martes, 30 de septiembre de 2008

El traspàs de serveis

Dins del procés de traspàs de serveis dels anys trenta, hi cal distingir tres grans etapes:
a) Fins el 6 d’octubre de 1934, data de la ‘rebel·lió’ del Govern de la Generalitat.
b) Un període de retrocés i, en la majoria d’aspectes de pràctica anul·lació de l’autonomia, que es va perllongar des de l’octubre de 1934 fins a les eleccions de febrer del 1936.
b) Amb el triomf del Front Popular en aquelles eleccions, s’encetà el tercer i definitiu període.
Al seu cop, dins la primera etapa, cal distingir dues fases, el punt d’inflexió de les quals vindria marcat per les eleccions del novembre de 1933. El triomf de les dretes en aquestes va accentuar fins a límits d’obstruccionisme declarat, les dificultats que ja s’havien iniciat en la primera fase. Durant aquella, encara era possible arribar, a nivell de presidència del Govern, a solucions, si no satisfactòries, acceptables des del punt de vista de la Generalitat. Sota el govern de la coalició cedista-radical, no hi havia res a fer, El Jefe Gil Robles manava, per si mateix o a través del sedient radical Lerroux, emperador retirat.
La Comissió mixta, regulada per Decret de 21 de novembre de 1932, va ser constituïda l’1 de desembre. Estava integrada per dotze membres, designats per meitats pel Govern de la República i pel de la Generalitat. Les decisions s’havien d’adoptar per majoria de dos terços. Si no s’obtenia aquest quorum, la qüestió quedaria teòricament sotmesa a l’arbitratge del president de les Corts. En la pràctica, mai no es va arribar a aplicar aquest sistema d’arbitratge. Els freqüents empats a sis eren resolts pel Govern de la República, que s’autoatribuïa la decisió final. Fins i tot, en els assumptes en què hi havia quòrum, el Govern de la República, que havia d’aprovar per decret els acords de la Comissió, els condicionava o els modificava quan li abellia.
La valoració de la contribució territorial va ser l’escull més important d’aquesta primera fase. Calgué que el president Macià es desplacés personalment a Madrid el juny de 1933, perquè s’hi arribés, ja que no a un acord pròpiament dit, a un principi d’acord sobre les bases del futur acord. Mentre tant, la Generalitat que havia de pagar el cost dels serveis ja traspassats, sense la contrapartida de la cessió de la contribució territorial, havia de recórrer per primera vegada al crèdit. Una emissió d’obligacions de tresoreria de 15 MPTA al 6% inaugurava el deute de la Generalitat.
La lentitud de la Comissió de traspassos feia impossible presentar un pressupost de la Generalitat per l’any 1934. Calgué prorrogar el pressupost de 1933, successivament, per al primer i per al segon semestre de 1934.
Traspassat el president Macià (en un altra accepció de la paraula), és ara Lluís Companys qui viatja a Madrid per entrevistar-se amb el president del Govern, Lerroux i el ministre d’Hisenda, Lara. Ja som a febrer de 1934. El president torna carregat de bones promeses. Treballs d’amor perduts. El 2 de març canvia el govern de la República. El nou ministre d’Hisenda, l’aragonès Marraco, s’havia distingit durant la discussió de l’Estatut com a feroçment oposat a l’autonomia.
El 28 de març, s’aprovava pel Consell de Ministres la valoració de la contribució territorial en 43’2 MPTA. Però el Decret contenia un seguit de condicions, restriccions i dilacions imposades pel tenaç ministre Marraco. De fet, el traspàs efectiu, amb plenitud de facultats administratives i normatives, quedava diferit ad calendas graecas. El rendiment de la contribució s’atribuiria a la Generalitat, però l’Estat se’n reservaria pel moment l’administració. El Govern de la Generalitat, es va creure en el cas d’adreçar al de la República una nota de protesta que va ser rebutjada.
Al pressupost per al segon semestre de 1934, considerat com a primer pressupost de l’autonomia, pujava a 63’8 MPTA. Hi apareixia com a estrella invitada la desitjada contribució territorial. Altres ingressos tributaris, a més de l’impost de cèdules personals, heretat de les diputacions, eren el segell de la Generalitat, de naturalesa semblant al timbre de l’Estat, l’arbitri sobre aprofitaments hidràulics i l’arbitri sobre aigües minerals.
El 16 d’agost la Comissió mixta aprovava el traspàs dels serveis d’obres públiques, valorats en 32’6 MPTA. Així quedava obert el camí del traspàs de l’impost de drets reals, que es va valorar en 29’9 MPTA. L’1 d’octubre el Govern de la Generalitat dictava un Decret sobre liquidació de l’impost.
El 6 d’octubre de 1934, amb la proclamació de l’Estat català pel Govern de la Generalitat i la subsegüent reacció manu militari del Govern de la República, tot se’n va anar en orris. La segona etapa del traspàs de serveis va ser una etapa en sentit invers: de la meta al punt de partida.
Empresonat el president i els consellers de la Generalitat, van ser substituïts per un governador general interí designat per l’autoritat militar (por supuesto). Tot seguit, van començar a ploure disposicions que limitaven l’autonomia de Catalunya. Ja el 9 d’octubre s’aprovà, a proposta de Marraco, un decret pel qual l’Estat confiscava el servei de recaptació de contribucions (que, en realitat, no era una potestat estatutària, sinó una herència de les diputacions). Per ordre del governador general interí de 25 d’octubre de 1934, quedava sense efecte el decret de la Generalitat sobre liquidació de l’impost de drets reals. Per Decret de 26 de novembre de 1934, la República reassumia els serveis d’ordre públic a Catalunya. Consegüentment, un altre Decret de 6 de desembre deixava sense efecte el traspàs de l’impost de drets reals.
Per Llei de 2 de gener de 1935 se suspenien les funcions del Parlament de Catalunya. Les funcions executives de la Generalitat s’atribuïen transitòriament a un governador general nomenat per Govern de la República. Se suprimia la Comissió mixta de traspàs de serveis i se creava una Comissió estatal (por supuesto) que revisaria els decrets de traspàs i proposaria les modificacions o anul·lacions corresponents. El 17 d’abril de 1935, hom dictava un decret, piadosament anomenat de ‘restitució de serveis’, pel qual es retornaven a la Generalitat hivernada els serveis confiscats, tret del d’ordre públic i la seva dotació econòmica (l’impost de drets reals). El traspàs d’obres públiques quedava en suspens, a reserva de la definitiva decisió de la Comissió revisora.
L’escàndol de l’estraperlo, que va esclatar pel setembre de 1935, marcà el principi de la fi de la coalició cedista-radical. (en aquella època venturosa i ingènua, el regal d’un rellotge d’or al gendre del president podia fer caure un govern).
El triomf del Front Popular en les eleccions del febrer de 1936 obre la tercera etapa i definitiva en l’accidentat procés del traspàs de serveis. Per Decret de la República de la República de 26 de febrer, el Parlament de Catalunya reprèn les seves funcions. Per Decret de 4 de març és restablerta l’anterior Comissió mixta de traspassos. La sintonia entre els governs de la República i la Generalitat fa que aquesta etapa es desenvolupi dins un clima de col·laboració abans desconegut. El primer pas cap a la normalitat és la restitució a la Generalitat del servei de recaptació de contribucions.
El 30 d’abril s’eleva a definitiva la valoració de la contribució territorial, deixant sense efecte les restriccions i cauteles del Decret Marraco.
El pressupost del segon semestre de 1936 pujava a 71’7 MPTA, enfront del 63’8 MPTA del segon semestre de 1934. Per a la contribució territorial, principal font d’ingressos, es pressuposaven 27’9 M. La diferència de 2 M semestrals a l’alça era deguda a la previsió del conseller Esteve de millorar la gestió estatal, que jutjava deficient.
El 19 d’agost de 1936, ja iniciada la guerra, s’incorporarien al pressupost semestral de la Generalitat 15,9 MPTA més, com a conseqüència del retraspàs dels serveis d’ordre públic. Les contrapartides eren 12’5 M, import de les 5/12 parts de la valoració de l’impost de drets reals, traspassat de nou, i una transferència estatal de 3’5 M.

No hay comentarios: