El programa del Tívoli i l'Estatut de la Mancomunitat

1905. L’assalt per escamots militars, ofesos per un acudit, de les redaccions del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya i el subsegüent anunci de la llei de jurisdiccions, que sotmetria als tribunals militars els delictes contra l’exèrcit i la pàtria, va provocar una vigorosa resposta de la societat catalana. Fruit d’aquesta resposta va ser el naixement, l’11 de febrer de 1906, de Solidaritat Catalana, que aglutinava, sota l’hegemonia de la Lliga Regionalista, totes les forces polítiques del Principat, tret dels radicals de Lerroux.
Del 1907 data el programa electoral de Solidaritat front a les eleccions generals, redactat per Prat de la Riva i conegut com a programa del Tívoli. En aquell paper hom demanava l’autonomia de regions i municipis, amb atribució a les primeres de funcions d’ensenyament, beneficència i obres públiques. Conseqüentment, es proposava una clara separació de les hisendes estatal, regionals i municipals. Val a dir que aquesta proposta quedava molt lluny, no ja sols dels plantejaments federals, sinó també de les Bases de Manresa.
El programa del Tívoli va rebre una resposta estatal, notòriament aigualida, a través del projecte sobre Administració Local, presentat el mateix any 1907 pel Govern Maura. S’hi preveia la possibilitat de crear mancomunitats regionals, però els recursos propis, i, així doncs, la separació d’hisendes brillaven per la seva absència. Malgrat la seva insignificança, aquell nadó va resultar abortiu. El delicat estómac del Parlament espanyol no el va pair.
En 1911, per iniciativa de la Diputació de Barcelona, presidida per Prat de la Riba, foren redactades unes Bases de la Mancomunitat Catalana. S’hi proposaven un seguit de recursos econòmics pel nasciturus: allò que ara en diem contribucions especials sobre els augments de valor resultants de les obres públiques de la Mancomunitat; els augments de tributació per contribució territorial que poguessin derivar-se de la formació del cadastre per la nova Entitat; recàrrecs sobre contribucions estatals; i participacions en aquestes que, més endavant podrien esdevenir contribucions cedides.
Les Bases, inicialment ben acollides pel Govern liberal de Canalejas, es van convertir l’any 1912 en un projecte de llei – no cal dir que rebaixat de graus – que va arribar a ser aprovat pel Congrés. Però, desprès de l’assassinat de Canalejas i de la seva substitució per Romanones, el projecte, tot i la rebaixa, va ensopegar amb insuperable obstrucció al Senat.
El 18 de desembre de 1913 el nou cap de Govern, Sánchez Román, va obtenir la sanció reial per a un Decret que regulava la creació de Mancomunitats provincials para fines exclusivamente administrativos que sean de la competencia de las provincias.
Finalment, el 26 de març de 1914 va ser aprovat per Reial Decret l’Estatut de la Mancomunitat Catalana manufacturat pel senyor Prat de la Riba i els seus amics. Òbviament, els recursos econòmics havien de moure’s dins els estrets límits marcats pel Decret Sánchez Román. Consistien en donatius o transferències pressupostàries de les Diputacions mancomunades; participacions en l’impost municipal de consums; i recàrrecs o arbitris que pogués autoritzar l’Estat. De cessió d’impostos, ni parlar-ne.