevenir retrotraspàs.
Durant els primers mesos de la guerra, Catalunya assoleix una situació de pràctica independència de fet, l’autonomia de guerra. En aquesta circumstància, el conseller en cap Tarradellas, va escometre un ampli pla econòmic, els decrets de S’Agaró, del qual formava part una reforma fiscal, que incloïa un impost general sobre les operacions empresarials: l’impost sobre la xifra de negocis.

Vacances a l'Illa d'Utopia: el sistema tributari al Congrès separatista de La Havana

En 1928 es va reunir a l’Havana, sota la presidència de Francesc Macià, una assemblea constituent del separatisme català. Fruit d’aquell aplec va ser un projecte de Constitució Provisional de la República Catalana. El sistema tributari que s’hi proposava, molt avançat per a l’època, marcava distàncies amb la caduca Hisenda espanyola.
S’estableix com a norma contributiva l’impost progressiu sobre la riquesa i la renda. (Art. 170).
Mentre que no quedi fet un cadastre de la riquesa privada, el parlament fixarà la quantia de les contribucions pel concepte territorial, urbana i de negocis, així com els arbitris comarcals i municipals que puguin establir-se transitòriament. (Art. 171).
Mai no podran establir-se impostos directes ni indirectes sobre articles de primera necessitat, jornals de treballadors ni sous d’empleats, ni contra (sic) llogaters de cases o pisos la renda mensual dels quals sigui de cinquanta pessetes en avall. (Art. 172).
Les cooperatives obreres, sindicats agrícoles, , cellers comunals, organismes gremials de producció agrícola o industrial, estaran exempts de contribucions per les seves propietats col·lectives. (Art. 176).
Hom podria dir que el projecte de l’Havana feia volar coloms. Però al mateix temps, no deixava de posar peus a terra. El sistema transitori previst a l’article 171 manifesta la voluntat de caminar cap a un futur radicalment modern. Però pas a pas.

Joan Crexells i la balança fiscal dels Països Catalans

1923, any de la dictadura de Primo de Rivera, és també la data de publicació d’un dels assaigs precursors sobre el tema de la balança fiscal de Catalunya catalogats per Roca: L’endemà de les festes (dins O.C., II).
El malaguanyat Joan Crexells (1896-1926), humanista, filòsof, economista i periodista per guanyar-se la vida, va morir en plena joventut, deixant una estela d’admiració pel seu plural talent. Josep Pla, qui li dedicà un dels seus ‘homenots’, va traçar-hi el següent epitafi:
Amb la mort de Joan Crexells (desembre 1926) perdérem una de les nostres més grans esperances. Era potser el més bo, el més cultivat, el més complet, una de les naturaleses d’home jove (joveníssim) més riques que respirava l’aire d’aquest país.
El tema del dèficit fiscal havia reprès actualitat amb motiu del moviment autonomista de 1918-1919. No podia, doncs, escapar a la curiositat, catalana i universal, del jove Crexells. La Catalunya estricta paga del 20% al 25% dels pressupostos espanyols amb un 11% de la població. D’on dedueix: Si un dia la Catalunya estricta fos independent, l’Estat català podria atendre els seus ciutadans amb el doble del que els atén l’Estat espanyol.
Això s’escriu en un moment en què la situació havia ‘millorat’ com a conseqüència de la relativa descentralització que representava la Mancomunitat.
Dut pel seu optimisme jovenívol, Joan Crexels va calcular també el dèficit fiscal del conjunt dels Països catalans. Segons les seves xifres, els catalans, mallorquins i valencians, amb un 20% de la població, generaven el 30% dels ingressos estatals. Així doncs, un hipotètic Estat pancatalà podria atendre els seus ciutadans un 50% millor.

L'Assemblea de Parlamentaris i el moviment autonomista de 1918-1919

A mitjans de l’any 1917, el presumible final favorable als aliats de la guerra europea semblava propici a temptatives reformistes. En aquesta conjuntura, la Lliga va convocar una assemblea de diputats i senadors per Catalunya. S’hi va acordar demanar una reunió de les Corts, en funció de constituents, a fi d’establir l’organització de l’Estat, l’autonomia dels municipis i donar solució al problema militar. Per al cas que el Govern no accedís a aquesta petició, hom invitava a tots els diputats i senadors espanyols a una assemblea extraoficial. La primera reunió se celebraria a Barcelona el 19 de juliol. Com era previsible, el Govern va considerar sediciosa aquesta iniciativa i va fer dissoldre la reunió per la força pública. Represes les reunions a Madrid en octubre, s’hi va arribar a un seguit de conclusions, entre les quals hi figurava, com al Programa del Tívoli, el principi de separació d’hisendes en favor de les regions autònomes.
Conclosa la guerra, el revifar dels nacionalismes minoritaris a tot arreu d’Europa fa pensar a diversos sectors catalanistes, a banda dreta i esquerra, que l’hora de l’autonomia ha sonat. Fruit d’aquell moment d’optimisme va ser la redacció, per una comissió mixta de parlamentaris i consellers de la Mancomunitat, de les Bases per a l'Autonomia de Catalunya, presentades al cap del Govern, García Prieto, el 28 de novembre de 1918.
El plantejament era vigorosament autonomista: hom reconeixia a Catalunya ‘plena sobirania’ per regir els assumptes interns, excepte les facultats expressament reservades a l’Estat. En coherència amb aquest plantejament, Catalunya disposaria de tots els recursos econòmics, tret dels que s’hi atribuïen expressament a l’Estat: productes de monopolis i serveis explotats per l’Administració, propietats i drets de l’Estat, recursos del Tresor, renda de duanes, impost de transports i la resta de contribucions indirectes que calguessin.
Les Bases van ser negativament acollides pel Congrés, la qual cosa va provocar, l’11 de desembre, la retirada de la cambra dels diputats regionalistes. La comissió extraparlamentària, sense el concurs dels representants catalans, va fabricar un projecte de tímida descentralització que, sota nom d’autonomia, representava un retrocés respecte de la pràctica de la Mancomunitat...
Mentre tant, el Consell de la Mancomunitat, en un intent de conciliar posicions, havia elaborat un projecte d’Estatut que invertia el plantejament de les Bases de 1918. Ja no s’enumeraven les potestats de l’Estat central com excepció a la sobirania catalana; sinó les facultats del Poder regional, dins les limitacions imposades per la sobirania estatal. Paral·lelament, la fórmula financera no era la reserva de determinats tributs a l’Estat, sinó la cessió de les contribucions directes a Catalunya. Val a dir que totes dues fórmules conduïen, pràcticament, a la mateixa solució.
Tot i això, la proposta catalana era difícilment conciliable amb el projecte governamental. La discussió havia arribat a un punt mort. Mentre tant, s’havia engegat una onada de lluites socials, iniciada el 21 de febrer de 1919 amb la vaga de La Canadenca. Un cop més s’acompliria una de les lleis no escrites de la història de la Catalunya contemporània. Quan s’albira l’ombra de la lluita de classes, el patriotisme de la burgesia catalana s’aigualeix perceptiblement. La reacció immediata és cridar la Guàrdia Civil. El Comitè executiu de la Mancomunitat va acordar per unanimitat ajornar el moviment autonòmic mentre duressin les circumstàncies socials.

Retrat de Prat de la Riba

Així, doncs, quedem que Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol 1870-id. 1917) va ser l’inventor de la Hisenda sense impostos. La fascinació que projectava aquell home de dretes cap a totes dues bandes, dreta i esquerra, era infal·lible. El federalista i republicà Amadeu Hurtado va dibuixar-ne aquest retrat (Quaranta anys d’advocat, II, Edicions Ariel, Esplugues, 1969):
Jo havia tingut ocasió de tractar-lo amb alguna freqüència, principalment durant les seves llargues estades a Vallvidrera, a casa del seu oncle Carné, que l'adorava amb una devoció gairebé religiosa. La seva vida i la seva figura responien a aquell sentiment reposat i segur de !'obra que havia emprès. Les propagandes de l'extremisme, quan el seu catalanisme es va fer polític, el presentaven com un reaccionari, armat de tota mena de rancúnies i d'astúcies contra les masses democràtiques a conseqüència de les prèdiques d'aquell esperit apassionat de classe de la gent del seu partit que he recordat tantes vegades; però la veritat és que era un home obert a totes les toleràncies, sociable i d'una amabilitat que sabia conciliar amb la fermesa de les seves conviccions. S'entrava a la seva casa sense barratges de respecte recelós, i les seves criatures es feien amics tot seguit dels visitants com uns infants educats liberalment per al tracte afectuós amb tothom. D'estatura més aviat baixa, grassó, amb una cara plàcida de professor o de notari, sense grans preocupacions d’elegància, però d’una pulcritud acurada, de pell blanca i rosada, cabell i bigoti castanys i ulls blaus de miop, amb un front sumptuós i una veu sense color, no feia la impressió de la seva forta personalitat fins que exposava amb un ordre pausat el propi pensament.

Un miracle i un miratge: el finançament de la Mancomunitat

Així, doncs, l’abril de 1914 va quedar constituïda la Mancomunitat de Catalunya, sota la presidència d’Enric Prat de la Riva. A la seva mort, esdevinguda l’any 1917, l’hi succeiria el Sr. Puig i Cadafalch. Amb la dictadura de Primo de Rivera, l’any 1923, en Puig i Cadafalch va ser destituït i substituït per un prohom de la Unión Monárquica Nacional, que, a més de prohom, era comte. En març de 1925, la Mancomunitat, ja més morta que viva, fou suprimida definitivament.
És un tòpic gairebé enfadós, per repetitiu, la frase que li era atribuïda a Prat de la Riba, quan hom li feia avinent la inanitat pecuniària de la entitat que presidia. A ell, per governar, tan sols li calia un nom i un segell de goma.
Efectivament, la curta vida de la Mancomunitat de Catalunya representa un fenomen sensacional i inoït: una entitat pública que crea un sistema important d’infrastructures culturals, docents i de comunicacions, sense que el contribuent senti cap picor perceptible a la seva butxaca.
L’obra de la Mancomunitat ha restat com a modèlica a la memòria col·lectiva catalana. Durant el període 1914-1923 (o durant l’època, immediatament precedent, 1907-1914, de presidència de la Diputació de Barcelona per Prat de la Riba), hom va donar impuls a l’Institut d’Estudis Catalans, creat el 1907, així com el seu apèndix, la Biblioteca de Catalunya; es van assentar les bases de la col·lecció del Museu d’Art de Catalunya; hom va impulsar una profunda renovació pedagògica, amb la introducció a Espanya dels mètodes de Maria Montessori; hom va crear l’Escola Industrial, l’Escola de Treball, l’Escola d’Administració Local, l’Institut d’Orientació Professional, l’Escola Superior de Bells Oficis, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, l’Escola d’Infermeres i l’Escola de Gènere de Punt de Canet de Mar. Es van millorar la xarxa de carreteres i de camins provincials i es va crear una completa xarxa telefònica.
Com es finançaren totes aquestes coses? Josep Pijoan, íntim col·laborador de Prat en l’època de la Diputació, durant la qual va ser secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans, ho explica a través de Josep Pla (Vida i miracles de Josep Pijoan, O.C., 10).
Treballar amb Prat era tenir la pobresa assegurada. A mi, personalment, no em donà mai cap cèntim, ni tan sols per a despeses menors, per a segells de correus, per posar un exemple. Sempre me’ls vaig haver de pagar. Vaig haver de fer tots els papers de l’auca per poder disposar d’alguna forma de personal auxiliar. Per escriure les cartes a màquina vaig utilitzar un desgraciat d’Andorra que, com que no era francès ni espanyol, ningú no volia col·locar.
El mateix Pijoan, a través del mateix il·lustre amanuense, descriu com es va finançar l’adquisició d’obres pel Museu d’Art de Catalunya:
Així ens posaren a fer el Museu... Vaig viatjar molt i sempre pagant jo, que quedi ben entès. No hi havia consignació per a res. Per tenir la màxima informació, vaig entendre’m amb un firataire... Quan em comunicava alguna aparició, em presentava al poble i tractava d’entendre’m amb el capellà o l’alcalde. Si tenia mitjans, ho comprava; si no podia, ho robava o ho feia robar; si es produïa una situació sense sortida, clavava l’objecte: oferia un preu tan extraordinari, tan elevat, que ningú no hi gosava dir res: quedava clavat, no es comprava ni es venia.
Mentre tant, el senyor Pompeu Fabra, pel preu d’un sou de funcionari, feia ell tot solet una feina equiparable a la de l’Acadèmia Espanyola de la Llengua.
Etcètera, etcètera.
Però no fora lícit fer projeccions cap al present. El miraculós finançament de la Mancomunitat va ser un miratge generat per un equip de persones irrepetibles, entorn d’un líder irrepetible i en unes circumstàncies irrepetibles.
Potser no fóra del tot obscè fer servir la paraula patriotisme, com a inspiradora del capteniment d’aquelles persones. Enguany, de patriotes, n’hi ha molts: de patriotes constitucionals, de patriotes inconstitucionals i de patriotes aconstitucionals. Però de patriotes que no mirin la pesseta pròpia, tret d’error o omissió, no en queden. Hi ha una dada addicional que confirma la irrepetibilitat de la figura de Prat. Aquell senyor tenia fills. Però eren menuts.

El programa del Tívoli i l'Estatut de la Mancomunitat

1905. L’assalt per escamots militars, ofesos per un acudit, de les redaccions del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya i el subsegüent anunci de la llei de jurisdiccions, que sotmetria als tribunals militars els delictes contra l’exèrcit i la pàtria, va provocar una vigorosa resposta de la societat catalana. Fruit d’aquesta resposta va ser el naixement, l’11 de febrer de 1906, de Solidaritat Catalana, que aglutinava, sota l’hegemonia de la Lliga Regionalista, totes les forces polítiques del Principat, tret dels radicals de Lerroux.
Del 1907 data el programa electoral de Solidaritat front a les eleccions generals, redactat per Prat de la Riva i conegut com a programa del Tívoli. En aquell paper hom demanava l’autonomia de regions i municipis, amb atribució a les primeres de funcions d’ensenyament, beneficència i obres públiques. Conseqüentment, es proposava una clara separació de les hisendes estatal, regionals i municipals. Val a dir que aquesta proposta quedava molt lluny, no ja sols dels plantejaments federals, sinó també de les Bases de Manresa.
El programa del Tívoli va rebre una resposta estatal, notòriament aigualida, a través del projecte sobre Administració Local, presentat el mateix any 1907 pel Govern Maura. S’hi preveia la possibilitat de crear mancomunitats regionals, però els recursos propis, i, així doncs, la separació d’hisendes brillaven per la seva absència. Malgrat la seva insignificança, aquell nadó va resultar abortiu. El delicat estómac del Parlament espanyol no el va pair.
En 1911, per iniciativa de la Diputació de Barcelona, presidida per Prat de la Riba, foren redactades unes Bases de la Mancomunitat Catalana. S’hi proposaven un seguit de recursos econòmics pel nasciturus: allò que ara en diem contribucions especials sobre els augments de valor resultants de les obres públiques de la Mancomunitat; els augments de tributació per contribució territorial que poguessin derivar-se de la formació del cadastre per la nova Entitat; recàrrecs sobre contribucions estatals; i participacions en aquestes que, més endavant podrien esdevenir contribucions cedides.
Les Bases, inicialment ben acollides pel Govern liberal de Canalejas, es van convertir l’any 1912 en un projecte de llei – no cal dir que rebaixat de graus – que va arribar a ser aprovat pel Congrés. Però, desprès de l’assassinat de Canalejas i de la seva substitució per Romanones, el projecte, tot i la rebaixa, va ensopegar amb insuperable obstrucció al Senat.
El 18 de desembre de 1913 el nou cap de Govern, Sánchez Román, va obtenir la sanció reial per a un Decret que regulava la creació de Mancomunitats provincials para fines exclusivamente administrativos que sean de la competencia de las provincias.
Finalment, el 26 de març de 1914 va ser aprovat per Reial Decret l’Estatut de la Mancomunitat Catalana manufacturat pel senyor Prat de la Riba i els seus amics. Òbviament, els recursos econòmics havien de moure’s dins els estrets límits marcats pel Decret Sánchez Román. Consistien en donatius o transferències pressupostàries de les Diputacions mancomunades; participacions en l’impost municipal de consums; i recàrrecs o arbitris que pogués autoritzar l’Estat. De cessió d’impostos, ni parlar-ne.

Les formes romàntiques de l'evasió fiscal: contrabandistes i matuters

Un sistema de contribucions directes de quota periòdica fixa, com va ser l’espanyol de 1845, oferia escasses escletxes a la defraudació, per molta aplicació i ganes que s’hi posessin. L’any 1900, la creació de la contribució d’utilitats obre noves perspectives als aficionats a l’evasió fiscal. Però no sembla probable que el frau assolís nivells importants. En primer lloc, els tipus impositius eren moderats i, així, doncs, no gaire engrescadors pels aspirants a defraudadors. En segon lloc, aquells assentaments comptables escrits amb lletra rodona (i que els jutges s’empassaven, com si fossin formes consagrades, quan els eren presentats com a prova), infonien un respecte imponent. En tercer lloc, l’experiència dels qui en saben ensenya que el frau fiscal és cosa de persones rasurades. I els empresaris catalans transportaven, com a mínim fins a la Guerra Europea, unes barbes i uns bigotis que no s’adeien amb la fesomia del defraudador típic.
On sí que va haver-hi, de tota la vida, un nivell d’evasió considerable és en els impostos indirectes: duanes i consums.
El contraban entre França i Catalunya, existent des de temps immemorials, va adquirir un gran apogeu a partir del Tractat dels Pirineus (1659). La sobtada aparició d’una frontera on el dia abans no n’hi havia, va fer que el comerç entre totes dues bandes esdevingués contraban amb tota naturalitat. Va ser, com quan (sigui dit amb tot respecte), al Paradís terrenal, el fet natural de menjar pomes esdevingué pecat. Durant tota la resta del segle XVII i el XVIII els contrabandistes circulaven d’un costat a l’altre de la ratlla envoltats d’una aurèola preromàntica de defensors de les llibertats catalanes.
Tot i que les grans èpoques del contraban català pertanyen als segles XVIII i XIX, encara fins ben entrat el segle XX el contraban era mitjà dilecte de vida de poblacions senceres de les comarques septentrionals. Contribuïa al prestigi social dels contrabandistes el fet que els antagonistes, els carrabiners, eren quasi tots forans. (Aquí hom parla de les formes artesanes del contraban, no pas del sinistre contraban industrialitzat contemporani). A les memòries de Fernande Olivier, companya de Picasso, (n’hi ha una traducció catalana a http://personal.redestb.es/prafart/benigne/Fernande.htm) hom pot trobar aquesta notícia sobre el poble de Gósol:
Gósol va resultar una meravella. Allà a les altures, enmig d’un aire d’increïble puresa, per sobre dels núvols, rodejats pels seus amables habitants, hospitalaris, desinteressats, contrabandistes gairebé tots...
Uns quants horts donaven les verdures necessàries per a cada família. La majoria d’homes es dedicaven al contraban: mixtos, tabac, jo que sé... També el contraban formava part dels costums del lloc.
La narració de Pla Contraban (Aigua de Mar, O.C. 2), situada a Cadaqués entorn dels anys 20, descriu una expedició marítima a la Catalunya Nord de dos contrabandistes professionals, acompanyats pel narrador i propietari del vaixell, el paper del qual consistia a fer de senyor.
De Pla és també aquesta pinzellada sobre la importància social del contraban a Andorra (Viatge a la Catalunya Vella, O.C. 9):
A Andorra, una gran quantitat de viatgers posen en els llibres registres de les fondes i en el moment de posar la professió la paraula màgica: contrabandista. Després ve el gendarme, posa la conformitat a la pàgina i tot queda perfectament legalitzat. Aquesta legalització es converteix en una autèntica alegria, quan el nombre de contrabandistes arribats és copiós i abundant. El contraban a Andorra no solament és un afer tolerat, sinó que és una professió perfectament respectable, com l’agricultura, la perruqueria o la veterinària.
Un altre centre important del contraban català del segle XX, abans i desprès de la Guerra Civil, va ser la zona Penedès-Garraf. Els indrets més habituals eren les costes del Garraf, els Colls, el Roc de Sant Gaietà i el Francàs. (Aquesta notícia es pot trobar ampliada a la pàgina web http://www.lafura.org/paisatge/fitxa19/PAISATGE.HTM. ).
Els contrabandistes eren figures dotades d’aurèola, que pertanyien al món de l’òpera lírica, o com a mínim, al del melodrama, i que calçaven coturn. Els seus petits nebots, els matuters o defraudadors dels drets de portes i de l’impost de consums, pertanyien al món de l’òpera bufa i calçaven espardenyes. Els seus antagonistes, els consumers eren també figures bufes. Anaven pel món proveïts de pals punxeguts, per detectar la matuta, i, com els cargols, exercien el seu sacre ministeri en casetes, les casetes de consums. Quan els consumers enxampaven un matuter, aquest no era lliurat a la jurisdicció de contraban i defraudació, sinó a la del folklorista Joan Amades. Els matuters van gaudir sempre d’una àmplia i sòlida simpatia popular.

La pressió tributària a Catalunya i a Espanya en el primer terç del segle XX

Segons estimació, potser no gaire afinada, del catedràtic de Salamanca Francisco Bernis (La Hacienda Española, Barcelona, 1917), la renda espanyola en 1913 arribava escassament als 6.000 MPTA, és a dir, la renda per cap era de l’ordre de 300 PTA. La càrrega impositiva, excloent-ne determinats conceptes de timbre que podien considerar-se com a taxes, era de 890 MPTA. Així, doncs, la pressió tributària pujava al 14,83% de la renda nacional i a 44’5 PTA per cap.
El catedràtic de Salamanca establia la següent comparació entre diversos països d’Europa:

-----------------------Renda------Impost-------Pressió
____________per cap___per cap____tribut. %
Espanya--------------300--------44’50---------14,83
Anglaterra----------1.170--------84,89----------7,26
França-----------------570--------84,61---------14,66
Alemanya------------ 638--------49,50----------7,25

Sobta el gran desnivell entre les pressions tributàries de França i Espanya, d’una banda, i les d’Anglaterra i Alemanya, de l’altra. Pel cas de Alemanya, Bernis dona com a explicació el gran pes que tenien al seu pressupost els rendiments d’explotacions estatals, especialment els ferrocarrils i el serveis de correus, cosa que permetia alleugerir la càrrega per impostos.
La conclusió del savi era que la pressió tributaria al conjunt d’Espanya estava propera al límit que en l’època es considerava com a suportable: el 15% de la renda nacional. Bernis no intentava diversificar les seves estimacions per regions. Però podem considerar segur que, com a conseqüència de la reforma Fernández-Villaverde, la pressió tributaria a Catalunya era apreciablement superior a la mitjana espanyola. Mentre que les bases imposables de les anquilosades contribucions territorials tenien una elasticitat semblant a la de la pedra, les bases de la contribució d’utilitats que requeia sobre les rendes del treball, del capital mobiliari i de les empreses s’ajustaven automàticament a l’evolució de les rendes en termes monetaris. Així, doncs, el sistema tributari Fernández Villaverde era idoni per gravar comparativament més els territoris econòmicament més dinàmics.
A efectes comparatius hom pot fer servir els números que ens presenta Jaume Alzina a la seva obra L’Economia de la Catalunya Autònoma (veure pàgina 35), referides al pressupost estatal de l’any 1930. La comparació és vàlida, tot i que les xifres de recaptació en termes monetaris eren molt superiors a les de 1913, degut, sobretot a la inflació. L’estructura del sistema tributari estatal era bàsicament igual entre ambdues dates.

Concepte-------------Recaptat-------Recaptat----------%
_____________Espanya____Catalunya____ _
C. territorial---------30.300---------43.872----------11,5
C. industrial--------185.500---------48.385---------26,0
Drets reals----------213.500---------41.088---------19,2
Mines-----------------11.500--------------777----------6,6
Timbre--------------365.900---------75.908---------20,6
Utilitats-------------459.500---------90.709---------20,0
Enllumenat----------37.300---------10.296---------27,6
Pat. Automòbils-----55.700---------13.699---------24,6
Renda tabac---------293.074--------50.400---------17,2


Totals_______1.992.574____375.134_____18,8

Així doncs, la relació de recaptació tributària Catalunya/Espanya, era del 18’8%, en un moment en què la relació de població era de l’11%. Dit d’una altra manera, per cada 100 PTA que pagava l’espanyol mitjà, el català mitjà en pagava 170,9 PTA. Evidentment, aquest coeficient 170,9 té dos components:
1) La relació de renda per cap Catalunya/España.
2) La relació de pressió tributària Catalunya/Espanya.
El rudimentari instrumental disponible no permet anar gaire més enllà. Però hom pot observar que en la contribució territorial, tribut de base inelàstica, la relació de recaptació, 11,5% queda poc per sobre de la relació de població. És en els tributs de base elàstica on Catalunya es distancia. És clar que el pes relatiu de la contribució territorial, que en 1845 representava més del 88% de la imposició directa, tendia a minvar acceleradament. En 1930 la contribució territorial tan sols representa el 36% del conjunt d’impostos directes (territorial, industrial, mines i utilitats) a Espanya i el 24 % a Catalunya. Mentre que la contribució d’utilitats arriba al 45% a Espanya i al 49% a Catalunya.
Tot sembla indicar que el component 2) tenia un cert pes. És a dir, que el sistema tributari establert per la reforma Fernández-Villaverde era comparativament desfavorable a Catalunya, per raó de la seva més evolucionada estructura econòmica.

Les cèdules personals o la societat classificada

Una de les figures més característiques de la tributació de l’últim terç del segle XIX i primer terç del segle XX va ser l’impost de cèdules personals, inventat l’any 1870 pel polític liberal Segismundo Moret. Primer antecedent, primitiu i barroer, de la contribució sobre la renda, l’impost de cèdules personals era allò que els savis en diuen una capitació diversificada. Hi eren subjectes tots els majors de catorze anys. Els ciutadans, com els hindús de l’època, hi quedaven perfectament classificats en set classes. Les bases de classificació eren diverses: la quantitat que es pagava de contribució territorial o industrial, el sou, el lloguer de l’habitatge. Així, per exemple, els propietaris que pagaven més d’una certa quota de contribució territorial, eren ciutadans de primera classe; els notaris o els enginyers n’eren de segona; els empleats anaven de tercera cap avall, segons el sou (si és que no eren rics per casa seva i pagaven molt de lloguer). Pel mateix preu, el justificant del pagament de l’impost, on figurava la classe, feia de document de identitat. D’aquesta manera, els jutges, la guàrdia civil, els serenos, les senyoretes per casar i les forces de l’ordre en general, podien saber de quin peu coixejava cadascú. Un altre dels avantatges de l’invent era que no hi calia inspecció: la vanitat humana feia d’inspector automàtic. Qui es desclassaria per deixar de pagar unes poques pessetes?
A partir de 1911, l’impost de cèdules personals, tribut inicialment estatal va passar a ser tribut municipal, i més endavant, provincial. Durant l’època de la Mancomunitat, va ser-ne el principal recurs tributari. En 1943, aquell impost classista va ser suprimit, en senyal de democràcia orgànica i revolució nacional-sindicalista.

Guillem Graell i la 'cuestión catalana'

L’esmentat tema del desnivell de la balança fiscal és ja més que centenari dins la literatura econòmica de casa nostra. Francesc Roca, minuciós brocanter (o filatèlic) del pensament econòmic, n’ha traçat un catàleg panoràmic en l’article 100 anys d’estudis sobre el dèficit fiscal català, (Revista econòmica de Catalunya, nº 39).
Dins el clima social creat pel tancament de caixes i per la reforma tributària que va ser-ne causa, s’hi inscriu una de les primeres peces del catàleg d’en Roca: el llibre publicat en castellà pel periodista i economista Guillem Graell (1846-1927), La cuestión catalana, Barcelona, 1902.
La crítica social i política que traspua l’obra de Graell ha perdut, si més no parcialment, actualitat. Però potser paga la pena esmentar que, dels 972 MPTA del pressupost estatal de 1902, 414 M (42,58%) se’n destinaven a l’atenció del deute; 288 M (29’60%) a despeses militars i ordre públic; 42 M (4,28%) a obligacions eclesiàstiques peninsulars i colonials; i 83 M (8’61%) a despeses que l’autor classifica com a ‘generals, accessòries o sense efecte útil’, com ara la casa reial o les classes passives. Així doncs, només en restaven per a despeses ‘útils’ 147 M (15,18%).
Pel que fa al nostre tema, l’autor es lamenta de la manca d’estadístiques tributàries recents. Les que fa servir van ser obtingudes por favor particular. La comparació des de la vessant dels ingressos no s’estableix a nivell regional sinó provincial. A nivell de l’any 1900, la província de Madrid pagava 112 MPTA en impostos. La de Barcelona, 147 MPTA. Des de la vessant de la despesa, la comparació era espectacular. En el mateix any 1900, l’Estat va esmerçar a la província de Madrid 167 MPTA. El mateix any la despesa pública estatal localitzada a Catalunya (no ja sols a Barcelona), va ser de 17 MPTA.
Guillem Graell devia de ser home de tarannà moderat i propens a la prudència. Desprès d’oferir totes aquestes dades, el seu llibre es tanca amb la manifestació següent: Por mi parte, no ciertamente porque lo necesite, puesto que he olvidado por completo mis intereses para consagrar mi vida a la Patria, tengo a gran honor terminar este libro dando un grito varonil, enérgico i sin ambages, de ¡Viva España!.
Encara sort, que no va pegar el crit amb ambages.

La reforma Fernández Villaverde: la contribució d'utilitats

La història no és un melodrama de bons i dolents. Sovint, el protagonista i l’antagonista tenen, tots dos, raó. Els tancacaixes barcelonins tenien raó per donar i vendre: la guerra que tocava pagar no era pas la seva. El ministre Fernández Villaverde tenia les seves raons, més enllà del motiu conjuntural de la reforma: aquesta va representar un pas indispensable per a l’actualització del caduc sistema tributari espanyol.
Peça bàsica de la reforma va ser la creació de la contribució d’utilitats, amb les seves tres tarifes, que gravaven, respectivament, les rendes del treball, les del capital mobiliari i les de les societats per accions.
La tarifa 1ª, refonia els impostos anteriors sobre sous de funcionaris i honoraris dels registradors de la propietat, tot fent general el gravamen de les rendes del treball. Els sous dels empleats privats se subjectaven al tipus proporcional del 5%; 10% pels administradors d’empreses i consellers d’administració. Els funcionaris de l’Estat, a canvi del privilegi de cobrar per fer tertúlia, pagaven segons una escala progressiva del 10 al 20%; els oficials de l’exèrcit, que defensaven la Pàtria, sortien una mica més bé: del 5 al 18%; els funcionaris d’administració local, del 6 al 16%; pitjor ho passaven les classes passives, que, com el seu nom indica, solien romandre quietes: del 15 al 20%. N’estaven exempts, d’aquesta tarifa, els jornals dels obrers i els havers de les classes de tropa.
La tarifa 2ª gravava, inicialment al 3%, les rendes del capital mobiliari: interessos, primes d’amortització i dividends. A partir de 1907 els tipus s’anirien diversificant.
La tarifa 3ª requeia sobre els beneficis de les societats per accions. Els tipus anaven del 6 al 15%, segons el tipus de societat i l’objecte social. A partir del 1910, s’hi va establir una quota mínima al tipus del 3 o del 6 per mil sobre el capital fiscal. Concebuda inicialment com un impost sobre els beneficis empresarials, en 1922 la tarifa 3ª d’utilitats es convertiria en un impost personal sobre la renda de societats.
Per raons que s’explanen més endavant, la introducció de la contribució d’utilitats va accentuar la tendència, probablement preexistent, al desnivell de la balança fiscal Catalunya-Espanya.

El tancament de caixes

En el llindar del segle XX, Catalunya viu un esdeveniment d’especial ressonància política seqüela de la crisi espanyola de 1898: una vaga fiscal. Hom podria recordar que una vaga fiscal va estar en l’origen de la independència dels Estats Units d’Amèrica. Però seria il·lusori portar mes enllà la comparació. El tancament de caixes va ser un moviment de proporcions casolanes i més aviat curt de volada.
El motiu de la protesta va ser la presentació pel ministre Fernández Villaverde dels pressupostos estatals per a l’any 1900 amb un augment considerable dels impostos, una de les finalitats dels qual era la liquidació de les despeses extraordinàries derivades de les guerres colonials. La majoria de catalans entenien que aquelles guerres no eren les seves.
La iniciativa del moviment va ser dels gremis de Barcelona, agrupats a la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. Desprès d’un assaig general amb tot, consistent a rebutjar el pagament dels rebuts del gas i la electricitat i dels nous arbitris municipals, al setembre de 1899 es declara la vaga de contribuents.
El to anticatalanista que va revestir el debat davant el Congrés de Diputats provocà una reacció de suport al moviment vaguista. El Foment del Treball, inicialment oposat a la vaga, s’hi va adherir. El mateix va fer la Cambra de Comerç.
L’Alcalde de Barcelona, doctor Bartomeu Robert, dimití per no veure’s obligat a signar les providències de constrenyiment contra els contribuents morosos. (A aquest fet devem una de les peces més discutibles del mobiliari urbà barceloní: el monument al doctor Robert, pagat per subscripció popular).
L’empresonament de cinc botiguers l’1 de novembre revifà la protesta, que s’estengué a Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca. Però la situació havia esdevingut insostenible i el 18 de novembre el gremis varen resoldre posar-hi fi.
Teresa Abelló i Güell (Diccionari d’Història de Catalunya, Edicions 62, 1992) en fa el següent balanç: El moviment acabà en una derrota, però l’èxit de la mobilització implicava una victòria popular i fou important pel reforçament del catalanisme.

Propostes federals o autonòmiques en l’últim terç del segle XIX

El 1868, any de ‘la Gloriosa’, Valentí Almirall va redactar les seves Bases para la Constitución Federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. En aquell paper, primera formulació estructurada del federalisme, es preveia que els pressupostos de la Federació es dotarien amb contribucions repartides entre els Estats. La recepta pressuposava, tot i que no es faci explícit, que en els Estats residia el poder d’establir impostos.
En 1873 es va presentar a les Corts de la República un projecte de Constitució federal, elaborat pel senyor Emilio Castelar. En aquest projecte, que seria rebutjat, els Estats, que gaudien d’autonomia política, regien la seva Hisenda pròpia. Això no obstant, la Federació també comptava, a més de les contribució dels Estats, amb ‘rendes’, es a dir, amb fonts tributàries pròpies. El text no ens hi dona pistes, per indagar quina era la distribució de fonts impositives, tret de la renda de duanes, expressament atribuïda a la Federació. Els Municipis, també autònoms, tenien igualment els seus recursos tributaris propis, però sota la fiscalització dels Estats.
De l’any 1883 són el projecte de Constitució per a l’Estat Català, aprovat pel congrés del Partit Regional de Catalunya i el projecte de Constitució Federal de la República Espanyola, aprovat per l’Assemblea Federal Espanyola, sota la presidència de Pi i Margall. Les clàusules fiscals són semblants a les del projecte Castelar. Però resta clar que la sobirania fiscal correspon als Estats. La Federació, fora de la renda de duanes, només disposaria dels tributs que li fossin cedits. El criteri de distribució proporcional de les contribucions dels Estats a la Hisenda Federal era la ‘riquesa’ de cada Estat.
1892. Una assemblea convocada per la Unió Catalanista va redactar les Bases de Manresa, considerades com a primera formulació orgànica del catalanisme conservador. Segons González Casanova (Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938), Barcelona, 1974) les Bases de Manresa no són més autonomistes que el projecte federal de 1883 i, evidentment, gens separatistes. En matèria d’Hisenda, però, hi van més endavant. El Poder central no tindria cap altre recurs tributari que la renda de duanes i no podria emetre en el futur deute públic. La facultat d’encunyar moneda era atribuïda a les Regions.
A la data crítica de 1998 correspon el missatge a la Reina regent dels ‘cinc presidents’ (Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Foment del Treball Nacional, Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Ateneu Barcelonès i Lliga de Defensa Industrial i Comercial). Aquest paper representa, en l’aspecte polític, un replegament en relació amb les Bases de Manresa. En matèria fiscal s’hi planteja, per primera vegada, la fórmula del concert econòmic, inspirada en el sistema del País Basc

La lluita contra l'impost de consums

Del quadre precedent, se'n dedueix que, en el sistema tributari que va regir fins el 1900, els impostos indirectes representaven més del 60% de la pressió total. L’impost de consums, per ell sol, pujava més del 20% dels totals ingressos tributaris. Així, doncs, a més de moralitzant, el sistema era profundament regressiu.
L’impost de consums requeia sobre el vi, l’aiguardent, els licors, l’oli d’oliva, la carn, la sidra, el xacolí, la cervesa i el sabó. Més endavant s’hi van afegir productes d’absoluta primera necessitat, com ara el blat i les farines. Acreixia l’odiositat del tribut el fet que els recaptadors - els sinistres consumers - eren sovint empleats dels arrendataris, de manera que la càrrega suportada pels consumidors arribava a ser molt superior als ingressos del Fisc.
En èpoques d’agitació política, la lluita contra l’impost de consums va ser sovint bandera de revolta popular. L’any 1868, amb la Gloriosa, el tribut va ser suprimit. Treballs d’amor perduts. En 1870 es restablia. D’avalots considerables contra l’impost de consums, va haver-ne a Barcelona el 1872 i a Terrassa el 1878. Del primer, que va provocar la dimissió de l’Ajuntament, hi ha una descripció anònima (La Campana de Gràcia, 4-2-1872). La rebel·lió, va ser sufocada, primer per guàrdies municipals a cavall i desprès per forces militars. Va haver-hi, com a mínim, tres morts.L’impost de consums, inicialment recurs estatal, va ser, a partir de 1874 impost compartit per l’Estat i els municipis. En 1911 es va engegar la seva supressió, començant per les set primeres poblacions d’Espanya, entre elles Barcelona. El procés va ser molt lent. En proclamar-se la República, l’impost de consums encara subsistia a les petites poblacions. La supressió definitiva no arribaria fins el 1940, en ser creada la contribució d’usos i consums.

1845:unificació del sistema tributari espanyol.

En 1845, sota un govern de signe liberal moderat, sent ministre d’Hisenda don Alejandro Mon, hom fa un pas important en la ruta jacobina: la unificació del sistema tributari espanyol.
La diversitat d’impostos directes dels antics regnes – entre els quals hi figurava el ‘cadastre’ de Catalunya – és substituïda per dos tributs: la contribució d’immobles, cultius i ramaderia (precedent de la contribució territorial rústica i urbana) i la contribució industrial i de comerç.
Neix el dret d’hipoteques, antecessor, en primera generació, de l’impost de drets reals; i, en segona generació, dels actuals impostos sobre transmissions patrimonials i sobre successions i donacions.
Un altre impost nou és l’impost sobre els lloguers (los inquilinatos'). La vida d’aquest albat va ser efímera, però mereix esment com a primer antecedent d’una rudimentària imposició sobre la renda per signes externs.
En l’àmbit de la imposició indirecta, s’estableix la contribució de consums, que refon els drets sobre begudes alcohòliques, oli d’oliva, sabó i carns.
Heus aquí la recaptació tributària prevista al pressupost per a l’any 1845:

Ingressos tributaris en el pressupost del 1845
---------------------------------------Mreals
Contribució d’immobles ----------300
Contribució industrial --------------40
Dret d’hipoteques --------------------18
Segell i impost de naips -------------17
Impost de lloguers --------------------6
Tabac --------------------------------- 135
Sal --------------------------------------33
Pólvora ----------------------------------5
Consums ---------------------------- 180
Duanes -------------------------------120
-----------------------------------------------
Total ----------------------------------854
-----------------------------------------------
Font: Ballesteros, Pío, Teoría del sistema tributario español, Editorial Revista de Derecho Privado, Madrid, 1933.

La resta, fins a un total pressupost d’ingressos de 1226,6 MReals, procedien de taxes i portatges, conceptes no tributaris, com ara les rendes eclesiàstiques, i de contribucions a extingir. Cal destacar l’elevada proporció (més del 88%) que la contribució d’immobles representava dins la imposició directa. Pel que fa a la imposició indirecta, els principals conceptes eren els de tabacs i el de consums, la recaptació del qual procedia en bona part del vi i les begudes alcohòliques. L’impost de naips tenia una importància no gens menyspreable. Hom pot dir, doncs, que els impostos espanyols del segle XIX tenien un alt contingut moralitzant. Requeien principalment sobre els viciosos: els fumadors, els bevedors, els jugadors i els propietaris de bens arrels.

Fins el 1845

I
EL TRÀNSIT DEL SEGLE XIX. PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX.

RESUM.- L’any 1845 va ser unificat el sistema tributari espanyol. Hi predominaven els impostos indirectes. La lluita contra l’impost de consums va ser bandera de revoltes populars durant l’últim terç dels segle XIX.
La reforma tributària Fernández Villaverde (1900), que tenia per motiu immediat la liquidació financera de les guerres colonials, va provocar a Catalunya una vaga fiscal fracassada: el tancament de caixes. Peça fonamental d’aquella reforma va ser la creació de la contribució d’utilitats. L’estructura del nou sistema tributari resultà comparativament desfavorable a Catalunya, la qual cosa accentuaria la tendència al desnivell de la balança fiscal Catalunya/Espanya.
Al llarg de l’últim terç del segle XIX i primer terç del segle XX, les aspiracions polítiques de la societat catalana, es van plasmar sovint, des de l’esquerra o des de la dreta, en diverses propostes federalistes, autonòmiques o separatistes, amb la consegüent traducció en projectes d’hisendes separades. L’única i fugaç realització d’aquestes aspiracions va ser una experiència insignificant pel seu abast quantitatiu, però molt significativa pel seu valor exemplar: la Mancomunitat.

Segle XVII: Catalunya paradís fiscal?
Durant tota l’edat contemporània, els catalans varen patir la sensació de greuge comparatiu tributari en relació amb els veïns del Transebre. Potser, però, no sempre ha estat així. Si més no, cap a 1620, l’enginy madrileny don Francisco de Quevedo, escrivia:
En Navarra y Aragón,
No hay quien tribute ya un real;
Cataluña y Portugal
Son de la misma opinión;
Sólo Castilla y León
y el noble reino andaluz.
llevan a cuestas la cruz…
Don Francisco tenia un estil conceptista i barroc (o sigui, exagerat). Però, probablement, la seva visió d’aquest tema no era del tot forassenyada. Pierre Vilar (Catalunya dins l’Espanya moderna, segona edició, Curial, 1981, I, pg. 373) es refereix al sistema tributari català anterior al 1714 en aquests termes:
Hom sap que es caracteritzava pel predomini d’impostos indirectes, municipals i provincials, heterogenis i a vegades severs, però no massa feixucs, i que excloïen en principi qualsevol impost directe permanent.

1714: expulsió del Paradís.
Després de la desfeta de 1714, una de les eines dilectes del Leviatan, com és la fiscalitat, no podria haver quedat exclosa del conegut programa filipí: que se consiga el efeto, sin que se advierta el cuidado. Els impostos indirectes que integraven l’antic sistema tributari català, administrat per la Generalitat, no van ser suprimits: foren assignats a l’administració reial. El 1715 eren arrendats per 380.000 lliures. Però, a més, es van afegir a la companyia nous impostos indirectes d’inspiració francesa: el paper timbrat i la gabella sobre la sal, amb consum forçat (els contribuents eren lliures de no salar les seves amanides, si no els n’abellia, però això no els eximia de pagar l’impost). En el terreny de la imposició directa, a partir de l’any 1716 es va aplicar el ‘cadastre’, concebut com un ‘equivalent’ universal, just i ben repartit, de les ‘rendes’ de Castella. Segons Vilar, (op. cit, pg. 374), l’assimilació era errònia, perquè aquest impost directe – universal com a impost territorial, però exclusivament plebeu com a impost personal – s’afegia (no els substituïa) als impostos indirectes regionals ja existents.
Així, doncs, Catalunya passava a gaudir, pel mateix preu, de dos sistemes tributaris superposats: un d’autòcton i tradicional i un altre d’importació, dotat aquest darrer amb els últims avenços de la ciència impositiva moderna. Vilar resumeix així la situació:
Catalunya passava d’una situació fiscal privilegiada a una situació fiscal particularment onerosa.

ENTRADA

El llatí que nosaltres parlem (Espriu dixit), com la resta de llatins escampats per Europa i Amèrica, coneix dues paraules diferents per designar l'eina dilecta de les finances públiques: contribució i impost. Aquesta parella de bessons incompatibles fa referència a la mateixa realitat tributària des d'etimologies i orígens històrics oposats.
Les contribucions (on l'amable prefix preposicional amoroseix l'amarga realitat), eren inicialment les aportacions voluntàries que les tribus integrants de la Ciutat de Roma feien a l'erari públic. Hi havia prou que el qüestor fes un lleu senyal amb el dit. Els ciutadans corrien a omplir les arques de la ciutat plens de joia, encantats de la vida. Per al ciutadà romà de la tribu de Palafrugell anomenat Josep Pla, 'pagar la contribució' era expressió sinònima de capteniment cívic.
Els impostos (on l'arrel duu gravada la dura empremta del poder) eren tot una altra cosa. Els impostos, subproducte i font nodridora de la força de les legions romanes, eren els pagaments coactius que s'imposaven als pobles sotmesos. Si el subjectes passius no pagaven, o si cometien la imprudència d'esdevenir actius, la recaptació executiva operava per via d'escapçament.
La història dels impostos a la Catalunya del segle XX és la crònica d'una pugna desigual entre dues tendències divergents. D'una banda, l'esforç del Leviatan tributari estatal per perseverar, aplicadament i aprofitada, en el seu ésser impositiu. De l'altre costat, l'aspiració, intermitent i no gaire convençuda, de la societat catalana a assolir un model contributiu.
Si aquesta fos una novel•la policíaca, fóra impertinència desvelar en aquest moment que l'assassí és el majordom. Però el lector català d'enguany sap d'antuvi quin es el desenllaç - per ara - d'aquesta història. Ben és cert que els optimistes pensen (amb perdó dels apocalíptics) que la història no s'acaba mai.