ENTRADA

El llatí que nosaltres parlem (Espriu dixit), com la resta de llatins escampats per Europa i Amèrica, coneix dues paraules diferents per designar l'eina dilecta de les finances públiques: contribució i impost. Aquesta parella de bessons incompatibles fa referència a la mateixa realitat tributària des d'etimologies i orígens històrics oposats.
Les contribucions (on l'amable prefix preposicional amoroseix l'amarga realitat), eren inicialment les aportacions voluntàries que les tribus integrants de la Ciutat de Roma feien a l'erari públic. Hi havia prou que el qüestor fes un lleu senyal amb el dit. Els ciutadans corrien a omplir les arques de la ciutat plens de joia, encantats de la vida. Per al ciutadà romà de la tribu de Palafrugell anomenat Josep Pla, 'pagar la contribució' era expressió sinònima de capteniment cívic.
Els impostos (on l'arrel duu gravada la dura empremta del poder) eren tot una altra cosa. Els impostos, subproducte i font nodridora de la força de les legions romanes, eren els pagaments coactius que s'imposaven als pobles sotmesos. Si el subjectes passius no pagaven, o si cometien la imprudència d'esdevenir actius, la recaptació executiva operava per via d'escapçament.
La història dels impostos a la Catalunya del segle XX és la crònica d'una pugna desigual entre dues tendències divergents. D'una banda, l'esforç del Leviatan tributari estatal per perseverar, aplicadament i aprofitada, en el seu ésser impositiu. De l'altre costat, l'aspiració, intermitent i no gaire convençuda, de la societat catalana a assolir un model contributiu.
Si aquesta fos una novel•la policíaca, fóra impertinència desvelar en aquest moment que l'assassí és el majordom. Però el lector català d'enguany sap d'antuvi quin es el desenllaç - per ara - d'aquesta història. Ben és cert que els optimistes pensen (amb perdó dels apocalíptics) que la història no s'acaba mai.