La reforma Fernández Villaverde: la contribució d'utilitats

La història no és un melodrama de bons i dolents. Sovint, el protagonista i l’antagonista tenen, tots dos, raó. Els tancacaixes barcelonins tenien raó per donar i vendre: la guerra que tocava pagar no era pas la seva. El ministre Fernández Villaverde tenia les seves raons, més enllà del motiu conjuntural de la reforma: aquesta va representar un pas indispensable per a l’actualització del caduc sistema tributari espanyol.
Peça bàsica de la reforma va ser la creació de la contribució d’utilitats, amb les seves tres tarifes, que gravaven, respectivament, les rendes del treball, les del capital mobiliari i les de les societats per accions.
La tarifa 1ª, refonia els impostos anteriors sobre sous de funcionaris i honoraris dels registradors de la propietat, tot fent general el gravamen de les rendes del treball. Els sous dels empleats privats se subjectaven al tipus proporcional del 5%; 10% pels administradors d’empreses i consellers d’administració. Els funcionaris de l’Estat, a canvi del privilegi de cobrar per fer tertúlia, pagaven segons una escala progressiva del 10 al 20%; els oficials de l’exèrcit, que defensaven la Pàtria, sortien una mica més bé: del 5 al 18%; els funcionaris d’administració local, del 6 al 16%; pitjor ho passaven les classes passives, que, com el seu nom indica, solien romandre quietes: del 15 al 20%. N’estaven exempts, d’aquesta tarifa, els jornals dels obrers i els havers de les classes de tropa.
La tarifa 2ª gravava, inicialment al 3%, les rendes del capital mobiliari: interessos, primes d’amortització i dividends. A partir de 1907 els tipus s’anirien diversificant.
La tarifa 3ª requeia sobre els beneficis de les societats per accions. Els tipus anaven del 6 al 15%, segons el tipus de societat i l’objecte social. A partir del 1910, s’hi va establir una quota mínima al tipus del 3 o del 6 per mil sobre el capital fiscal. Concebuda inicialment com un impost sobre els beneficis empresarials, en 1922 la tarifa 3ª d’utilitats es convertiria en un impost personal sobre la renda de societats.
Per raons que s’explanen més endavant, la introducció de la contribució d’utilitats va accentuar la tendència, probablement preexistent, al desnivell de la balança fiscal Catalunya-Espanya.