Guillem Graell i la 'cuestión catalana'

L’esmentat tema del desnivell de la balança fiscal és ja més que centenari dins la literatura econòmica de casa nostra. Francesc Roca, minuciós brocanter (o filatèlic) del pensament econòmic, n’ha traçat un catàleg panoràmic en l’article 100 anys d’estudis sobre el dèficit fiscal català, (Revista econòmica de Catalunya, nº 39).
Dins el clima social creat pel tancament de caixes i per la reforma tributària que va ser-ne causa, s’hi inscriu una de les primeres peces del catàleg d’en Roca: el llibre publicat en castellà pel periodista i economista Guillem Graell (1846-1927), La cuestión catalana, Barcelona, 1902.
La crítica social i política que traspua l’obra de Graell ha perdut, si més no parcialment, actualitat. Però potser paga la pena esmentar que, dels 972 MPTA del pressupost estatal de 1902, 414 M (42,58%) se’n destinaven a l’atenció del deute; 288 M (29’60%) a despeses militars i ordre públic; 42 M (4,28%) a obligacions eclesiàstiques peninsulars i colonials; i 83 M (8’61%) a despeses que l’autor classifica com a ‘generals, accessòries o sense efecte útil’, com ara la casa reial o les classes passives. Així doncs, només en restaven per a despeses ‘útils’ 147 M (15,18%).
Pel que fa al nostre tema, l’autor es lamenta de la manca d’estadístiques tributàries recents. Les que fa servir van ser obtingudes por favor particular. La comparació des de la vessant dels ingressos no s’estableix a nivell regional sinó provincial. A nivell de l’any 1900, la província de Madrid pagava 112 MPTA en impostos. La de Barcelona, 147 MPTA. Des de la vessant de la despesa, la comparació era espectacular. En el mateix any 1900, l’Estat va esmerçar a la província de Madrid 167 MPTA. El mateix any la despesa pública estatal localitzada a Catalunya (no ja sols a Barcelona), va ser de 17 MPTA.
Guillem Graell devia de ser home de tarannà moderat i propens a la prudència. Desprès d’oferir totes aquestes dades, el seu llibre es tanca amb la manifestació següent: Por mi parte, no ciertamente porque lo necesite, puesto que he olvidado por completo mis intereses para consagrar mi vida a la Patria, tengo a gran honor terminar este libro dando un grito varonil, enérgico i sin ambages, de ¡Viva España!.
Encara sort, que no va pegar el crit amb ambages.