miércoles, 3 de septiembre de 2008

Fins el 1845

I
EL TRÀNSIT DEL SEGLE XIX. PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX.


RESUM.- L’any 1845 va ser unificat el sistema tributari espanyol. Hi predominaven els impostos indirectes. La lluita contra l’impost de consums va ser bandera de revoltes populars durant l’últim terç dels segle XIX.
La reforma tributària Fernández Villaverde (1900), que tenia per motiu immediat la liquidació financera de les guerres colonials, va provocar a Catalunya una vaga fiscal fracassada: el tancament de caixes. Peça fonamental d’aquella reforma va ser la creació de la contribució d’utilitats. L’estructura del nou sistema tributari resultà comparativament desfavorable a Catalunya, la qual cosa accentuaria la tendència al desnivell de la balança fiscal Catalunya/Espanya.
Al llarg de l’últim terç del segle XIX i primer terç del segle XX, les aspiracions polítiques de la societat catalana, es van plasmar sovint, des de l’esquerra o des de la dreta, en diverses propostes federalistes, autonòmiques o separatistes, amb la consegüent traducció en projectes d’hisendes separades. L’única i fugaç realització d’aquestes aspiracions va ser una experiència insignificant pel seu abast quantitatiu, però molt significativa pel seu valor exemplar: la Mancomunitat.


Segle XVII: Catalunya paradís fiscal?
Durant tota l’edat contemporània, els catalans varen patir la sensació de greuge comparatiu tributari en relació amb els veïns del Transebre. Potser, però, no sempre ha estat així. Si més no, cap a 1620, l’enginy madrileny don Francisco de Quevedo, escrivia:
En Navarra y Aragón,
No hay quien tribute ya un real;
Cataluña y Portugal
Son de la misma opinión;
Sólo Castilla y León
y el noble reino andaluz.
llevan a cuestas la cruz…

Don Francisco tenia un estil conceptista i barroc (o sigui, exagerat). Però, probablement, la seva visió d’aquest tema no era del tot forassenyada. Pierre Vilar (Catalunya dins l’Espanya moderna, segona edició, Curial, 1981, I, pg. 373) es refereix al sistema tributari català anterior al 1714 en aquests termes:
Hom sap que es caracteritzava pel predomini d’impostos indirectes, municipals i provincials, heterogenis i a vegades severs, però no massa feixucs, i que excloïen en principi qualsevol impost directe permanent.

1714: expulsió del Paradís.
Després de la desfeta de 1714, una de les eines dilectes del Leviatan, com és la fiscalitat, no podria haver quedat exclosa del conegut programa filipí: que se consiga el efeto, sin que se advierta el cuidado. Els impostos indirectes que integraven l’antic sistema tributari català, administrat per la Generalitat, no van ser suprimits: foren assignats a l’administració reial. El 1715 eren arrendats per 380.000 lliures. Però, a més, es van afegir a la companyia nous impostos indirectes d’inspiració francesa: el paper timbrat i la gabella sobre la sal, amb consum forçat (els contribuents eren lliures de no salar les seves amanides, si no els n’abellia, però això no els eximia de pagar l’impost). En el terreny de la imposició directa, a partir de l’any 1716 es va aplicar el ‘cadastre’, concebut com un ‘equivalent’ universal, just i ben repartit, de les ‘rendes’ de Castella. Segons Vilar, (op. cit, pg. 374), l’assimilació era errònia, perquè aquest impost directe – universal com a impost territorial, però exclusivament plebeu com a impost personal – s’afegia (no els substituïa) als impostos indirectes regionals ja existents.
Així, doncs, Catalunya passava a gaudir, pel mateix preu, de dos sistemes tributaris superposats: un d’autòcton i tradicional i un altre d’importació, dotat aquest darrer amb els últims avenços de la ciència impositiva moderna. Vilar resumeix així la situació:
Catalunya passava d’una situació fiscal privilegiada a una situació fiscal particularment onerosa.

No hay comentarios: