La pressió tributària a Catalunya i a Espanya en el primer terç del segle XX

Segons estimació, potser no gaire afinada, del catedràtic de Salamanca Francisco Bernis (La Hacienda Española, Barcelona, 1917), la renda espanyola en 1913 arribava escassament als 6.000 MPTA, és a dir, la renda per cap era de l’ordre de 300 PTA. La càrrega impositiva, excloent-ne determinats conceptes de timbre que podien considerar-se com a taxes, era de 890 MPTA. Així, doncs, la pressió tributària pujava al 14,83% de la renda nacional i a 44’5 PTA per cap.
El catedràtic de Salamanca establia la següent comparació entre diversos països d’Europa:

-----------------------Renda------Impost-------Pressió
____________per cap___per cap____tribut. %
Espanya--------------300--------44’50---------14,83
Anglaterra----------1.170--------84,89----------7,26
França-----------------570--------84,61---------14,66
Alemanya------------ 638--------49,50----------7,25

Sobta el gran desnivell entre les pressions tributàries de França i Espanya, d’una banda, i les d’Anglaterra i Alemanya, de l’altra. Pel cas de Alemanya, Bernis dona com a explicació el gran pes que tenien al seu pressupost els rendiments d’explotacions estatals, especialment els ferrocarrils i el serveis de correus, cosa que permetia alleugerir la càrrega per impostos.
La conclusió del savi era que la pressió tributaria al conjunt d’Espanya estava propera al límit que en l’època es considerava com a suportable: el 15% de la renda nacional. Bernis no intentava diversificar les seves estimacions per regions. Però podem considerar segur que, com a conseqüència de la reforma Fernández-Villaverde, la pressió tributaria a Catalunya era apreciablement superior a la mitjana espanyola. Mentre que les bases imposables de les anquilosades contribucions territorials tenien una elasticitat semblant a la de la pedra, les bases de la contribució d’utilitats que requeia sobre les rendes del treball, del capital mobiliari i de les empreses s’ajustaven automàticament a l’evolució de les rendes en termes monetaris. Així, doncs, el sistema tributari Fernández Villaverde era idoni per gravar comparativament més els territoris econòmicament més dinàmics.
A efectes comparatius hom pot fer servir els números que ens presenta Jaume Alzina a la seva obra L’Economia de la Catalunya Autònoma (veure pàgina 35), referides al pressupost estatal de l’any 1930. La comparació és vàlida, tot i que les xifres de recaptació en termes monetaris eren molt superiors a les de 1913, degut, sobretot a la inflació. L’estructura del sistema tributari estatal era bàsicament igual entre ambdues dates.

Concepte-------------Recaptat-------Recaptat----------%
_____________Espanya____Catalunya____ _
C. territorial---------30.300---------43.872----------11,5
C. industrial--------185.500---------48.385---------26,0
Drets reals----------213.500---------41.088---------19,2
Mines-----------------11.500--------------777----------6,6
Timbre--------------365.900---------75.908---------20,6
Utilitats-------------459.500---------90.709---------20,0
Enllumenat----------37.300---------10.296---------27,6
Pat. Automòbils-----55.700---------13.699---------24,6
Renda tabac---------293.074--------50.400---------17,2


Totals_______1.992.574____375.134_____18,8

Així doncs, la relació de recaptació tributària Catalunya/Espanya, era del 18’8%, en un moment en què la relació de població era de l’11%. Dit d’una altra manera, per cada 100 PTA que pagava l’espanyol mitjà, el català mitjà en pagava 170,9 PTA. Evidentment, aquest coeficient 170,9 té dos components:
1) La relació de renda per cap Catalunya/España.
2) La relació de pressió tributària Catalunya/Espanya.
El rudimentari instrumental disponible no permet anar gaire més enllà. Però hom pot observar que en la contribució territorial, tribut de base inelàstica, la relació de recaptació, 11,5% queda poc per sobre de la relació de població. És en els tributs de base elàstica on Catalunya es distancia. És clar que el pes relatiu de la contribució territorial, que en 1845 representava més del 88% de la imposició directa, tendia a minvar acceleradament. En 1930 la contribució territorial tan sols representa el 36% del conjunt d’impostos directes (territorial, industrial, mines i utilitats) a Espanya i el 24 % a Catalunya. Mentre que la contribució d’utilitats arriba al 45% a Espanya i al 49% a Catalunya.
Tot sembla indicar que el component 2) tenia un cert pes. És a dir, que el sistema tributari establert per la reforma Fernández-Villaverde era comparativament desfavorable a Catalunya, per raó de la seva més evolucionada estructura econòmica.