L'Assemblea de Parlamentaris i el moviment autonomista de 1918-1919

A mitjans de l’any 1917, el presumible final favorable als aliats de la guerra europea semblava propici a temptatives reformistes. En aquesta conjuntura, la Lliga va convocar una assemblea de diputats i senadors per Catalunya. S’hi va acordar demanar una reunió de les Corts, en funció de constituents, a fi d’establir l’organització de l’Estat, l’autonomia dels municipis i donar solució al problema militar. Per al cas que el Govern no accedís a aquesta petició, hom invitava a tots els diputats i senadors espanyols a una assemblea extraoficial. La primera reunió se celebraria a Barcelona el 19 de juliol. Com era previsible, el Govern va considerar sediciosa aquesta iniciativa i va fer dissoldre la reunió per la força pública. Represes les reunions a Madrid en octubre, s’hi va arribar a un seguit de conclusions, entre les quals hi figurava, com al Programa del Tívoli, el principi de separació d’hisendes en favor de les regions autònomes.
Conclosa la guerra, el revifar dels nacionalismes minoritaris a tot arreu d’Europa fa pensar a diversos sectors catalanistes, a banda dreta i esquerra, que l’hora de l’autonomia ha sonat. Fruit d’aquell moment d’optimisme va ser la redacció, per una comissió mixta de parlamentaris i consellers de la Mancomunitat, de les Bases per a l'Autonomia de Catalunya, presentades al cap del Govern, García Prieto, el 28 de novembre de 1918.
El plantejament era vigorosament autonomista: hom reconeixia a Catalunya ‘plena sobirania’ per regir els assumptes interns, excepte les facultats expressament reservades a l’Estat. En coherència amb aquest plantejament, Catalunya disposaria de tots els recursos econòmics, tret dels que s’hi atribuïen expressament a l’Estat: productes de monopolis i serveis explotats per l’Administració, propietats i drets de l’Estat, recursos del Tresor, renda de duanes, impost de transports i la resta de contribucions indirectes que calguessin.
Les Bases van ser negativament acollides pel Congrés, la qual cosa va provocar, l’11 de desembre, la retirada de la cambra dels diputats regionalistes. La comissió extraparlamentària, sense el concurs dels representants catalans, va fabricar un projecte de tímida descentralització que, sota nom d’autonomia, representava un retrocés respecte de la pràctica de la Mancomunitat...
Mentre tant, el Consell de la Mancomunitat, en un intent de conciliar posicions, havia elaborat un projecte d’Estatut que invertia el plantejament de les Bases de 1918. Ja no s’enumeraven les potestats de l’Estat central com excepció a la sobirania catalana; sinó les facultats del Poder regional, dins les limitacions imposades per la sobirania estatal. Paral·lelament, la fórmula financera no era la reserva de determinats tributs a l’Estat, sinó la cessió de les contribucions directes a Catalunya. Val a dir que totes dues fórmules conduïen, pràcticament, a la mateixa solució.
Tot i això, la proposta catalana era difícilment conciliable amb el projecte governamental. La discussió havia arribat a un punt mort. Mentre tant, s’havia engegat una onada de lluites socials, iniciada el 21 de febrer de 1919 amb la vaga de La Canadenca. Un cop més s’acompliria una de les lleis no escrites de la història de la Catalunya contemporània. Quan s’albira l’ombra de la lluita de classes, el patriotisme de la burgesia catalana s’aigualeix perceptiblement. La reacció immediata és cridar la Guàrdia Civil. El Comitè executiu de la Mancomunitat va acordar per unanimitat ajornar el moviment autonòmic mentre duressin les circumstàncies socials.