miércoles, 17 de septiembre de 2008

Un miracle i un miratge: el finançament de la Mancomunitat

Així, doncs, l’abril de 1914 va quedar constituïda la Mancomunitat de Catalunya, sota la presidència d’Enric Prat de la Riva. A la seva mort, esdevinguda l’any 1917, l’hi succeiria el Sr. Puig i Cadafalch. Amb la dictadura de Primo de Rivera, l’any 1923, en Puig i Cadafalch va ser destituït i substituït per un prohom de la Unión Monárquica Nacional, que, a més de prohom, era comte. En març de 1925, la Mancomunitat, ja més morta que viva, fou suprimida definitivament.
És un tòpic gairebé enfadós, per repetitiu, la frase que li era atribuïda a Prat de la Riba, quan hom li feia avinent la inanitat pecuniària de la entitat que presidia. A ell, per governar, tan sols li calia un nom i un segell de goma.
Efectivament, la curta vida de la Mancomunitat de Catalunya representa un fenomen sensacional i inoït: una entitat pública que crea un sistema important d’infrastructures culturals, docents i de comunicacions, sense que el contribuent senti cap picor perceptible a la seva butxaca.
L’obra de la Mancomunitat ha restat com a modèlica a la memòria col·lectiva catalana. Durant el període 1914-1923 (o durant l’època, immediatament precedent, 1907-1914, de presidència de la Diputació de Barcelona per Prat de la Riba), hom va donar impuls a l’Institut d’Estudis Catalans, creat el 1907, així com el seu apèndix, la Biblioteca de Catalunya; es van assentar les bases de la col·lecció del Museu d’Art de Catalunya; hom va impulsar una profunda renovació pedagògica, amb la introducció a Espanya dels mètodes de Maria Montessori; hom va crear l’Escola Industrial, l’Escola de Treball, l’Escola d’Administració Local, l’Institut d’Orientació Professional, l’Escola Superior de Bells Oficis, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, l’Escola d’Infermeres i l’Escola de Gènere de Punt de Canet de Mar. Es van millorar la xarxa de carreteres i de camins provincials i es va crear una completa xarxa telefònica.
Com es finançaren totes aquestes coses? Josep Pijoan, íntim col·laborador de Prat en l’època de la Diputació, durant la qual va ser secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans, ho explica a través de Josep Pla (Vida i miracles de Josep Pijoan, O.C., 10).
Treballar amb Prat era tenir la pobresa assegurada. A mi, personalment, no em donà mai cap cèntim, ni tan sols per a despeses menors, per a segells de correus, per posar un exemple. Sempre me’ls vaig haver de pagar. Vaig haver de fer tots els papers de l’auca per poder disposar d’alguna forma de personal auxiliar. Per escriure les cartes a màquina vaig utilitzar un desgraciat d’Andorra que, com que no era francès ni espanyol, ningú no volia col·locar.
El mateix Pijoan, a través del mateix il·lustre amanuense, descriu com es va finançar l’adquisició d’obres pel Museu d’Art de Catalunya:
Així ens posaren a fer el Museu... Vaig viatjar molt i sempre pagant jo, que quedi ben entès. No hi havia consignació per a res. Per tenir la màxima informació, vaig entendre’m amb un firataire... Quan em comunicava alguna aparició, em presentava al poble i tractava d’entendre’m amb el capellà o l’alcalde. Si tenia mitjans, ho comprava; si no podia, ho robava o ho feia robar; si es produïa una situació sense sortida, clavava l’objecte: oferia un preu tan extraordinari, tan elevat, que ningú no hi gosava dir res: quedava clavat, no es comprava ni es venia.
Mentre tant, el senyor Pompeu Fabra, pel preu d’un sou de funcionari, feia ell tot solet una feina equiparable a la de l’Acadèmia Espanyola de la Llengua.
Etcètera, etcètera.
Però no fora lícit fer projeccions cap al present. El miraculós finançament de la Mancomunitat va ser un miratge generat per un equip de persones irrepetibles, entorn d’un líder irrepetible i en unes circumstàncies irrepetibles.
Potser no fóra del tot obscè fer servir la paraula patriotisme, com a inspiradora del capteniment d’aquelles persones. Enguany, de patriotes, n’hi ha molts: de patriotes constitucionals, de patriotes inconstitucionals i de patriotes aconstitucionals. Però de patriotes que no mirin la pesseta pròpia, tret d’error o omissió, no en queden. Hi ha una dada addicional que confirma la irrepetibilitat de la figura de Prat. Aquell senyor tenia fills. Però eren menuts.

No hay comentarios: