viernes, 26 de septiembre de 2008

Manuel Azaña, un nacionalista espanyol `posat en raó

L’aprovació de l’Estatut en el marc d’una Espanya de fons social reaccionari no hauria estat possible sense l’entossudiment personal del senyor Manuel Azaña Díaz (Alcalá de Henares, 1880-Montauban, 1940). Els seus discursos parlamentaris de 27 de maig (debat de totalitat) i 31 de juliol (debat del títol IV) van ser peces perfectes de freda, contundent i raonable dialèctica.
Paradoxalment, l’aferrissada defensa de l’Estatut de Catalunya per part de Manuel Azaña obeïa a una certa mena de patriotisme espanyol heterodox. L’ateneista d’Alcalà d’Henares era, per edat, germà petit dels homes del noranta-vuit, aquella generació de perifèrics conversos a la idea de la regeneració d’Espanya. Quasi coetani de José Ortega i Gasset, Azaña no compartia, però, la dèria vertebradora del madrileny. Manuel Azaña va ser el primer castellà a comprendre que la viabilitat d’una Espanya moderna passava per l’autonomia de Catalunya. Per això es va entestar en un difícil exercici de funàmbul, sobre un fons audible de soroll de tambors: arribar a una fórmula d’equilibri, acceptable per a Catalunya i que pogués ser païda per una opinió pública espanyola encara devota de Frascuelo i de Maria. Per aquests motius, és justícia que figuri aquí, com a factòtum de l’Estatut de Catalunya, el nom del castellà Manuel Azaña i no pas el del català Pere Coromines, qui no va arribar a ensumar de què anava la cosa.Durant els anys de guerra, l’actitud d’Azaña envers Catalunya va fer un tomb radical. L’aleshores president de la República mai no va arribar a acceptar l’autonomia de guerra, que qualificava d’espoliació i de robatori. Josep Tarradellas va ser la bèstia negra de l’Azaña decadent. Llàstima.

No hay comentarios: