La lluita contra l'impost de consums

Del quadre precedent, se'n dedueix que, en el sistema tributari que va regir fins el 1900, els impostos indirectes representaven més del 60% de la pressió total. L’impost de consums, per ell sol, pujava més del 20% dels totals ingressos tributaris. Així, doncs, a més de moralitzant, el sistema era profundament regressiu.
L’impost de consums requeia sobre el vi, l’aiguardent, els licors, l’oli d’oliva, la carn, la sidra, el xacolí, la cervesa i el sabó. Més endavant s’hi van afegir productes d’absoluta primera necessitat, com ara el blat i les farines. Acreixia l’odiositat del tribut el fet que els recaptadors - els sinistres consumers - eren sovint empleats dels arrendataris, de manera que la càrrega suportada pels consumidors arribava a ser molt superior als ingressos del Fisc.
En èpoques d’agitació política, la lluita contra l’impost de consums va ser sovint bandera de revolta popular. L’any 1868, amb la Gloriosa, el tribut va ser suprimit. Treballs d’amor perduts. En 1870 es restablia. D’avalots considerables contra l’impost de consums, va haver-ne a Barcelona el 1872 i a Terrassa el 1878. Del primer, que va provocar la dimissió de l’Ajuntament, hi ha una descripció anònima (La Campana de Gràcia, 4-2-1872). La rebel·lió, va ser sufocada, primer per guàrdies municipals a cavall i desprès per forces militars. Va haver-hi, com a mínim, tres morts.L’impost de consums, inicialment recurs estatal, va ser, a partir de 1874 impost compartit per l’Estat i els municipis. En 1911 es va engegar la seva supressió, començant per les set primeres poblacions d’Espanya, entre elles Barcelona. El procés va ser molt lent. En proclamar-se la República, l’impost de consums encara subsistia a les petites poblacions. La supressió definitiva no arribaria fins el 1940, en ser creada la contribució d’usos i consums.