sábado, 27 de septiembre de 2008

Jaume Alzina i la balança fiscal de Catalunya

Des del 1714 als nostres dies els catalans sempre varen sospitar que pagaven més del que els pertocava. Al llarg dels últims setanta o vuitanta anys, la construcció de balances fiscals va ser exercici dilecte dels economistes de casa nostra. El debat sempre fou asimètric: de la banda espanyola no s’hi oposaven números, sinó consideracions metafísiques.
Amb els antecedents esmentats al capítol anterior (Graell, Crexells), pot ser considerat pioner d’aquest exercici Jaume Alzina i Caules (Maó 1899-Barcelona 1981), qui l’any 1933 publicava un petit llibre, L’economia de la Catalunya autònoma, recopilació d’un seguit d’articles apareguts a La Publicitat durant el debat de l’Estatut. Amb referència al Pressupost de 1930, (veure pàgina 17) Alzina troba, des del punt de vista dels ingressos, que la recaptació tributària a Catalunya era proporcionalment molt superior a la relació de població, aleshores de l’11%. Tan sols en la contribució territorial la proporció era semblant: l’11’5 %. En la contribució d’utilitats la relació de recaptació Catalunya-Espanya era del 20%. En la contribució industrial, del 26%. En el conjunt de tots els impostos, del 18,8%, la qual cosa significa que l’esforç fiscal per capita de Catalunya representava el 170’9% del conjunt d’Espanya. En l’altre plateret de la balança, Alzina troba que la despesa de l’Estat a Catalunya era del 5,5% de la total despesa estatal.
Val a dir que les xifres d’Alzina prenien en consideració tan sols la despesa territorialment localitzada a Catalunya, sense reflectir les que podríem dir-ne ‘despeses generals’ de l’Estat, però, tot i això, l’evident desproporció entre les relacions d’ingressos i de despeses fa pensar que el greuge comparatiu era aleshores ja palès.

No hay comentarios: