La veritat és que la contemplació de l’harmònic i elegant esquema dissenyat per l’equip de Navarro Rubio feia goig. Per primera vegada, la confusa amalgama de contribucions i impostos acumulada per la inèrcia secular començava a assemblar-se a un sistema tributari modern. El petit inconvenient era que qualsevol semblança entre l’elegant esquema i el resultat de la seva aplicació en la pràctica era pura coincidència.
Com ja s’ha dit, la base imposable de l’impost sobre la renda era la suma de les bases dels impostos a compte. Per començar, les rendes de la propietat, rústica i urbana, eren estimades sobre la base d’uns cadastres o uns amillaramientos revisats, amb molta sort cada vint-i-cinc anys. Res a veure amb la realitat. Les bases de les activitats empresarials o professionals, estimades en avaluació global, rarament s’acostaven a la meitat de la realitat. Les rendes del treball i del capital, on teòricament la base era la real se xifraven, normalment, per declaració del pagador, obligat a retenir-ne una part. En la pràctica l’evasió era immensa. Quin empresari podia tenir al•licient per declarar els sous reals o els interessos que pagava, si això no minvava els seus beneficis fiscals, globalment estimats?
D’altra banda, esgotada l’elasticitat inicial del sistema d’avaluació global, el sistema començava a fer aigües. A partir de 1967 van començar a ser excloses de l’avaluació global les empreses d’un cert volum d’activitat. El procés culminaria el 1974, amb l’anomenada mini-reforma Barrera de Irimo, que declarava excloses d’avaluacions i convenis totes les empreses de més de 50 milions de volum de facturació. La reacció dels empresaris, segons el testimoni Subirats, va ser la de fraccionar les seves empreses, creant-hi petits sistemes de satèl•lits, de volum de vendes inferior a 50 M, a l’entorn de l’empresa nuclear.
Pel que fa a la imposició indirecta, ja s’ha vist que la figura estel•lar de la companyia era L’IGTE. Però era una estrella revellida i avariada ja des de bon començament. L’impost general sobre vendes en cascada era novetat a Europa cap al 1938, quan Tarradellas va implantar a Catalunya l’impost sobre la xifra de negocis. En 1964, era ja una antigalla. A França, l’impost sobre el valor afegit , únic model d’impost general indirecte que garanteix la neutralitat econòmica, havia estat implantat, com a impost d’art i assaig, el 1955. La resta de països de la Comunitat i altres estats europeus estudiaven ja en 1964 la seva implantació. Entre 1968 i 1972, l’adoptarien Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Suècia, Noruega, Itàlia, el Regne Unit i Irlanda. És clar que la manca generalitzada de comptabilitats fiables a Espanya no hauria permès implantar l’IVA sinó com a paròdia. Però, per la mateixa raó, era una paròdia l’IGTE sota el sistema de convenis. Els empresaris eren autoritzats a carregar l’impost als tipus legals. Però era sols una part d’aquest impost la que ingressava a les arques del Tresor. I encara aquesta part és veia minvada per les primes pagades als exportadors, reals o ficticis, en forma de desgravació fiscal. Tot i això, els impostos indirectes eren àmpliament predominants en el sistema.
La taula següent, extreta de l’obra citada d’Albiñana expressa en percentatge sobre el total d’ingressos pressupostaris, la recaptació a Espanya de l’any 1973:
Impostos directes---------------30,48
Contribució rústica----------------- ----0,34
Contribució urbana------------------------1,57
Impost sobre treball personal-------------0,11
Impost sobre rendes del capital-----------2,99
Impost industrial-------------------------2,69
Impost sobre la renda persones físiques---1,29
Impost sobre la renda de societs----------8,08
Gravamen 4% societats anònimes------------1,39
Impost sobre successions------------------1,45
Altres------------------------------------0,57
Impostos indirectes-------------56,78
Transmissions patrimonials i AJD----------8,56
Impost sobre el tràfic de empres---------12,86
Impostos especials------------------------6,38
Impost sobre el luxe---------------------13,05
Renda de duanes---------------------------8,74
Tabac-------------------------------------1,84
Petrolis----------------------------------5,27
Altres------------------------------------0,04
Taxes i altres ingressos-6,24
Resta d’ingressos pressupostaris6,50
Hom pot destacar-hi:
a) La recaptació per impostos sobre el consum doblava gairebé la dels impostos directes
b) La recaptació per impostos directes procedia, en una tercera part de les rendes del treball.
c) L’aportació de les rendes de la propietat, rústica i urbana, era irrisòria, sobretot la de la primera.
d) Les úniques peces relativament progressives del sistema, l’impost complementari sobre la renda i l’impost de successions, tenien un pes poc més que simbòlic: 1,29 i 1,45 respectivament.
viernes, 31 de octubre de 2008
martes, 28 de octubre de 2008
La segona reforma Navarro Rubio (1964). L'IGT entra en escena
En 1964, començava a minvar l’impacte recaptatori de les avaluacions globals. El persistent ministre Navarro Rubio, va emprendre una nova reforma. Figura estel·lar, des del punt de vista de la recaptació era el nou impost general sobre el tràfic de les empreses.
Pel que fa als impostos directes, hom procedia a una nova sistematització de les figures ja existents. Els cinc impostos de producte (territorial rústica, territorial urbana, impost industrial, impost sobre els rendiments del treball i impost sobre les rendes del capital) funcionaven com a impostos a compte dels dos impostos personals: l’impost general sobre la renda de les persones físiques (nova advocació de l’antiga contribució sobre la renda) i l’impost sobre la renda de les societats. Les bases imposables de l’IRPF serien la suma de les bases dels impostos a compte, amb l’eventual afegitó dels increments de patrimoni no justificats. Faves comptades, doncs. Ara bé, el resultat de la barreja era força heterogeni. Mentre que dos dels impostos a compte (l’IRTP i L’IRC recollien, si més no, teòricament, bases imposables reals, n’hi havia tres més (la rústica, la urbana i la industrial, on les bases eren estimacions més o menys barroeres (més aviat més que menys). El secular impost de drets reals es desdoblava en dues figures de naturalesa molt diferent: l’impost sobre transmissions patrimonials, concebut com a un impost indirecte sobre el tràfic jurídic civil; i l’impost general sobre successions, concebut com a un impost directe diferit sobre el patrimoni.
La imposició indirecta, que ja era predominant abans, va reforçar-se amb la introducció del IGTE, impost general sobre el consum en la seva modalitat de impost plurifàsic en cascada. Com ja s’ha dit, el tràfic jurídic civil era gravat per nou impost sobre transmissions patrimonials, hereu dels drets reals. Dels antics impostos indirectes específics, en subsistien els de major capacitat recaptatòria: els impostos especials sobre l’alcohol, el sucre, la xicoira i la cervesa; l’impost sobre el luxe, entre els quals havien arribat a tenir un paper molt important, a més de les begudes alcohòliques i els vins, els que requeien sobre televisors i electrodomèstics; i els impostos percebuts a través dels monopolis fiscals: tabac i benzina. En el camp de la fiscalitat indirecta exterior, als drets d’aranzel s’afegia l’impost de compensació de gravamens interiors, que, teòricament, representava l’equivalència dels impostos indirectes que haurien pagat els productes estrangers si haguessin tingut la desgràcia d’ésser produïts a Espanya. Així com les monedes i les mares sofertes tenen una cara i una creu, l’impost de compensació tenia la seva creu: la desgravació fiscal a l’exportació, que era una mena d’impost negatiu que cobraven de l’Estat els exportadors espanyols. Com és natural, les tarifes de l’impost de compensació havien d’ésser iguals a les de la desgravació. Amb un impost de tipus IVA, el càlcul és molt fàcil. Amb un impost de tipus ITE, la cosa es més complicada: s’ha de fer una estimació del número de fases per les quals passarà el procés de producció i distribució del producte final. És clar que si la estimació era excessiva, l’impost de compensació tendia a convertir-se en una barrera aranzelària addicional. I la desgravació tendia a esdevenir una prima encoberta a l’exportació. Aquesta petita astúcia va ser una de les eines dilectes de la política econòmica del franquisme tecnocràtic.
El 1969, va esclatar l’escàndol MATESA. Un eixerit empresari català (domiciliat fiscalment a Navarra), en Joan Vilà i Reyes, havia gaudit, potser amb una mica d’excés, de la desgravació fiscal a l’exportació, a més dels beneficis a les activitats exportadores en l’impost de societats i dels crèdits que, amb aquesta finalitat atorgava el Banc de Crèdit Industrial. En l’obra de Francesc Cabana 37 anys de franquisme a Catalunya, hi ha una síntesi d’aquell episodi. El cas MATESA va marcar l’eclipsi polític de Navarro Rubio.
Pocs mesos abans d’esclatar l’escàndol, un inspector d’Hisenda ingenu, que acabava d’arribar a Barcelona des de Palència, va citar en Vilà i Reyes per a una inspecció d’IRPF. S’hi va presentar un assessor, proveït d’una gran quantitat de documents i certificats civils i eclesiàstics (sobretot eclesiàstics) que demostraven, de manera palesa, que el Sr. Vilà s’estava a Navarra durant la major part del seu temps. A Barcelona, pràcticament, només venia quan hi havia partit de l’Espanyol, club que presidia. L’inspector ingenu va resoldre (com deien que solia fer el savi rei Salomó en casos semblants) suspendre la seva decisió. Quan va esclatar l’escàndol, l’inspector ingenu se’n va alegrar molt, d’haver suspès la seva decisió.
És segur que el cas MATESA no va ser únic. En l’època en què la benemèrita editorial argentina Losada introduïa a Espanya, a preus molt competitius, les millors obres de la literatura contemporània francesa, latinoamericana i de l’exili espanyol, i que els llibres mexicans eren baratíssims, les editorials espanyoles i catalanes rebien grans quantitats per desgravació fiscal a l’exportació adreçada a països d’Amèrica. Hi ha malpensats que creuen que algunes editorials exportaven als països germans guies telefòniques usades. Potser aquesta pràctica patriòtica no va ser totalment aliena a l'enriquiment de la família Lara.
Pel que fa als impostos directes, hom procedia a una nova sistematització de les figures ja existents. Els cinc impostos de producte (territorial rústica, territorial urbana, impost industrial, impost sobre els rendiments del treball i impost sobre les rendes del capital) funcionaven com a impostos a compte dels dos impostos personals: l’impost general sobre la renda de les persones físiques (nova advocació de l’antiga contribució sobre la renda) i l’impost sobre la renda de les societats. Les bases imposables de l’IRPF serien la suma de les bases dels impostos a compte, amb l’eventual afegitó dels increments de patrimoni no justificats. Faves comptades, doncs. Ara bé, el resultat de la barreja era força heterogeni. Mentre que dos dels impostos a compte (l’IRTP i L’IRC recollien, si més no, teòricament, bases imposables reals, n’hi havia tres més (la rústica, la urbana i la industrial, on les bases eren estimacions més o menys barroeres (més aviat més que menys). El secular impost de drets reals es desdoblava en dues figures de naturalesa molt diferent: l’impost sobre transmissions patrimonials, concebut com a un impost indirecte sobre el tràfic jurídic civil; i l’impost general sobre successions, concebut com a un impost directe diferit sobre el patrimoni.
La imposició indirecta, que ja era predominant abans, va reforçar-se amb la introducció del IGTE, impost general sobre el consum en la seva modalitat de impost plurifàsic en cascada. Com ja s’ha dit, el tràfic jurídic civil era gravat per nou impost sobre transmissions patrimonials, hereu dels drets reals. Dels antics impostos indirectes específics, en subsistien els de major capacitat recaptatòria: els impostos especials sobre l’alcohol, el sucre, la xicoira i la cervesa; l’impost sobre el luxe, entre els quals havien arribat a tenir un paper molt important, a més de les begudes alcohòliques i els vins, els que requeien sobre televisors i electrodomèstics; i els impostos percebuts a través dels monopolis fiscals: tabac i benzina. En el camp de la fiscalitat indirecta exterior, als drets d’aranzel s’afegia l’impost de compensació de gravamens interiors, que, teòricament, representava l’equivalència dels impostos indirectes que haurien pagat els productes estrangers si haguessin tingut la desgràcia d’ésser produïts a Espanya. Així com les monedes i les mares sofertes tenen una cara i una creu, l’impost de compensació tenia la seva creu: la desgravació fiscal a l’exportació, que era una mena d’impost negatiu que cobraven de l’Estat els exportadors espanyols. Com és natural, les tarifes de l’impost de compensació havien d’ésser iguals a les de la desgravació. Amb un impost de tipus IVA, el càlcul és molt fàcil. Amb un impost de tipus ITE, la cosa es més complicada: s’ha de fer una estimació del número de fases per les quals passarà el procés de producció i distribució del producte final. És clar que si la estimació era excessiva, l’impost de compensació tendia a convertir-se en una barrera aranzelària addicional. I la desgravació tendia a esdevenir una prima encoberta a l’exportació. Aquesta petita astúcia va ser una de les eines dilectes de la política econòmica del franquisme tecnocràtic.
El 1969, va esclatar l’escàndol MATESA. Un eixerit empresari català (domiciliat fiscalment a Navarra), en Joan Vilà i Reyes, havia gaudit, potser amb una mica d’excés, de la desgravació fiscal a l’exportació, a més dels beneficis a les activitats exportadores en l’impost de societats i dels crèdits que, amb aquesta finalitat atorgava el Banc de Crèdit Industrial. En l’obra de Francesc Cabana 37 anys de franquisme a Catalunya, hi ha una síntesi d’aquell episodi. El cas MATESA va marcar l’eclipsi polític de Navarro Rubio.
Pocs mesos abans d’esclatar l’escàndol, un inspector d’Hisenda ingenu, que acabava d’arribar a Barcelona des de Palència, va citar en Vilà i Reyes per a una inspecció d’IRPF. S’hi va presentar un assessor, proveït d’una gran quantitat de documents i certificats civils i eclesiàstics (sobretot eclesiàstics) que demostraven, de manera palesa, que el Sr. Vilà s’estava a Navarra durant la major part del seu temps. A Barcelona, pràcticament, només venia quan hi havia partit de l’Espanyol, club que presidia. L’inspector ingenu va resoldre (com deien que solia fer el savi rei Salomó en casos semblants) suspendre la seva decisió. Quan va esclatar l’escàndol, l’inspector ingenu se’n va alegrar molt, d’haver suspès la seva decisió.
És segur que el cas MATESA no va ser únic. En l’època en què la benemèrita editorial argentina Losada introduïa a Espanya, a preus molt competitius, les millors obres de la literatura contemporània francesa, latinoamericana i de l’exili espanyol, i que els llibres mexicans eren baratíssims, les editorials espanyoles i catalanes rebien grans quantitats per desgravació fiscal a l’exportació adreçada a països d’Amèrica. Hi ha malpensats que creuen que algunes editorials exportaven als països germans guies telefòniques usades. Potser aquesta pràctica patriòtica no va ser totalment aliena a l'enriquiment de la família Lara.
lunes, 27 de octubre de 2008
Els efectes del sistema d'avaluacions globals i convenis
La colaboración social en la gestión tributaria tenia, com el sistema de forfait de la veïna França, naturalesa pactada. Però el forfait, com correspon a un país de tradició laica i individualista, era un pacte entre Estat i individu. En canvi, les avaluacions globals, com correspon a un estat confessional catòlic, era un pacte entre l’Estat i els gremis de gloriosa tradició espanyola. Venien a ser la translació al terreny tributari del dogma catòlic de la comunió dels sants. Les bases imposables es comunicaven entre els contribuents de cada gremi, de la mateixa manera que les virtuts i els mèrits es comunicaven entre els benaurats i els aspirants a la benaurança. Per tal d’accentuar la semblança, la reforma de 1957 va ser acompanyada d’una mena de jubileu o amnistia fiscal. El ministre Navarro Rubio, imbuït d’indulgència plenària, va declarar prescrites les declaracions fins a l’any 1956, inclòs. D’altra banda el sistema d’avaluació global s’implantava retroactivament des d’1 de gener de 1957. D’aquesta manera els antics pecadors no sols quedaven alliberats de la càrrega dels seus pecats, sinó que, a partir d’aquell moment, se’ls feia molt difícil cometre nous pecats mortals, per molta tirada cap el mal que tinguessin. Falsificar les dades que es demanaven a cada contribuent per fer la distribució individual, era, com a màxim, una infracció simple, és a dir, un pecat venial insignificant.
Des del punt de vista de la justícia fiscal, la reforma de 1957 va ser un pas enrera de més de mig segle. Potser, de cara a la petita i mitjana empresa, l’avaluació global era un mal menor, atesa la manca de comptabilitats fiables, que s’havia produït de l’any 1939 ençà, pels motius exposats a dalt. Però era una immensa bestiesa incloure a les avaluacions globals les gran empreses, incloses les cotitzades a Borsa, que no podien deixar de dur una comptabilitat amb cara i ulls. A través del mecanisme de la comunió dels sants contribuents, els grans gaudien de la possibilitat de descarregar sobre els petits una part de la càrrega que els corresponia.
Com denuncia en Subirats, durant onze anys, bancs, caixes d’estalvis, companyies d’assegurances generals, de reassegurances i d’estalvi i capitalització, es van beneficiar de l’avaluació global. ... No en van ser excloses per l’objecte fins el 1969, activitats com la siderúrgia integral, les plantes de producció elèctrica amb potència instal•lada superior a 5.000 kilowatts, les fàbriques d’automòbils, camions i tractors, entre d’altres.
D’altra banda, les grans empreses gaudien d’avantatge a l’hora de la distribució individual, per raó de la seva superior capacitat de pressió sobre assessor i funcionaris. Tornem al testimoniatge d’en Subirats:
La inclusió de les grans empreses junt a les PIMES, a les estimacions objectives, situava a aquestes en una inferioritat manifesta. ... La defensa dels interessos fiscals requeria una dedicació i una presència que només podien permetre’s les grans empreses. La discriminació en favor de les grans empreses es va originar ja ... l’any 1957, quan aquelles van pressionar a fi que es considerés com a índex bàsic de càlcul la simple existència de l’establiment, sense tenir en compte la seva dimensió. ... Un altre índex significatiu girava entorn del personal, sense graduar les categories ... la qual cosa afavoria també les grans empreses.
Des del punt de vista de la recaptació, la primera reforma Navarro Rubio va ser un èxit esclatant. La comunió dels sants, ja al•ludida, era ensems, comunió dels pecadors. Els contribuents ja fitxats tenien interès a denunciar els seus col·legues que no havien tributat fins el moment per l’antiga tarifa III d’utilitats perquè declaraven xifres de vendes inferiors al mínim exempt. Segons Francisco Comín (Op. cit.), el treball de les juntes d’avaluació global va permetre aflorar en 1958, primer any d’aplicació de la reforma, 24.119 nous contribuents en la quota per beneficis de l’impost industrial, la qual cosa representava el 40 per 100 d’un cens de 69.519 contribuents. En aquell any 1958, la recaptació tributària a l’Estat espanyol va ultrapassar en un 15% la previsió pressupostària que era de 50.000 MPTA. L’excés, xifrat en 7.500 MPTA, va ser destinat a engruixir el pressupost lletra C, que incloïa el finançament dels organismes autònoms.
Tot i aquesta entrada de cavall sicilià, el model estava fatalment destinat a l’esgotament. En els primers anys, les juntes d’avaluació es constituïen efectivament, amb tots els seus membres; el ponent presentava un estudi econòmic de l’activitat; els comissionats hi oposaven un altre i podia produir-se una certa discussió. Al cap d’uns anys – no gaires – el procediment havia sofert una simplificació notòria. El ponent de la junta es reunia cada any amb l’assessor, sense presència dels comissionats ni de la resta de funcionaris, i es limitaven a discutir amicalment el percentatge d’augment sobre la xifra d’avaluació global de l’any precedent. El ponent proposava, per exemple, un augment equivalent al creixement de l’IPC més 5 punts. L’assessor jurava pels seus morts que tot el que ultrapassés l’IPC representaria la ruïna immediata del gremi i la desaparició d’un sector vital de l’economia catalana. Finalment, s’acordava l’augment de l’IPC més 3 punts.
De vegades, en anys en què les necessitats pressupostàries constrenyien el Fisc, els ponents es mantenien inflexibles. L’avaluació global s’havia d’apujar en un 25% i no en parlem més. Aviat, els assessors van descobrir l’antídot. Consistia en inflar el cens. Els censos de contribuents semblaven camps desprès de la batalla: eren plens de morts i de ferits. A partir d’aquell panorama sagnant, només calia assignar una part substancial de l’augment de l’avaluació global als morts, als desapareguts o a les empreses en fallida.
Des del punt de vista de la justícia fiscal, la reforma de 1957 va ser un pas enrera de més de mig segle. Potser, de cara a la petita i mitjana empresa, l’avaluació global era un mal menor, atesa la manca de comptabilitats fiables, que s’havia produït de l’any 1939 ençà, pels motius exposats a dalt. Però era una immensa bestiesa incloure a les avaluacions globals les gran empreses, incloses les cotitzades a Borsa, que no podien deixar de dur una comptabilitat amb cara i ulls. A través del mecanisme de la comunió dels sants contribuents, els grans gaudien de la possibilitat de descarregar sobre els petits una part de la càrrega que els corresponia.
Com denuncia en Subirats, durant onze anys, bancs, caixes d’estalvis, companyies d’assegurances generals, de reassegurances i d’estalvi i capitalització, es van beneficiar de l’avaluació global. ... No en van ser excloses per l’objecte fins el 1969, activitats com la siderúrgia integral, les plantes de producció elèctrica amb potència instal•lada superior a 5.000 kilowatts, les fàbriques d’automòbils, camions i tractors, entre d’altres.
D’altra banda, les grans empreses gaudien d’avantatge a l’hora de la distribució individual, per raó de la seva superior capacitat de pressió sobre assessor i funcionaris. Tornem al testimoniatge d’en Subirats:
La inclusió de les grans empreses junt a les PIMES, a les estimacions objectives, situava a aquestes en una inferioritat manifesta. ... La defensa dels interessos fiscals requeria una dedicació i una presència que només podien permetre’s les grans empreses. La discriminació en favor de les grans empreses es va originar ja ... l’any 1957, quan aquelles van pressionar a fi que es considerés com a índex bàsic de càlcul la simple existència de l’establiment, sense tenir en compte la seva dimensió. ... Un altre índex significatiu girava entorn del personal, sense graduar les categories ... la qual cosa afavoria també les grans empreses.
Des del punt de vista de la recaptació, la primera reforma Navarro Rubio va ser un èxit esclatant. La comunió dels sants, ja al•ludida, era ensems, comunió dels pecadors. Els contribuents ja fitxats tenien interès a denunciar els seus col·legues que no havien tributat fins el moment per l’antiga tarifa III d’utilitats perquè declaraven xifres de vendes inferiors al mínim exempt. Segons Francisco Comín (Op. cit.), el treball de les juntes d’avaluació global va permetre aflorar en 1958, primer any d’aplicació de la reforma, 24.119 nous contribuents en la quota per beneficis de l’impost industrial, la qual cosa representava el 40 per 100 d’un cens de 69.519 contribuents. En aquell any 1958, la recaptació tributària a l’Estat espanyol va ultrapassar en un 15% la previsió pressupostària que era de 50.000 MPTA. L’excés, xifrat en 7.500 MPTA, va ser destinat a engruixir el pressupost lletra C, que incloïa el finançament dels organismes autònoms.
Tot i aquesta entrada de cavall sicilià, el model estava fatalment destinat a l’esgotament. En els primers anys, les juntes d’avaluació es constituïen efectivament, amb tots els seus membres; el ponent presentava un estudi econòmic de l’activitat; els comissionats hi oposaven un altre i podia produir-se una certa discussió. Al cap d’uns anys – no gaires – el procediment havia sofert una simplificació notòria. El ponent de la junta es reunia cada any amb l’assessor, sense presència dels comissionats ni de la resta de funcionaris, i es limitaven a discutir amicalment el percentatge d’augment sobre la xifra d’avaluació global de l’any precedent. El ponent proposava, per exemple, un augment equivalent al creixement de l’IPC més 5 punts. L’assessor jurava pels seus morts que tot el que ultrapassés l’IPC representaria la ruïna immediata del gremi i la desaparició d’un sector vital de l’economia catalana. Finalment, s’acordava l’augment de l’IPC més 3 punts.
De vegades, en anys en què les necessitats pressupostàries constrenyien el Fisc, els ponents es mantenien inflexibles. L’avaluació global s’havia d’apujar en un 25% i no en parlem més. Aviat, els assessors van descobrir l’antídot. Consistia en inflar el cens. Els censos de contribuents semblaven camps desprès de la batalla: eren plens de morts i de ferits. A partir d’aquell panorama sagnant, només calia assignar una part substancial de l’augment de l’avaluació global als morts, als desapareguts o a les empreses en fallida.
sábado, 25 de octubre de 2008
Josep Subirats: un testimoni
La bibliografia espanyola de l’últim quart de segle és abundosa fins a l’enfarfegament en llibres sobre dret tributari. L’obra de Josep Subirats Actitudes de los empresarios ante la evolución del sistema tributario (1957-1975), (Instituto de Estudios Fiscales, Madrid 1990) pertany a un gènere poc transitat a Espanya i encara menys a Catalunya: la sociologia tributària. Escrit en 1975 i publicat amb quinze anys de retard, s’hi recull el testimoniatge de l’autor sobre la reacció dels empresaris, sobretot dels empresaris catalans front a les dues reformes tributàries de Navarro Rubio (1957 i 1964). Subirats havia viscut l’època com a testimoni de primera línia en qualitat d’assessor fiscal. Tot i que el testimoni fa un cert ús de l’eufemisme (cosa inevitable, perquè l’únic editor que va poder trobar al cap dels anys fou una institució oficial de l’Estat espanyol) el llibre es fa entendre pel bon entenedor. El valor testimonial del resultat és considerable.
La història tributària del anys foscos a Catalunya és la crònica d’una resistència sorda, sense herois ni màrtirs. Per això, l’únic retrat que s’hi pot emmarcar és el d’un testimoni.
Josep Subirats i Piñana (Tortosa, 1920) ha tingut una vida atzarosa i plena. La seva primera professió va ser la de periodista. En 1934 ingressà a la redacció del diari tortosí ‘El Pueblo’ (més endavant ‘El Poble’) del qual seria director el 1937, als disset anys d’edat. Presoner al front de guerra i condemnat (1939), en recobrar la llibertat, dirigí l’any 1946 el periòdic clandestí ‘Ara’, òrgan d’Esquerra Republicana.
En 1977, desprès de la travessia del desert, on es va guanyar la vida com a assessor fiscal, censor de comptes i professor universitari, va ser elegit senador de l’Entesa dels Catalans per la circumscripció de Tarragona. Com a senador, va intervenir fent de ponent en tots els projectes de llei de naturalesa tributària. En 1979, formà part de la Comissió dels vint’, que redactà a Sau el projecte d’Estatut de Catalunya. En 1986 va ser triat membre del Tribunal de Comptes de les Comunitats Europees, càrrec que ocuparia fins a la seva jubilació.
La història tributària del anys foscos a Catalunya és la crònica d’una resistència sorda, sense herois ni màrtirs. Per això, l’únic retrat que s’hi pot emmarcar és el d’un testimoni.
Josep Subirats i Piñana (Tortosa, 1920) ha tingut una vida atzarosa i plena. La seva primera professió va ser la de periodista. En 1934 ingressà a la redacció del diari tortosí ‘El Pueblo’ (més endavant ‘El Poble’) del qual seria director el 1937, als disset anys d’edat. Presoner al front de guerra i condemnat (1939), en recobrar la llibertat, dirigí l’any 1946 el periòdic clandestí ‘Ara’, òrgan d’Esquerra Republicana.
En 1977, desprès de la travessia del desert, on es va guanyar la vida com a assessor fiscal, censor de comptes i professor universitari, va ser elegit senador de l’Entesa dels Catalans per la circumscripció de Tarragona. Com a senador, va intervenir fent de ponent en tots els projectes de llei de naturalesa tributària. En 1979, formà part de la Comissió dels vint’, que redactà a Sau el projecte d’Estatut de Catalunya. En 1986 va ser triat membre del Tribunal de Comptes de les Comunitats Europees, càrrec que ocuparia fins a la seva jubilació.
viernes, 24 de octubre de 2008
La primera reforma Navarro Rubio (1957)
Com el llamp precedeix el tro (i, en ocasions especials, el Déu del Sinaí) la primera reforma tributària Navarro Rubio (llei de 27 de desembre de 1957), va precedir el Pla d’Estabilització de 1959 que inspiraria l’economista català Joan Sardà, tornat a Espanya, com el fill pròdig, des de l’exili. El ministre Mariano Navarro Rubio pertanyia a la família tecnocràtica, tot just acabada d’arribar al poder aquell any. L’objectiu de la reforma, coherent amb els futurs objectius del Pla d’Estabilització, era assolir un augment substancial de la recaptació tributària que fes viable l’anivellament del pressupost. La política seguida fins el moment, d’augmentar els tipus impositius, s’hi havia manifestat insuficient, davant la provada ineficàcia de l’Administració.
En l’aspecte substantiu, aquella reforma va representar molt poca cosa. Res més que un canvi de nomenclatura. La venerable contribució d’utilitats es va desdoblar en quatre impostos diversos. La tarifa I passava a dir-se impost sobre els rendiments del treball personal (amb una quota de llicència fiscal, que procedia de les antigues tarifes de la contribució industrial). La tarifa II, impost sobre les rendes del capital. La tarifa III generava, pel que fa a les persones físiques, la quota per beneficis de l’impost industrial (que també tenia una quota fixa o de llicència fiscal, fillola de la secular contribució industrial i de comerç). La contribució d’usos i consums de la reforma Larraz, passava a dir-se, sense canvi substancial, impost general sobre la despesa. De general, però, res de res. Seguia sent un impost sobre consums específics.
Així doncs, en l’aspecte que acostuma a dir-se substantiu, la reforma era notòriament mancada de substància. Però en l’aspecte que acostuma a dir-se adjectiu, el dels procediments de gestió tributària, la reforma va ser substancial i substanciosa. Es van implantar les avaluacions globals i els convenis amb agrupacions de contribuents, és a dir, allò que la llei general tributària de 1963 anomenaria la colaboración social en la gestión tributària. Santes paraules.
Les avaluacions globals i els convenis venien a ser la mateixa cosa pel que fa a la seva immaculada concepció. Totes dues estaven basades en la colaboración social, és a dir, en la col·laboració dels sindicats verticals. Una junta mixta de funcionaris i representants dels contribuents fixava la base imposable o la quota de tota l’agrupació. Desprès, els representants dels contribuents distribuïen la xifra global, sota la vigilància dels zelosos funcionaris. Però, mentre que les avaluacions globals, s’aplicaven als impostos directes (quotes per beneficis de l’impost industrial i de l’impost sobre el rendiments del treball personal), els convenis s’aplicaven als impostos indirectes (l’impost sobre el luxe i, a partir de 1964, l’ITE). Les avaluacions globals, on es convenia la base imposable dels impostos directes eren obligatòries. Les juntes d’avaluació es constituïen cada any, peti qui peti, i l’única manera de sortir-se’n era presentar un recurs de greuge absolut, que obligaria a l’Administració a fixar la base imposable segons les dades de la comptabilitat comprovada. Els convenis eren voluntaris. Les agrupacions sindicals podien demanar-ne o no demanar-ne. I cada contribuent tenia el dret de desmarcar-se del conveni, renunciant-hi, i tributar per declaració. Els ciutadans que exercien aquell dret solien anar pel Món envoltats d’una aurèola de predestinats al martiri. Les avaluacions globals es feien a posteriori. La Junta es constituïa del mes de gener, per avaluar els beneficis de l’any anterior. Els convenis es feien a priori. Cada primavera es constituïa una comissió, dotada del do de profecia, que predeterminava les quotes de l’impost de luxe que acreditarien els agremiats durant tot l’any.
Heus aquí una anècdota de l’època. Allà cap l’any 1970, un inspector, que havia estat ponent del conveni de l’impost de luxe de begudes alcohòliques de la província de Barcelona va rebre la visita d’un fabricant de ginebra, que demanava solució a un problema tributari. L’inspector, pensant-se que el veia venir i posant-se en guàrdia, va fer: ‘Suposo que el seu problema és que considera excessiva la quota que li han assignat.’ ‘No, tot el contrari. És que, arribat el mes de setembre, ja he repercutit sobre els meus clients una quota superior a l’assignada.’ ‘On és el problema, doncs?’. ‘D’aquí al mes de desembre, calculo que el total de quotes repercutides ultrapassarà en x milions la quota que jo he d’ingressar segons conveni. Sóc catòlic practicant. Crec que aquests diners no són meus i he de tornar-los. Li demano que em digui quin és el procediment administratiu adient.’ La feina va ser de l’inspector per convèncer el contribuent que els diners eren legalment seus i no hi havia res mes a dir. Quedi constància per a la petita història que aquell contribuent exemplar, fabricant de ginebra, era fill de Vilanova i la Geltrú. Val a afegir que aquesta mena d’anècdotes d’exemplaritat no sovintejava.
Per la mateixa època, una altra anècdota, menys exemplar, però més divertida, va ser protagonitzada per l’inoblidable còmic Joan Capri. Un any, en Capri, aleshores al cim de la seva popularitat, va ser triat comissionat per a l’avaluació global d’actors. Arribats els tres comissionats al despatx de l’inspector que feia de ponent, aquest es va creure en el cas de fer un petit preàmbul pedagògic, explicant als encongits comediants de què anava la cosa. Tot seguit va dir: ‘La base imposable que proposo, com a resultat de l’estudi econòmic que he fet de la seva professió, és d’x pessetes’.
I aquí va posar damunt la taula, (com indica el nom de ponent o com qui hi posa mitja dotzena d’ous) una xifra seguida de sis zeros (que en aquella època n’eren molts, de zeros).
Enmig del silenci astorat i espès que seguí, en Capri, sense badar boca, va arrencar a plorar amb llàgrimes com cigrons, segons diuen que plorava, en casos semblants, Maria de Magdala.
L’inspector, que era un home sensible, va quedar molt tallat i va intentar consolar el ploraner: ‘No us ho prengueu així, si us plau. Potser, m’he he explicat malament. Aquesta no és la quantitat que heu de pagar, és, com si diguéssim, la base de càlcul...’
Fins que en Pau Garsaball, potser gelós de l’èxit interpretatiu del seu col•lega, va fer: ‘Però, home de Déu, què no veu que està fent comèdia, aquest pallasso? Miri, pel mateix preu, jo també puc plorar sempre que vulgui.’
I durant una estona, tots dos histrions van plorar en ruda competència i sense consol possible. Ben mirat, la intuïció d’en Capri apuntava recte. Els procediments tributaris de l’època pertanyien més al món del teatre que no al de la vida real. Un dels més coneguts tractadistes sobre procediments tributaris alternava aquesta mena d’escriptura amb la de peces teatrals d’avantguarda, molt influïdes per Ionesco.
En l’aspecte substantiu, aquella reforma va representar molt poca cosa. Res més que un canvi de nomenclatura. La venerable contribució d’utilitats es va desdoblar en quatre impostos diversos. La tarifa I passava a dir-se impost sobre els rendiments del treball personal (amb una quota de llicència fiscal, que procedia de les antigues tarifes de la contribució industrial). La tarifa II, impost sobre les rendes del capital. La tarifa III generava, pel que fa a les persones físiques, la quota per beneficis de l’impost industrial (que també tenia una quota fixa o de llicència fiscal, fillola de la secular contribució industrial i de comerç). La contribució d’usos i consums de la reforma Larraz, passava a dir-se, sense canvi substancial, impost general sobre la despesa. De general, però, res de res. Seguia sent un impost sobre consums específics.
Així doncs, en l’aspecte que acostuma a dir-se substantiu, la reforma era notòriament mancada de substància. Però en l’aspecte que acostuma a dir-se adjectiu, el dels procediments de gestió tributària, la reforma va ser substancial i substanciosa. Es van implantar les avaluacions globals i els convenis amb agrupacions de contribuents, és a dir, allò que la llei general tributària de 1963 anomenaria la colaboración social en la gestión tributària. Santes paraules.
Les avaluacions globals i els convenis venien a ser la mateixa cosa pel que fa a la seva immaculada concepció. Totes dues estaven basades en la colaboración social, és a dir, en la col·laboració dels sindicats verticals. Una junta mixta de funcionaris i representants dels contribuents fixava la base imposable o la quota de tota l’agrupació. Desprès, els representants dels contribuents distribuïen la xifra global, sota la vigilància dels zelosos funcionaris. Però, mentre que les avaluacions globals, s’aplicaven als impostos directes (quotes per beneficis de l’impost industrial i de l’impost sobre el rendiments del treball personal), els convenis s’aplicaven als impostos indirectes (l’impost sobre el luxe i, a partir de 1964, l’ITE). Les avaluacions globals, on es convenia la base imposable dels impostos directes eren obligatòries. Les juntes d’avaluació es constituïen cada any, peti qui peti, i l’única manera de sortir-se’n era presentar un recurs de greuge absolut, que obligaria a l’Administració a fixar la base imposable segons les dades de la comptabilitat comprovada. Els convenis eren voluntaris. Les agrupacions sindicals podien demanar-ne o no demanar-ne. I cada contribuent tenia el dret de desmarcar-se del conveni, renunciant-hi, i tributar per declaració. Els ciutadans que exercien aquell dret solien anar pel Món envoltats d’una aurèola de predestinats al martiri. Les avaluacions globals es feien a posteriori. La Junta es constituïa del mes de gener, per avaluar els beneficis de l’any anterior. Els convenis es feien a priori. Cada primavera es constituïa una comissió, dotada del do de profecia, que predeterminava les quotes de l’impost de luxe que acreditarien els agremiats durant tot l’any.
Heus aquí una anècdota de l’època. Allà cap l’any 1970, un inspector, que havia estat ponent del conveni de l’impost de luxe de begudes alcohòliques de la província de Barcelona va rebre la visita d’un fabricant de ginebra, que demanava solució a un problema tributari. L’inspector, pensant-se que el veia venir i posant-se en guàrdia, va fer: ‘Suposo que el seu problema és que considera excessiva la quota que li han assignat.’ ‘No, tot el contrari. És que, arribat el mes de setembre, ja he repercutit sobre els meus clients una quota superior a l’assignada.’ ‘On és el problema, doncs?’. ‘D’aquí al mes de desembre, calculo que el total de quotes repercutides ultrapassarà en x milions la quota que jo he d’ingressar segons conveni. Sóc catòlic practicant. Crec que aquests diners no són meus i he de tornar-los. Li demano que em digui quin és el procediment administratiu adient.’ La feina va ser de l’inspector per convèncer el contribuent que els diners eren legalment seus i no hi havia res mes a dir. Quedi constància per a la petita història que aquell contribuent exemplar, fabricant de ginebra, era fill de Vilanova i la Geltrú. Val a afegir que aquesta mena d’anècdotes d’exemplaritat no sovintejava.
Per la mateixa època, una altra anècdota, menys exemplar, però més divertida, va ser protagonitzada per l’inoblidable còmic Joan Capri. Un any, en Capri, aleshores al cim de la seva popularitat, va ser triat comissionat per a l’avaluació global d’actors. Arribats els tres comissionats al despatx de l’inspector que feia de ponent, aquest es va creure en el cas de fer un petit preàmbul pedagògic, explicant als encongits comediants de què anava la cosa. Tot seguit va dir: ‘La base imposable que proposo, com a resultat de l’estudi econòmic que he fet de la seva professió, és d’x pessetes’.
I aquí va posar damunt la taula, (com indica el nom de ponent o com qui hi posa mitja dotzena d’ous) una xifra seguida de sis zeros (que en aquella època n’eren molts, de zeros).
Enmig del silenci astorat i espès que seguí, en Capri, sense badar boca, va arrencar a plorar amb llàgrimes com cigrons, segons diuen que plorava, en casos semblants, Maria de Magdala.
L’inspector, que era un home sensible, va quedar molt tallat i va intentar consolar el ploraner: ‘No us ho prengueu així, si us plau. Potser, m’he he explicat malament. Aquesta no és la quantitat que heu de pagar, és, com si diguéssim, la base de càlcul...’
Fins que en Pau Garsaball, potser gelós de l’èxit interpretatiu del seu col•lega, va fer: ‘Però, home de Déu, què no veu que està fent comèdia, aquest pallasso? Miri, pel mateix preu, jo també puc plorar sempre que vulgui.’
I durant una estona, tots dos histrions van plorar en ruda competència i sense consol possible. Ben mirat, la intuïció d’en Capri apuntava recte. Els procediments tributaris de l’època pertanyien més al món del teatre que no al de la vida real. Un dels més coneguts tractadistes sobre procediments tributaris alternava aquesta mena d’escriptura amb la de peces teatrals d’avantguarda, molt influïdes per Ionesco.
miércoles, 22 de octubre de 2008
L’actitud dels contribuents. L’evasió general progressiva
Amb aquesta parella d’adjectius, dilecta a mestre Pla, hom podria traçar la síntesi de la resposta dels contribuents catalans al sistema tributari del franquisme autàrquic. César Albiñana (Op. cit., pg. 147), tot fent referència a les causes de la desmoralització del contribuent en l’àmbit territorial espanyol, enuncia els següents punts: a) la retroactivitat de la contribució sobre beneficis extraordinaris; b) la concurrència d’aquesta contribució, de la tarifa III d’utilitats i, sovint, de la contribució sobre la renda, amb la qual cosa, hom podria arribar legalment a la total confiscació del benefici; c) la freqüent concessió d’amnisties i exempcions retroactives (1943, 1944, 1945, 1950, 1951, 1954); d) l’establiment de ‘concerts col·lectius’ amb els contribuents d’usos i consums.
Una cinquena causa, a la qual Albiñana, amb comprensible pudor, tan sols hi al·ludeix de trascantó, era el sistema de retribució dels inspectors d’Hisenda que, des de la dictadura de Primo de Rivera, gaudien d’un percentatge de participació sobre les actes aixecades. (Aquesta bestiesa, tot i que sota formes més sofisticades, ha subsistit fins els nostres dies). És clar que, sota aquesta perspectiva, presentar una declaració tributària honesta era imprudència temerària. Als inspectors no els agradaven les declaracions honestes, que els eren poc rendibles.
Encara podríem afegir al catàleg una sisena causa, d’específicament catalana:
A l’acabament de la guerra, els recursos de personal de l’Administració tributària estatal a Catalunya havien restat reduïts al no res. Als estralls produïts pels factors demogràfics, naturals i violents (aquests darrers també naturals en aquestes terres i aquells temps), s’hi afegien els efectes de les depuracions polítiques.
De Borja de Riquer i Joan B, Cullà (Història de Catalunya VII, El franquisme i la transició democràtica, Edicions 62, Barcelona, 1989), recollim aquesta notícia: La depuració fou total i rigorosa en els diferents sectors de l’Administració Pública de Catalunya... Ja el 17 de febrer de 1939 la Diputació de Barcelona anunciava el cessament de tots els funcionaris i treballadors adscrits a l’abolida Generalitat... Altres sectors públics en què la depuració fou, pels indicis que en tenim, també molt severa, van ser Correus, la delegació d’Hisenda i l’Administració de Justícia.
D’on procedia el personal que va substituir els depurats? Ens ho diu Dionisio Ridruejo, citat per Josep Benet (Catalunya sota el règim franquista, Editorial Blume, Barcelona, 1978): Es fàcil imaginarlo después de cuanto hemos dicho sobre los criterios de preferencia que privilegiaban a ex-combatientes, ex-cautivos, militantes del Partido único y derechistas de toda la vida. Tales funcionarios se sentían así investidos de un plus de autoridad y legitimidad, puesto que su empleo no sólo era – y a veces no era en absoluto – el resultado de una competencia puesta en concurso, sino algo parecido a un botín de guerra.
Afegirem que les garanties jurídiques dels contribuents en aquell període eren inexistents. La Llei General Tributària és de 1963. Hi havia tribunals econòmico-administratius, però, com el seu nom indica, eren tribunals de funcionaris (igual que enguany). Imperava el principi solve et repete, que traduït al llatí modern vol dir, paga primer i, desprès, ja en parlarem. Si no hi havia pagament previ, el contribuent ja havia begut oli: ni tan sols s’admetia el recurs.
Last but not least, sectors sencers del comerç i de la indústria estaven condemnats a la clandestinitat, per causa de la por a la temuda Fiscalía de Tasas. Si és que no apel•laven als recursos de l’astúcia, que hauria dit Pío Baroja. Segons una piadosa tradició oral, en els anys quaranta, va haver-hi un comerciant eixerit que es va fer ric venent als pastissers de les zones altes de Barcelona un producte envasat, substitutiu de la farina de blat. La secreta composició del contingut dels envasos era... farina de blat.
En conclusió: si la mortaldat econòmica dels contribuents catalans no va assolir proporcions esgarrifoses, va ser, primer, perquè hi havia relativament pocs inspectors; segon, perquè els pocs que hi havia procuraven no matar la gallina, o sigui la mare dels ous. És ben segur que els contribuents no eren angelets de Déu. Però, en molts casos, la seva conducta estava emparada per les eximents d’ estat de necessitat i/o legítima defensa.
Una cinquena causa, a la qual Albiñana, amb comprensible pudor, tan sols hi al·ludeix de trascantó, era el sistema de retribució dels inspectors d’Hisenda que, des de la dictadura de Primo de Rivera, gaudien d’un percentatge de participació sobre les actes aixecades. (Aquesta bestiesa, tot i que sota formes més sofisticades, ha subsistit fins els nostres dies). És clar que, sota aquesta perspectiva, presentar una declaració tributària honesta era imprudència temerària. Als inspectors no els agradaven les declaracions honestes, que els eren poc rendibles.
Encara podríem afegir al catàleg una sisena causa, d’específicament catalana:
A l’acabament de la guerra, els recursos de personal de l’Administració tributària estatal a Catalunya havien restat reduïts al no res. Als estralls produïts pels factors demogràfics, naturals i violents (aquests darrers també naturals en aquestes terres i aquells temps), s’hi afegien els efectes de les depuracions polítiques.
De Borja de Riquer i Joan B, Cullà (Història de Catalunya VII, El franquisme i la transició democràtica, Edicions 62, Barcelona, 1989), recollim aquesta notícia: La depuració fou total i rigorosa en els diferents sectors de l’Administració Pública de Catalunya... Ja el 17 de febrer de 1939 la Diputació de Barcelona anunciava el cessament de tots els funcionaris i treballadors adscrits a l’abolida Generalitat... Altres sectors públics en què la depuració fou, pels indicis que en tenim, també molt severa, van ser Correus, la delegació d’Hisenda i l’Administració de Justícia.
D’on procedia el personal que va substituir els depurats? Ens ho diu Dionisio Ridruejo, citat per Josep Benet (Catalunya sota el règim franquista, Editorial Blume, Barcelona, 1978): Es fàcil imaginarlo después de cuanto hemos dicho sobre los criterios de preferencia que privilegiaban a ex-combatientes, ex-cautivos, militantes del Partido único y derechistas de toda la vida. Tales funcionarios se sentían así investidos de un plus de autoridad y legitimidad, puesto que su empleo no sólo era – y a veces no era en absoluto – el resultado de una competencia puesta en concurso, sino algo parecido a un botín de guerra.
Afegirem que les garanties jurídiques dels contribuents en aquell període eren inexistents. La Llei General Tributària és de 1963. Hi havia tribunals econòmico-administratius, però, com el seu nom indica, eren tribunals de funcionaris (igual que enguany). Imperava el principi solve et repete, que traduït al llatí modern vol dir, paga primer i, desprès, ja en parlarem. Si no hi havia pagament previ, el contribuent ja havia begut oli: ni tan sols s’admetia el recurs.
Last but not least, sectors sencers del comerç i de la indústria estaven condemnats a la clandestinitat, per causa de la por a la temuda Fiscalía de Tasas. Si és que no apel•laven als recursos de l’astúcia, que hauria dit Pío Baroja. Segons una piadosa tradició oral, en els anys quaranta, va haver-hi un comerciant eixerit que es va fer ric venent als pastissers de les zones altes de Barcelona un producte envasat, substitutiu de la farina de blat. La secreta composició del contingut dels envasos era... farina de blat.
En conclusió: si la mortaldat econòmica dels contribuents catalans no va assolir proporcions esgarrifoses, va ser, primer, perquè hi havia relativament pocs inspectors; segon, perquè els pocs que hi havia procuraven no matar la gallina, o sigui la mare dels ous. És ben segur que els contribuents no eren angelets de Déu. Però, en molts casos, la seva conducta estava emparada per les eximents d’ estat de necessitat i/o legítima defensa.
lunes, 20 de octubre de 2008
L’impost extraordinari sobre beneficis de guerra. El fenomen de la parafiscalitat
Els impostos resultants de la reforma Larraz no eren els únics que planaven sobre el cap del contribuent català arran del desenllaç de la guerra. Per Llei de 9 de gener de 1939 es va crear un impost sobre els beneficis extraordinaris de guerra. Els tipus, pràcticament confiscatoris, arribaven al 90%. En aquella circumstància no era difícil endevinar que el pes de la llei recauria, sobretot, damunt les persones i les regions desafectes.
Arribat Larraz al ministeri d’Hisenda, va tenir el bon gust de fer suprimir l’impost per Llei de 30 de desembre de 1939. Però després de la dimissió de l’aragonès, el seu successor, Benjumea, va restablir-lo per Llei de 17 d’octubre de 1941 amb efectes retroactius a 1 de gener de 1940. (Segons Amando de Miguel, Sociología del franquismo, Euros, Madrid, 1975, Benjumea pertanyia a la família política dels primorriveristes, que no s’ha de confondre amb la dels falangistes). És clar que, en 1941, ja no podia haver-hi beneficis extraordinaris de guerra espanyola, però podia haver-ne de guerra europea. El 30 de desembre de 1943 es va tornar a suprimir l’impost, però tot deixant de guàrdia una espasa de Damocles: l’obligació de constituir una reserva especial amb l’import de les quotes que no es pagaven. Fins el 1946 no es va poder alliberar la reserva especial.
En 1937 s’havia creat a la Zona Nacional el subsidi al combatent, tribut que, de vegades se cita com a antecedent de l’impost sobre el luxe. Era una mena de recàrrec sobre el preu de les entrades a espectacles públics i consumicions en establiments. Quan el combatent va deixar de combatre, cap problema. El tribut es va dir subsidi a l’ex-combatent. De naturalesa semblant era un altre paratribut, l’emblema d’Auxilio Social, que no era gestionat pel Ministeri d’Hisenda, sinó per la Sección Femenina. A partir de l’any 1939 els catalans van poder gaudir dels avantatges d’aquest impost, que feia goig pagar. Les recaptadores eren senyoretes abillades amb camisa blava i tocades de boina vermella, que enganxaven a la solapa del contribuent l’emblema, o sigui, el rebut. Els qui no portaven l’emblema no podien fer el vermut, ni entrar al cine o al futbol.
Un altre cas de paratribut (aquest quasi-voluntari) pintoresc i digne d’estudi antropològic, era la instal·lació de meses petitorias, on senyores espectacularment embarretades demanaven diners per a coses que, als països normals, solen ser finançades per l’Estat a través dels impostos normals. D’aquest costum folklòric, n’han arribat residus fins els nostres dies.
Els pressupostos de despeses dels primers anys del franquisme eren forçadament austers, per la migradesa dels recursos impositius (fins i tot desprès de la reforma Larraz) i perquè, en aquell moment, era dogma de fe gairebé religiosa el pressupost anivellat (nihil novum sub sole, enguany hom hi torna). Els sous base dels funcionaris, minats per la inflació, arribaven a ser imperceptibles. Aquesta circumstància va provocar la proliferació de taxes i exaccions parafiscals que permetien arrodonir els sous a canvi de serveis públics reals o imaginaris. En els millors dels casos, aquestes exaccions eren regulades per ordre ministerial i transitaven per les arques del Tresor abans de passar a millor vida a la butxaca dels seus destinataris naturals. En altres casos, tot funcionava amb més naturalitat i menys hipocresia. Del naranjal a los labios, com qui diu. Hi havia una altra variant intermèdia: el ciutadà que presentava una instància o un recurs era sovint invitat amb gran amabilitat, a adherir-hi, a més del timbre corresponent, un segell d’aportació ‘voluntària’ a una mutualitat de funcionaris.
En aquell desgavell, no s’hi va començar a posar ordre fins la Llei de taxes i exaccions parafiscals de 26 de desembre de 1958, ja en l’etapa tecnocràtica del franquisme.
Els hàbits residuals, però, són persistents. Encara no fa gaires anys, les declaracions tributàries havien de ser presentades, obligadament, en impresos editats pel Col·legi d’Orfes d’Hisenda.
Arribat Larraz al ministeri d’Hisenda, va tenir el bon gust de fer suprimir l’impost per Llei de 30 de desembre de 1939. Però després de la dimissió de l’aragonès, el seu successor, Benjumea, va restablir-lo per Llei de 17 d’octubre de 1941 amb efectes retroactius a 1 de gener de 1940. (Segons Amando de Miguel, Sociología del franquismo, Euros, Madrid, 1975, Benjumea pertanyia a la família política dels primorriveristes, que no s’ha de confondre amb la dels falangistes). És clar que, en 1941, ja no podia haver-hi beneficis extraordinaris de guerra espanyola, però podia haver-ne de guerra europea. El 30 de desembre de 1943 es va tornar a suprimir l’impost, però tot deixant de guàrdia una espasa de Damocles: l’obligació de constituir una reserva especial amb l’import de les quotes que no es pagaven. Fins el 1946 no es va poder alliberar la reserva especial.
En 1937 s’havia creat a la Zona Nacional el subsidi al combatent, tribut que, de vegades se cita com a antecedent de l’impost sobre el luxe. Era una mena de recàrrec sobre el preu de les entrades a espectacles públics i consumicions en establiments. Quan el combatent va deixar de combatre, cap problema. El tribut es va dir subsidi a l’ex-combatent. De naturalesa semblant era un altre paratribut, l’emblema d’Auxilio Social, que no era gestionat pel Ministeri d’Hisenda, sinó per la Sección Femenina. A partir de l’any 1939 els catalans van poder gaudir dels avantatges d’aquest impost, que feia goig pagar. Les recaptadores eren senyoretes abillades amb camisa blava i tocades de boina vermella, que enganxaven a la solapa del contribuent l’emblema, o sigui, el rebut. Els qui no portaven l’emblema no podien fer el vermut, ni entrar al cine o al futbol.
Un altre cas de paratribut (aquest quasi-voluntari) pintoresc i digne d’estudi antropològic, era la instal·lació de meses petitorias, on senyores espectacularment embarretades demanaven diners per a coses que, als països normals, solen ser finançades per l’Estat a través dels impostos normals. D’aquest costum folklòric, n’han arribat residus fins els nostres dies.
Els pressupostos de despeses dels primers anys del franquisme eren forçadament austers, per la migradesa dels recursos impositius (fins i tot desprès de la reforma Larraz) i perquè, en aquell moment, era dogma de fe gairebé religiosa el pressupost anivellat (nihil novum sub sole, enguany hom hi torna). Els sous base dels funcionaris, minats per la inflació, arribaven a ser imperceptibles. Aquesta circumstància va provocar la proliferació de taxes i exaccions parafiscals que permetien arrodonir els sous a canvi de serveis públics reals o imaginaris. En els millors dels casos, aquestes exaccions eren regulades per ordre ministerial i transitaven per les arques del Tresor abans de passar a millor vida a la butxaca dels seus destinataris naturals. En altres casos, tot funcionava amb més naturalitat i menys hipocresia. Del naranjal a los labios, com qui diu. Hi havia una altra variant intermèdia: el ciutadà que presentava una instància o un recurs era sovint invitat amb gran amabilitat, a adherir-hi, a més del timbre corresponent, un segell d’aportació ‘voluntària’ a una mutualitat de funcionaris.
En aquell desgavell, no s’hi va començar a posar ordre fins la Llei de taxes i exaccions parafiscals de 26 de desembre de 1958, ja en l’etapa tecnocràtica del franquisme.
Els hàbits residuals, però, són persistents. Encara no fa gaires anys, les declaracions tributàries havien de ser presentades, obligadament, en impresos editats pel Col·legi d’Orfes d’Hisenda.
domingo, 19 de octubre de 2008
Els impostos del franquisme autàrquic. La reforma Larraz (1940)
En agost de 1939, a poc d’acabada la guerra, va ser nomenat ministre d’Hisenda l’advocat de l’Estat José Larraz (Cariñena 1904 – Madrid 1973), amb l’encàrrec de portar a terme la reforma tributària. Home procedent de la dreta catòlica, Larraz arribava al càrrec proveït d’una sòlida formació jurídica, econòmica i humanística. El seu cessament es produí pel maig de 1941, a poc d’engegada la reforma. Va ser un dels pocs ministres del franquisme que va dimitir abans que li arribés el motorista fatídic.
Peça bàsica de la reforma Larraz des del punt de vista de la recaptació va ser la creació de la contribució d’usos i consums, classificada en cinc tarifes: I productes alimentaris; II energia, primeres matèries i enllumenat; III productes elaborats; IV comunicacions, V luxe. La CUC refonia alguns tributs preexistents, com els que requeien sobre el gas, la electricitat i el carbur de calci, i els impostos especials sobre l’alcohol, sucre, xicoira i cervesa amb altres de nova creació. Lluny de l’impost general sobre les vendes, que ja començava a escampar-se per Europa (i que tenia un precedent català. L’IXN), la CUC era un impost monofàsic sobre consums específics, el punt de gravamen del qual se situava, segons els casos, en fase de fabricant o de comerç al detall. Amb la introducció de la CUC, la imposició indirecta espanyola reprenia un gran pes relatiu. Subsistia, a més, l’impost sobre productes envasats, integrat en el timbre de l’Estat i, fins el 1943, encara cuejaven a les petites poblacions residus de l’antic impost de consums.
Un altre aspecte important de la reforma Larraz va ser l’extensió de la Tarifa III d’Utilitats (que fins aquell moment només requeia sobre les societats mercantils) a les empreses individuals. Només en quedaven excloses les de volum de vendes inferior a 300.000 PTA i que paguessin una quota fixa de contribució industrial inferior a 1.500 PTA. Aquesta mesura tindria una gran repercussió a Catalunya, on la xarxa de petites i mitjanes empreses familiars era element bàsic de l’estructura econòmica.
Peça ornamental de la reforma va ser el retoc de la contribució sobre la renda creada per Carner en 1932. El mínim exempt es reduïa de 100.000 a 70.000 PTA. i els tipus de l’escala anaven del 7,5 al 40%. Sobre el paper, es reforçava el control amb la creació d’un Registre de rendes i patrimonis. D’aquesta manera, el ministre Larraz acomplia la voluntat del providencial Caudillo, expressada ja en 1936, amb gran clarividència i sentit d’anticipació en la jugada: El Estado organizará los Impuestos de forma que recaigan especialmente sobre quien por su capacidad económica deba soportarlos. Santes paraules. En 1952, onze anys després de la reforma, la recaptació per contribució sobre la renda a tot Espanya era de 354 MPTA. La de la contribució d’usos i consums era 6.597 MPTA, dels quals 3021 MPTA corresponien al llibre I, productes alimentaris.
La reforma Larraz ha merescut judicis oposats. Negativa és la valoració de Francisco Comín (La Hacienda Pública en el franquismo autárquico, http://www.unizar.es/eevec/cahe/comin.pdf), per a qui la reforma de la contribució sobre la renda no va representar un avenç en la seva generalització; i la creació de la CUC va ser un retorn a formes d’imposició pròpies del segle XIX. Molt diferent és la valoració de César Albiñana, (El sistema fiscal en España, Biblioteca Universitaria Guadiana, Madrid, 1974), per a qui en la historia legal del sistema tributario español no se conoce un intento más sereno, más vertebrado y más sincero al servicio de la redistribución de las rentas personales, que el contenido en la Ley Larraz.
Potser aquests dos judicis tan contraris són conciliables. Que els resultats de l’aplicació de la reforma Larraz van ser regressius, és innegable. Senzillament, no va haver-hi una posterior voluntat política d’avançar en els elements progressius, com era la generalització de la imposició personal. Però, per als qui van conèixer i tractar el personatge Larraz – cas d’Albiñana –, el realisme o possibilisme, la recta intenció i la bona fe del ministre estan fora de dubte. I és molt creïble. Sens dubte, la contradicció entre la inspiració de la reforma i les mans negres que impedien la seva aplicació en la pràctica, va ser el motiu d’aquella dimissió insòlita.
Peça bàsica de la reforma Larraz des del punt de vista de la recaptació va ser la creació de la contribució d’usos i consums, classificada en cinc tarifes: I productes alimentaris; II energia, primeres matèries i enllumenat; III productes elaborats; IV comunicacions, V luxe. La CUC refonia alguns tributs preexistents, com els que requeien sobre el gas, la electricitat i el carbur de calci, i els impostos especials sobre l’alcohol, sucre, xicoira i cervesa amb altres de nova creació. Lluny de l’impost general sobre les vendes, que ja començava a escampar-se per Europa (i que tenia un precedent català. L’IXN), la CUC era un impost monofàsic sobre consums específics, el punt de gravamen del qual se situava, segons els casos, en fase de fabricant o de comerç al detall. Amb la introducció de la CUC, la imposició indirecta espanyola reprenia un gran pes relatiu. Subsistia, a més, l’impost sobre productes envasats, integrat en el timbre de l’Estat i, fins el 1943, encara cuejaven a les petites poblacions residus de l’antic impost de consums.
Un altre aspecte important de la reforma Larraz va ser l’extensió de la Tarifa III d’Utilitats (que fins aquell moment només requeia sobre les societats mercantils) a les empreses individuals. Només en quedaven excloses les de volum de vendes inferior a 300.000 PTA i que paguessin una quota fixa de contribució industrial inferior a 1.500 PTA. Aquesta mesura tindria una gran repercussió a Catalunya, on la xarxa de petites i mitjanes empreses familiars era element bàsic de l’estructura econòmica.
Peça ornamental de la reforma va ser el retoc de la contribució sobre la renda creada per Carner en 1932. El mínim exempt es reduïa de 100.000 a 70.000 PTA. i els tipus de l’escala anaven del 7,5 al 40%. Sobre el paper, es reforçava el control amb la creació d’un Registre de rendes i patrimonis. D’aquesta manera, el ministre Larraz acomplia la voluntat del providencial Caudillo, expressada ja en 1936, amb gran clarividència i sentit d’anticipació en la jugada: El Estado organizará los Impuestos de forma que recaigan especialmente sobre quien por su capacidad económica deba soportarlos. Santes paraules. En 1952, onze anys després de la reforma, la recaptació per contribució sobre la renda a tot Espanya era de 354 MPTA. La de la contribució d’usos i consums era 6.597 MPTA, dels quals 3021 MPTA corresponien al llibre I, productes alimentaris.
La reforma Larraz ha merescut judicis oposats. Negativa és la valoració de Francisco Comín (La Hacienda Pública en el franquismo autárquico, http://www.unizar.es/eevec/cahe/comin.pdf), per a qui la reforma de la contribució sobre la renda no va representar un avenç en la seva generalització; i la creació de la CUC va ser un retorn a formes d’imposició pròpies del segle XIX. Molt diferent és la valoració de César Albiñana, (El sistema fiscal en España, Biblioteca Universitaria Guadiana, Madrid, 1974), per a qui en la historia legal del sistema tributario español no se conoce un intento más sereno, más vertebrado y más sincero al servicio de la redistribución de las rentas personales, que el contenido en la Ley Larraz.
Potser aquests dos judicis tan contraris són conciliables. Que els resultats de l’aplicació de la reforma Larraz van ser regressius, és innegable. Senzillament, no va haver-hi una posterior voluntat política d’avançar en els elements progressius, com era la generalització de la imposició personal. Però, per als qui van conèixer i tractar el personatge Larraz – cas d’Albiñana –, el realisme o possibilisme, la recta intenció i la bona fe del ministre estan fora de dubte. I és molt creïble. Sens dubte, la contradicció entre la inspiració de la reforma i les mans negres que impedien la seva aplicació en la pràctica, va ser el motiu d’aquella dimissió insòlita.
viernes, 17 de octubre de 2008
III Els anys foscos (1939-1977)
RESUM.- Les possibles bones intencions de la reforma tributària Larraz (1940) es van estavellar contra el mur de les forces polítiques i econòmiques dominants. El sistema tributari espanyol accentuava el seu caràcter regressiu.
La primera reforma Navarro Rubio (1957) va establir el sistema d’avaluacions globals i convenis, que reforçava la recaptació al servei del pla d’estabilització econòmica.
Sota la segona reforma Navarro Rubio (1964), introductora de l’impost sobre el tràfic d’empreses, el divorci entre l’esquema impositiu teòric i la realitat va assolir nivells esperpèntics.
La primera reforma Navarro Rubio (1957) va establir el sistema d’avaluacions globals i convenis, que reforçava la recaptació al servei del pla d’estabilització econòmica.
Sota la segona reforma Navarro Rubio (1964), introductora de l’impost sobre el tràfic d’empreses, el divorci entre l’esquema impositiu teòric i la realitat va assolir nivells esperpèntics.
miércoles, 15 de octubre de 2008
Els successos de maig de 1937 i les seves conseqüències polítiques. La Comissió liquidadora
3 de maig de 1937. Esclata violentament la sorda pugna entre els qui tenien la revolució social com a prioritat – anarquistes i POUM – ; i els qui anteposaven la victòria bèl·lica a tota acció política – PSUC amb el suport soviètic - . La lluita als carrers se salda amb centenes de morts. El Govern de València ha d’intervenir. El dia 6 entraven a Barcelona milers de guàrdies d’assalt.
Aquest va ser el principi de la fi de l’autonomia de guerra. Conseqüència immediata dels fets de maig de 1937 va ser afebliment del Govern de la Generalitat enfront del de la República. No sols es van anar perdent les funcions que el Govern de la Generalitat s’havia autoatribuït, sinó serveis estatutaris, començant pel d’ordre públic. La tendència s’accentuaria a finals d’octubre, amb la instal•lació a Barcelona del Govern estatal. Això no obstant, fins l’11 de maig de 1938 no va cessar la intervenció pel Departament de Finances de les delegacions d’Hisenda i les sucursals del Banc Espanya.
Gairebé un any abans, pel juny de 1937, s’havia creat una Comissió mixta, encarregada de liquidar les complexes relacions financeres entre ambdós governs. La qüestió era certament complicada. A més de la radical discrepància de principi ja al·ludida, se suscitava la dificultat de qualificació de determinades despeses, com ara les d’abastament de la població civil. Entre la qual, per acabar d’adobar-ho, hi havia nombrosos refugiats procedents d’altres terres de Cunilòsia. D’altra banda, en sentit invers, s’havien de computar els subministraments de material de guerra per les indústries catalanes a l’Exèrcit de la República; i la ulterior confiscació pel Govern estatal de les indústries de guerra creades per la Generalitat.
Segons una nota del diari del president Azaña, datada el 17 de novembre de 1938, el ministre d’Hisenda entenia que, tot i acceptant parcialment els punts de vista d’en Tarradellas, la Generalitat era deutora a la República per import de 200 MPTA. El mes de gener de 1939, quan els membres de la Comissió mixta van arrencar a córrer cap a França, encara discutien.
Aquest va ser el principi de la fi de l’autonomia de guerra. Conseqüència immediata dels fets de maig de 1937 va ser afebliment del Govern de la Generalitat enfront del de la República. No sols es van anar perdent les funcions que el Govern de la Generalitat s’havia autoatribuït, sinó serveis estatutaris, començant pel d’ordre públic. La tendència s’accentuaria a finals d’octubre, amb la instal•lació a Barcelona del Govern estatal. Això no obstant, fins l’11 de maig de 1938 no va cessar la intervenció pel Departament de Finances de les delegacions d’Hisenda i les sucursals del Banc Espanya.
Gairebé un any abans, pel juny de 1937, s’havia creat una Comissió mixta, encarregada de liquidar les complexes relacions financeres entre ambdós governs. La qüestió era certament complicada. A més de la radical discrepància de principi ja al·ludida, se suscitava la dificultat de qualificació de determinades despeses, com ara les d’abastament de la població civil. Entre la qual, per acabar d’adobar-ho, hi havia nombrosos refugiats procedents d’altres terres de Cunilòsia. D’altra banda, en sentit invers, s’havien de computar els subministraments de material de guerra per les indústries catalanes a l’Exèrcit de la República; i la ulterior confiscació pel Govern estatal de les indústries de guerra creades per la Generalitat.
Segons una nota del diari del president Azaña, datada el 17 de novembre de 1938, el ministre d’Hisenda entenia que, tot i acceptant parcialment els punts de vista d’en Tarradellas, la Generalitat era deutora a la República per import de 200 MPTA. El mes de gener de 1939, quan els membres de la Comissió mixta van arrencar a córrer cap a França, encara discutien.
domingo, 12 de octubre de 2008
Un testimoni austriac:Anton Sieberer
El brocanter Roca, en el seu article ja esmentat, va rescatar de l’oblit el llibre de l’austríac Anton Sieberer, Spanien gegen Spanien, una traducció francesa del qual, L’Espagne contre l’Espagne, va ser publicada a Ginebra el mateix any 1937 d’aparició de l’original. Tot s’aprofita. Una versió castellana de 1944, sota el títol España frente a Cataluña, es va fer servir per l’editor B. Costa Amic com a element de la propaganda procatalana des de l’exili mexicà.
No és cap casualitat que el cas català despertés l’interès d’un austríac en la conjuntura de 1937. En aquell moment, la grapa del III Reich amenaçava la independència d’Àustria. Sieberer era un pessimista a qui els fets carregarien de raó: el 1938 s’obria un parèntesi de set anys en la secular història de la nació austríaca . El demòcrata A.S. hagué d’exiliar-se als Estats Units.
El tema del dèficit fiscal de Catalunya, encetat pocs anys abans per Crexells i Alsina, no va escapar a l’anàlisi d’A.S., qui escriu:
La cuarta parte de los ingresos fiscales del Estado español sale del bolsillo de los catalanes lo que representa mucho más de lo que estos deberían pagar por persona. En efecto, la población de Catalunya representa apenas una octava parte de la población total de España. De los gastos que el Estado español tiene, la parte que ocasiona Cataluña es mucho más modesta. El Gobierno central gasta mucho menos de la décima parte de su presupuesto total, directa o indirectamente, en provecho de Cataluña. Lo que equivale a decir que Cataluña trabaja para mejorar la suerte de otras provincias...
La conclusió és òbvia:
Puesto que se extraen de Cataluña más impuestos de los que corresponde pagar por el número de sus habitantes, ella debería cuando menos, tener derecho según la opinión de los catalanes, a las mismas ventajas que las provincias que pagan menos. Sin embargo, no es esto lo que ocurre.
No és cap casualitat que el cas català despertés l’interès d’un austríac en la conjuntura de 1937. En aquell moment, la grapa del III Reich amenaçava la independència d’Àustria. Sieberer era un pessimista a qui els fets carregarien de raó: el 1938 s’obria un parèntesi de set anys en la secular història de la nació austríaca . El demòcrata A.S. hagué d’exiliar-se als Estats Units.
El tema del dèficit fiscal de Catalunya, encetat pocs anys abans per Crexells i Alsina, no va escapar a l’anàlisi d’A.S., qui escriu:
La cuarta parte de los ingresos fiscales del Estado español sale del bolsillo de los catalanes lo que representa mucho más de lo que estos deberían pagar por persona. En efecto, la población de Catalunya representa apenas una octava parte de la población total de España. De los gastos que el Estado español tiene, la parte que ocasiona Cataluña es mucho más modesta. El Gobierno central gasta mucho menos de la décima parte de su presupuesto total, directa o indirectamente, en provecho de Cataluña. Lo que equivale a decir que Cataluña trabaja para mejorar la suerte de otras provincias...
La conclusió és òbvia:
Puesto que se extraen de Cataluña más impuestos de los que corresponde pagar por el número de sus habitantes, ella debería cuando menos, tener derecho según la opinión de los catalanes, a las mismas ventajas que las provincias que pagan menos. Sin embargo, no es esto lo que ocurre.
sábado, 11 de octubre de 2008
La reforma fiscal en el Pla Tarradellas
Els Decrets de S’Agaró creaven quatre nous impostos:
1) L’impost sobre la xifra de negocis.
2) La taxa sobre assignacions de funcionaris de la Generalitat, que gravava llurs retribucions, ja gravades per la tarifa I d’utilitats, segons una escala progressiva. que arrencava del 10%. Hom no podria dir que aquesta fos la figura més afortunada de la reforma. Fou suprimida abans d’acomplir-se un any de la seva vigència.
3) L’impost sobre espectacles, que subjectava les entrades amb tipus entre el 5 i el 15%.
4) L’impost sobre la radiodifusió, amb tres modalitats:
a) Taxa sobre tinença i ús d’aparells de radio.
b) Impost sobre la venda d’aparells i material de radio.
c) Taxa sobre publicitat radiada.
Dins la reordenació dels tributs preexistents, mereixen esment especial:
1) El segell de la Generalitat, del qual se’n reforçaven les quotes. L’augment de recaptació va ser espectacular. En el pressupost del segon semestre de 1936, any d’aparició en escena d’aquest tribut, hi figurava amb una previsió de recaptació d’1 MPTA. Poc temps desprès de la reforma, la recaptació era de l’ordre d’1 MPTA mensuals. A més de l’augment de les tarifes, varen contribuir en aquest resultat l’augment de funcions de la Generalitat i la burocratització creixent de la vida econòmica.
2) La contribució territorial rústica. La reforma tendia a convertir l’anquilosada contribució espanyola, configurada un segle enrera, fonamentalment, com un impost sobre la renda de la terra, en un impost sobre les explotacions agràries. Val a dir que aquesta proposta, concebuda amb una gran visió de futur, estava condemnada d’antuvi al fracàs. La indispensable col·laboració dels Ajuntaments no era possible en aquella circumstància.
1) L’impost sobre la xifra de negocis.
2) La taxa sobre assignacions de funcionaris de la Generalitat, que gravava llurs retribucions, ja gravades per la tarifa I d’utilitats, segons una escala progressiva. que arrencava del 10%. Hom no podria dir que aquesta fos la figura més afortunada de la reforma. Fou suprimida abans d’acomplir-se un any de la seva vigència.
3) L’impost sobre espectacles, que subjectava les entrades amb tipus entre el 5 i el 15%.
4) L’impost sobre la radiodifusió, amb tres modalitats:
a) Taxa sobre tinença i ús d’aparells de radio.
b) Impost sobre la venda d’aparells i material de radio.
c) Taxa sobre publicitat radiada.
Dins la reordenació dels tributs preexistents, mereixen esment especial:
1) El segell de la Generalitat, del qual se’n reforçaven les quotes. L’augment de recaptació va ser espectacular. En el pressupost del segon semestre de 1936, any d’aparició en escena d’aquest tribut, hi figurava amb una previsió de recaptació d’1 MPTA. Poc temps desprès de la reforma, la recaptació era de l’ordre d’1 MPTA mensuals. A més de l’augment de les tarifes, varen contribuir en aquest resultat l’augment de funcions de la Generalitat i la burocratització creixent de la vida econòmica.
2) La contribució territorial rústica. La reforma tendia a convertir l’anquilosada contribució espanyola, configurada un segle enrera, fonamentalment, com un impost sobre la renda de la terra, en un impost sobre les explotacions agràries. Val a dir que aquesta proposta, concebuda amb una gran visió de futur, estava condemnada d’antuvi al fracàs. La indispensable col·laboració dels Ajuntaments no era possible en aquella circumstància.
viernes, 10 de octubre de 2008
El decret de facultats excepcionals. Els decrets de S'Agaró
El 20 de novembre de 1936 es va dictar un Decret pel qual s’atorgaven àmplies facultats en matèria fiscal, financera i administrativa al conseller de Finances. Ho era en aquell moment, a més de conseller en cap, l’inevitable Tarradellas. Versemblantment, aquell Decret va ser un episodi de la sorda lluita pel poder econòmic entre l’inevitable i el conseller d’Economia, el cenetista Joan P. Fàbregas.
El dia 23, Tarradellas es va desplaçar a València, seu en aquell moment del Govern de la República. Es tractava d’entrevistar-se amb el president Largo Caballero i amb el ministre d’Hisenda Negrín, a fi de negociar el finançament de la indústria de guerra i la resta de serveis eventualment assumits per la Generalitat. Segons declaracions de Tarradellas a la premsa barcelonina, no va ser possible assolir-hi ‘un acord complet i ràpid, com exigeixen les circumstàncies presents’.
Els primers dies de desembre és la competència, o sigui en Fàbregas, qui viatja amb la mateixa destinació per enraonar amb els mateixos interlocutors. Les declaracions d’en Fàbregas són un xic més optimistes: s’ha arribat a un ‘punt de coincidència’.
El 12 de desembre es publiquen unes declaracions de premsa de Tarradellas. Diu que, com a primer conseller, no està disposat a seguir assumint responsabilitats de govern mediatitzades per ‘irresponsables i pels que ara se’n diuen incontrolats’.
La crisi del següent dia 13 liquida l’assumpte. Tarradellas és confirmant com a conseller en cap i conseller de Finances. Fàbregas va ser substituït com a conseller d’Economia pel seu correligionari Abad de Santillán.
El 2 de gener de 1937, el conseller Tarradellas concentra en un hotel de S’Agaró un nodrit equip d’alts funcionaris i tècnics. Segons una piadosa tradició, entre els concentrats de S’Agaró, hi havia el jove Joan Sardà, de vint-i-sis anys d’edat.
Fruit de la feina dels expedicionaris va ser un conjunt de 58 Decrets i Ordres que contenien un ambiciós pla econòmic i financer: els Decrets de S’Agaró o Pla Tarradellas. Foren publicats al Diari Oficial de la Generalitat de 18 de gener de 1937.
Hom regulava les hisendes municipals, tot creant un règim especial de Carta Financera (decrets números 1 a 9).
S’hi establien normes per regularitzar i controlar les apropiacions i confiscacions generades pel moviment revolucionari. Amb aquesta finalitat eren creats un Comitè d’Apropiacions integrat per representants dels departaments de la Generalitat, una Comissió de Responsabilitats, una Caixa d’Apropiacions i Auxilis i una Comissió destinada a la fiscalització i revisió de les apropiacions portades a terme amb anterioritat, integrada per funcionaris del Departament de Finances (decrets 10 a 15).
Hom reorganitzava el quadre institucional en matèria de banca, borsa i institucions d’estalvi. A aquest efecte, es creava dins el Departament de Finances un Servei Tècnic del Crèdit i de l’Estalvi, un Consell Superior del Crèdit, i un Consell Superior de l’Estalvi. Al mateix temps es dictaven diverses mesures de política monetària (decrets 17 a 31). També era reorganitzat el règim d’assegurances, tot creant-hi diversos organismes tècnics (decrets 32 a 34).
Eren objecte d’acurada regulació les ordenacions de despeses i pagaments (número 35) i la Tresoreria de la Generalitat (número 36). Hom designava una ponència per a l’estudi del problema del comerç exterior (decret 36). S’engegava una ambiciosa reforma fiscal, amb creació de nous impostos i reordenació dels existents (decrets 38 a 47). S’establien normes sobre ordenació de la propietat urbana (decrets 48 i 49). El Departament de Finances era objecte d’una àmplia reestructuració (decrets 50 a 53). S’establia el règim d’oficines i retribució dels funcionaris (número 54). Finalment, hom reorganitzava el servei de radiodifusió, que passava a dependre de la Presidència (números 55 a 58).
El dia 23, Tarradellas es va desplaçar a València, seu en aquell moment del Govern de la República. Es tractava d’entrevistar-se amb el president Largo Caballero i amb el ministre d’Hisenda Negrín, a fi de negociar el finançament de la indústria de guerra i la resta de serveis eventualment assumits per la Generalitat. Segons declaracions de Tarradellas a la premsa barcelonina, no va ser possible assolir-hi ‘un acord complet i ràpid, com exigeixen les circumstàncies presents’.
Els primers dies de desembre és la competència, o sigui en Fàbregas, qui viatja amb la mateixa destinació per enraonar amb els mateixos interlocutors. Les declaracions d’en Fàbregas són un xic més optimistes: s’ha arribat a un ‘punt de coincidència’.
El 12 de desembre es publiquen unes declaracions de premsa de Tarradellas. Diu que, com a primer conseller, no està disposat a seguir assumint responsabilitats de govern mediatitzades per ‘irresponsables i pels que ara se’n diuen incontrolats’.
La crisi del següent dia 13 liquida l’assumpte. Tarradellas és confirmant com a conseller en cap i conseller de Finances. Fàbregas va ser substituït com a conseller d’Economia pel seu correligionari Abad de Santillán.
El 2 de gener de 1937, el conseller Tarradellas concentra en un hotel de S’Agaró un nodrit equip d’alts funcionaris i tècnics. Segons una piadosa tradició, entre els concentrats de S’Agaró, hi havia el jove Joan Sardà, de vint-i-sis anys d’edat.
Fruit de la feina dels expedicionaris va ser un conjunt de 58 Decrets i Ordres que contenien un ambiciós pla econòmic i financer: els Decrets de S’Agaró o Pla Tarradellas. Foren publicats al Diari Oficial de la Generalitat de 18 de gener de 1937.
Hom regulava les hisendes municipals, tot creant un règim especial de Carta Financera (decrets números 1 a 9).
S’hi establien normes per regularitzar i controlar les apropiacions i confiscacions generades pel moviment revolucionari. Amb aquesta finalitat eren creats un Comitè d’Apropiacions integrat per representants dels departaments de la Generalitat, una Comissió de Responsabilitats, una Caixa d’Apropiacions i Auxilis i una Comissió destinada a la fiscalització i revisió de les apropiacions portades a terme amb anterioritat, integrada per funcionaris del Departament de Finances (decrets 10 a 15).
Hom reorganitzava el quadre institucional en matèria de banca, borsa i institucions d’estalvi. A aquest efecte, es creava dins el Departament de Finances un Servei Tècnic del Crèdit i de l’Estalvi, un Consell Superior del Crèdit, i un Consell Superior de l’Estalvi. Al mateix temps es dictaven diverses mesures de política monetària (decrets 17 a 31). També era reorganitzat el règim d’assegurances, tot creant-hi diversos organismes tècnics (decrets 32 a 34).
Eren objecte d’acurada regulació les ordenacions de despeses i pagaments (número 35) i la Tresoreria de la Generalitat (número 36). Hom designava una ponència per a l’estudi del problema del comerç exterior (decret 36). S’engegava una ambiciosa reforma fiscal, amb creació de nous impostos i reordenació dels existents (decrets 38 a 47). S’establien normes sobre ordenació de la propietat urbana (decrets 48 i 49). El Departament de Finances era objecte d’una àmplia reestructuració (decrets 50 a 53). S’establia el règim d’oficines i retribució dels funcionaris (número 54). Finalment, hom reorganitzava el servei de radiodifusió, que passava a dependre de la Presidència (números 55 a 58).
domingo, 5 de octubre de 2008
Josep Tarradellas
Diuen, els qui en saben, que cada home i cada dona, fins i tot els mes grisos, tenen assenyalat al llibre del Destí un moment de la seva vida. Josep Tarradellas i Juan (Cervelló,1899-Barcelona, 1988) fou un home tan corpulent, vital i apersonat que va gaudir-ne, com a mínim, tres, de moments de la seva vida. El tercer va ser la seva escenogràfica aparició (com una estampa de santoral) al balcó de la plaça de Sant Jaume (Ja soc aquí!). Els dos anteriors, pertanyen a aquesta història i a aquest capítol.
El primer moment de la vida d’en Tarradellas va ser el 27 d’agost de 1936, quan, sent conseller interí de Finances de la Generalitat, decretà la confiscació de les delegacions d’Hisenda de la República i de les sucursals del Banc d’Espanya, obrint pas a l’anomenada ‘autonomia de guerra’. El segon va presentar-se el 17 de gener de 1937, quan, com a primer conseller de la Generalitat, signà els Decrets de S’Agaró, important conjunt de mesures econòmiques i financeres, en la manufactura del qual intervingué probablement el jove economista Joan Sardà.
Aquell comissionista autodidacte que accedí en plena joventut a altes responsabilitats de govern era un personatge arrauxat i audaç, de tall napoleònic, seguidor de la màxima de certs escaquistes que, primer, fan la jugada i, desprès, hi pensen. Res a veure amb l’assenyat i respectable ancià, idòlatra de les formes del poder i devot del sentit d’Estat, que ocuparia la presidència de la Generalitat molts anys desprès. Hi ha motius per pensar que l’aparegut de la plaça de Sant Jaume era un impostor o un actor contractat per a l’ocasió.
El primer moment de la vida d’en Tarradellas va ser el 27 d’agost de 1936, quan, sent conseller interí de Finances de la Generalitat, decretà la confiscació de les delegacions d’Hisenda de la República i de les sucursals del Banc d’Espanya, obrint pas a l’anomenada ‘autonomia de guerra’. El segon va presentar-se el 17 de gener de 1937, quan, com a primer conseller de la Generalitat, signà els Decrets de S’Agaró, important conjunt de mesures econòmiques i financeres, en la manufactura del qual intervingué probablement el jove economista Joan Sardà.
Aquell comissionista autodidacte que accedí en plena joventut a altes responsabilitats de govern era un personatge arrauxat i audaç, de tall napoleònic, seguidor de la màxima de certs escaquistes que, primer, fan la jugada i, desprès, hi pensen. Res a veure amb l’assenyat i respectable ancià, idòlatra de les formes del poder i devot del sentit d’Estat, que ocuparia la presidència de la Generalitat molts anys desprès. Hi ha motius per pensar que l’aparegut de la plaça de Sant Jaume era un impostor o un actor contractat per a l’ocasió.
sábado, 4 de octubre de 2008
Confiscació per la Generalitat de les Delegacions d'Hisenca i de les sucursals del Banc d'España
La circumstància bèl·lica havia determinat una caiguda vertical dels ingressos tributaris de la Generalitat. La recaptació per contribució territorial, drets reals i cèdules personals, que durant el segon semestre de 1935 va ser de 45’3 MPTA, davallà a 9’4 MPTA en el període 19 de juliol-19 de novembre de 1936. En aquesta situació, la Generalitat havia de fer front a les despeses de les milícies populars, plus de paga en campanya dels cossos armats, engegada de la indústria de guerra, manteniment de l’Oficina de Pagament de Salaris, i proveïments de la població civil. Les despeses extraordinàries del període 19 de juliol-19 de novembre, van assolir la xifra de 213 MPTA. Al problema pressupostari, s’afegia el de la balança de pagaments. Impossible aconseguir les divises necessàries per a la importació de productes i primeres matèries indispensables.
El conseller interí de Finances, Josep Tarradellas va adreçar una nota al governador del Banc d’Espanya amb el prec de trametre-la al Govern de la República. La nota contenia tres peticions:
Primera: obertura d’un crèdit directe de 50 MPTA a disposició del Govern de la Generalitat, destinat a les despeses de guerra.
Segona: obertura d’un compte de crèdit exterior situat a París, fins a 50 MFR, amb destí a l’adquisició de primeres matèries per a la indústria de guerra.
Tercera: autoritzar el Govern de la Generalitat per adquirir divises fins a 100 MPTA, quantitat que hom considerava indispensable per no interrompre el funcionament de la indústria catalana i el comerç d’importació.
Passaven els dies. Cap resposta. El 22 d’agost el Govern de la Generalitat pogué interceptar un telegrama adreçat per la Direcció General del Tresor al delegat d’Hisenda de Barcelona on s’ordenava l’immediat trasllat a la Tresoreria Central de tots els fons en plata i or. Les explicacions que va demanar el Govern de la Generalitat no van obtenir resposta convincent. El 26 d’agost, nou telegrama de Madrid al delegat insistint en la centralització de fons.
El dia següent el conseller Tarradellas, aprenent avantatjat de la política de fets consumats, va consumar-ne un de gros i rodó. Per tres Decrets de data 27 d’agost:
a) El Departament de Finances assumia el control directe de les sucursals del Banc d’Espanya a Catalunya, a través de sengles comissaris delegats.
b) Hom nomenava comissari delegat a Barcelona, amb plenitud d’atribucions, l’interventor general de la Generalitat.
c) S’incorporaven al Departament de Finances les Delegacions Hisenda estatals, que passaven a dependre’n directament, sota el control de sengles comissaris.
No cal dir que les no gaire càlides relacions entre els Governs de Madrid i Barcelona van esdevenir gèlides. Després d’una reunió extraordinària del Govern de la Generalitat, celebrada el 15 de setembre, Tarradellas, desplaçat a Madrid, aconseguia el manteniment de l’stati quo. No va haver-hi, però, acord sobre el concepte en què la Generalitat disposava dels fons. Madrid entenia que es tractava de préstecs. A Barcelona hom considerava que es tractava més aviat d’allò que, en terminologia jurídica, se’n diu gestió de negocis aliens, per tal com les despeses de guerra que atenia la Generalitat corresponien a la República. Aquest segon punt de vista no era gens forassenyat. Entre els serveis traspassats per l’Estatut de 1932, no hi figurava el de sufocar rebel·lions militars.
Els fons obtinguts a través d’aquesta pràctica via de finançament van pujar fins al 20 de novembre a 229 MPTA, 60 M dels quals procedien del Banc d’Espanya i 169 M de les Delegacions d’Hisenda. Del 20 de novembre de 1936 al 30 d’abril de 1937 se n’obtingueren 530 MPTA més de les Delegacions d’Hisenda.
El conseller interí de Finances, Josep Tarradellas va adreçar una nota al governador del Banc d’Espanya amb el prec de trametre-la al Govern de la República. La nota contenia tres peticions:
Primera: obertura d’un crèdit directe de 50 MPTA a disposició del Govern de la Generalitat, destinat a les despeses de guerra.
Segona: obertura d’un compte de crèdit exterior situat a París, fins a 50 MFR, amb destí a l’adquisició de primeres matèries per a la indústria de guerra.
Tercera: autoritzar el Govern de la Generalitat per adquirir divises fins a 100 MPTA, quantitat que hom considerava indispensable per no interrompre el funcionament de la indústria catalana i el comerç d’importació.
Passaven els dies. Cap resposta. El 22 d’agost el Govern de la Generalitat pogué interceptar un telegrama adreçat per la Direcció General del Tresor al delegat d’Hisenda de Barcelona on s’ordenava l’immediat trasllat a la Tresoreria Central de tots els fons en plata i or. Les explicacions que va demanar el Govern de la Generalitat no van obtenir resposta convincent. El 26 d’agost, nou telegrama de Madrid al delegat insistint en la centralització de fons.
El dia següent el conseller Tarradellas, aprenent avantatjat de la política de fets consumats, va consumar-ne un de gros i rodó. Per tres Decrets de data 27 d’agost:
a) El Departament de Finances assumia el control directe de les sucursals del Banc d’Espanya a Catalunya, a través de sengles comissaris delegats.
b) Hom nomenava comissari delegat a Barcelona, amb plenitud d’atribucions, l’interventor general de la Generalitat.
c) S’incorporaven al Departament de Finances les Delegacions Hisenda estatals, que passaven a dependre’n directament, sota el control de sengles comissaris.
No cal dir que les no gaire càlides relacions entre els Governs de Madrid i Barcelona van esdevenir gèlides. Després d’una reunió extraordinària del Govern de la Generalitat, celebrada el 15 de setembre, Tarradellas, desplaçat a Madrid, aconseguia el manteniment de l’stati quo. No va haver-hi, però, acord sobre el concepte en què la Generalitat disposava dels fons. Madrid entenia que es tractava de préstecs. A Barcelona hom considerava que es tractava més aviat d’allò que, en terminologia jurídica, se’n diu gestió de negocis aliens, per tal com les despeses de guerra que atenia la Generalitat corresponien a la República. Aquest segon punt de vista no era gens forassenyat. Entre els serveis traspassats per l’Estatut de 1932, no hi figurava el de sufocar rebel·lions militars.
Els fons obtinguts a través d’aquesta pràctica via de finançament van pujar fins al 20 de novembre a 229 MPTA, 60 M dels quals procedien del Banc d’Espanya i 169 M de les Delegacions d’Hisenda. Del 20 de novembre de 1936 al 30 d’abril de 1937 se n’obtingueren 530 MPTA més de les Delegacions d’Hisenda.
viernes, 3 de octubre de 2008
L'autonomia de guerra
El 20 de juliol de 1936 s’esdevingué a Barcelona una situació de ‘poder al carrer’. Les forces populars, que havien sufocat la rebel·lió militar amb el suport de la Guàrdia Civil i dels cossos d’ordre públic dominen la situació. El president Companys, en un cop d’intuïció política, convoca els dirigents de la CNT-FAI a una reunió al Palau de la Generalitat. Desprès de reconèixer que el poder es troba a mans d’ells, els invita a assumir-lo, tot oferint-hi la col·laboració d’Esquerra Republicana. Els sorpresos líders àcrates, que havien acudit a la convocatòria armats i escortats, presumiblement disposats a la acció violenta si calia, accepten la permanència del Govern de la Generalitat amb Companys al seu front. Amb aquest cop de teatre es va salvar, si més no, la continuïtat de la legalitat formal.
El 21 de juliol va quedar constituït el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, compost per dos representants de la FAI, tres de la CNT, tres de la UGT, un del POUM, un del PSUC, un de la Unió de Rabassaires, quatre dels partits republicans (Esquerra i Acció Catalana) i quatre de la Generalitat. Les funcions del Comitè, molt àmplies, s’estenien a la direcció de la guerra, organització de la reraguarda, proveïments, política econòmica, acció legislativa i judicial.
L’11 d’agost es creava el Consell d’Economia, compost per catorze membres en proporció representativa semblant a la del Comitè de Milícies. Era presidit pel conseller d’Economia de la Generalitat, Josep Tarradellas. El 18 d’agost el Consell va fer públic un pla econòmic d’onze punts, redactat pel representant del POUM, Andreu Nin. El programa comprenia la col·lectivització de la gran propietat agrària, de les grans indústries i dels serveis públics; requisa i col·lectivització de les empreses abandonades pels propietaris; reducció dels preus dels lloguers urbans; i control obrer de les operacions bancàries, fins arribar a la nacionalització de la banca. En el punt 11, hom propugnava la ‘supressió ràpida dels diversos impostos fins arribar a l’impost únic’.
Una dada per a la vitrina pintoresca: el 15 d’agost, la CNT va publicar a la premsa diària un anunci demanant tècnics en legislació fiscal i matèria tributària, per col·laborar amb el Consell d’Economia. Es veu que no se’n refiaven dels tècnics burgesos de la Generalitat. No se sap si va aparèixer cap tributarista del proletariat.
Des del punt de vista de les relacions amb el Govern de la República, Catalunya va viure, fins al maig de 1937, una situació d’autonomia pràcticament total, o d’independència de fet, que González Casanova anomenaria ‘l’autonomia de guerra’. Per Decret de la Presidència de la Generalitat de 28 d’agost de 1936 es va disposar que només tindrien força d’obligar a Catalunya les disposicions publicades al Diari Oficial de la Generalitat. Per Decret de 2 d’octubre es disposava el traspàs generals de tots els serveis públics. En el terreny de les relacions comercials internacionals, hom creava la Junta de Comerç Exterior de Catalunya. Per Decret de 21 de novembre es creava l’exèrcit de Catalunya.
Des dels primers dies, els treballadors llibertaris havien emprès un moviment espontani de col·lectivització autogestionària de les empreses. El Decret de Col·lectivitzacions de 24 d’octubre de 1936 representaria la consagració de dret de la situació de fet generada pel moviment obrer.
Així, doncs, els primers mesos, el Govern de la Generalitat, representant de la legalitat republicana quedava reduït, en la majoria d’aspectes, al paper d’executor de les directrius del Comitè de Milícies i de les orientacions del Consell d’Economia. Un dels pocs aspectes, però, en què el Govern mantingué les regnes de la situació, va ser l’àmbit de competència del Departament de Finances, dirigit per Josep Tarradellas, primer amb caràcter interí, en absència del conseller Martí Esteve. A partir de la crisi de 26 de setembre, Tarradellas va ocupar la cartera de Finances en un Govern presidit per ell mateix, amb representació de la CNT, del POUM i del PSUC. Això va fer possible la unificació de poder legal i poder real. L’1 d’octubre va quedar dissolt el Comitè de Milícies.
Des del primer moment, les disposicions del Departament de Finances responen a una línia coherent. Val a dir que dins del pragmatisme que representa acceptar, com a marc d’actuació, una economia revolucionària. Sens dubte, la situació anava més enllà del que haurien desitjat els partits d’esquerra burgesa encara predominants en els primers governs de guerra.
Fins a juliol de 1936, les finances de la Generalitat havien seguit una línia d’estricta neutralitat, limitada a dotar, amb els seus escassos recursos, els serveis traspassats. A partir del 20 de juliol, s’imposa una política d’intervencionisme creixent, forçada pels problemes derivats de la guerra i de la revolució.
Per Ordre de 20 de juliol se suspenia el funcionament dels mercats de valors i de mercaderies. Per Decret de 23 de juliol, es va crear la Comissaria General de la Banca, amb la finalitat de controlar la banca privada i las institucions d’estalvi. Aviat, el control bancari es va revelar insuficient per assegurar la cobertura de les necessitats financeres més imperioses, principalment el pagament dels salaris. Això determinà la creació de l’Oficina de Pagament de Salaris, que facilitava crèdits mitjançant la simple presentació de les nòmines. No cal dir que aquests crèdits tendien a convertir-se en subvencions i l’Oficina, si més no parcialment, en caixa d’atur forçós. L’1 de març de 1938, el descobert de l’Oficina enfront de la Generalitat arribava als 120 MPTA, quantitat que s’acostava al pressupost anyal en època normal. El 28 de juliol de 1936, s’intervenien per la Generalitat les empreses d’assegurances. El 30 d’octubre la Generalitat va assumir unilateralment les competències sobre assegurances que l’atribuïa l’Estatut, tot i que no havien arribat a estar formalment traspassades.
El 21 de setembre s’acordava una emissió de bitllets de curs legal a Catalunya per import de 20 MPTA. Aquesta emissió estaria en circulació fins el febrer de 1938.
Per Decret de 29 de setembre s’autoritzava al Departament de Finances i als Ajuntaments de Catalunya per suspendre el pagament d’interessos i amortització del deute públic. Un Decret de 3 d’octubre concedia una moratòria fins a 20 de desembre per pagar sense recàrrec les contribucions i impostos dels tres primers trimestres de 1936.
El 21 de juliol va quedar constituït el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, compost per dos representants de la FAI, tres de la CNT, tres de la UGT, un del POUM, un del PSUC, un de la Unió de Rabassaires, quatre dels partits republicans (Esquerra i Acció Catalana) i quatre de la Generalitat. Les funcions del Comitè, molt àmplies, s’estenien a la direcció de la guerra, organització de la reraguarda, proveïments, política econòmica, acció legislativa i judicial.
L’11 d’agost es creava el Consell d’Economia, compost per catorze membres en proporció representativa semblant a la del Comitè de Milícies. Era presidit pel conseller d’Economia de la Generalitat, Josep Tarradellas. El 18 d’agost el Consell va fer públic un pla econòmic d’onze punts, redactat pel representant del POUM, Andreu Nin. El programa comprenia la col·lectivització de la gran propietat agrària, de les grans indústries i dels serveis públics; requisa i col·lectivització de les empreses abandonades pels propietaris; reducció dels preus dels lloguers urbans; i control obrer de les operacions bancàries, fins arribar a la nacionalització de la banca. En el punt 11, hom propugnava la ‘supressió ràpida dels diversos impostos fins arribar a l’impost únic’.
Una dada per a la vitrina pintoresca: el 15 d’agost, la CNT va publicar a la premsa diària un anunci demanant tècnics en legislació fiscal i matèria tributària, per col·laborar amb el Consell d’Economia. Es veu que no se’n refiaven dels tècnics burgesos de la Generalitat. No se sap si va aparèixer cap tributarista del proletariat.
Des del punt de vista de les relacions amb el Govern de la República, Catalunya va viure, fins al maig de 1937, una situació d’autonomia pràcticament total, o d’independència de fet, que González Casanova anomenaria ‘l’autonomia de guerra’. Per Decret de la Presidència de la Generalitat de 28 d’agost de 1936 es va disposar que només tindrien força d’obligar a Catalunya les disposicions publicades al Diari Oficial de la Generalitat. Per Decret de 2 d’octubre es disposava el traspàs generals de tots els serveis públics. En el terreny de les relacions comercials internacionals, hom creava la Junta de Comerç Exterior de Catalunya. Per Decret de 21 de novembre es creava l’exèrcit de Catalunya.
Des dels primers dies, els treballadors llibertaris havien emprès un moviment espontani de col·lectivització autogestionària de les empreses. El Decret de Col·lectivitzacions de 24 d’octubre de 1936 representaria la consagració de dret de la situació de fet generada pel moviment obrer.
Així, doncs, els primers mesos, el Govern de la Generalitat, representant de la legalitat republicana quedava reduït, en la majoria d’aspectes, al paper d’executor de les directrius del Comitè de Milícies i de les orientacions del Consell d’Economia. Un dels pocs aspectes, però, en què el Govern mantingué les regnes de la situació, va ser l’àmbit de competència del Departament de Finances, dirigit per Josep Tarradellas, primer amb caràcter interí, en absència del conseller Martí Esteve. A partir de la crisi de 26 de setembre, Tarradellas va ocupar la cartera de Finances en un Govern presidit per ell mateix, amb representació de la CNT, del POUM i del PSUC. Això va fer possible la unificació de poder legal i poder real. L’1 d’octubre va quedar dissolt el Comitè de Milícies.
Des del primer moment, les disposicions del Departament de Finances responen a una línia coherent. Val a dir que dins del pragmatisme que representa acceptar, com a marc d’actuació, una economia revolucionària. Sens dubte, la situació anava més enllà del que haurien desitjat els partits d’esquerra burgesa encara predominants en els primers governs de guerra.
Fins a juliol de 1936, les finances de la Generalitat havien seguit una línia d’estricta neutralitat, limitada a dotar, amb els seus escassos recursos, els serveis traspassats. A partir del 20 de juliol, s’imposa una política d’intervencionisme creixent, forçada pels problemes derivats de la guerra i de la revolució.
Per Ordre de 20 de juliol se suspenia el funcionament dels mercats de valors i de mercaderies. Per Decret de 23 de juliol, es va crear la Comissaria General de la Banca, amb la finalitat de controlar la banca privada i las institucions d’estalvi. Aviat, el control bancari es va revelar insuficient per assegurar la cobertura de les necessitats financeres més imperioses, principalment el pagament dels salaris. Això determinà la creació de l’Oficina de Pagament de Salaris, que facilitava crèdits mitjançant la simple presentació de les nòmines. No cal dir que aquests crèdits tendien a convertir-se en subvencions i l’Oficina, si més no parcialment, en caixa d’atur forçós. L’1 de març de 1938, el descobert de l’Oficina enfront de la Generalitat arribava als 120 MPTA, quantitat que s’acostava al pressupost anyal en època normal. El 28 de juliol de 1936, s’intervenien per la Generalitat les empreses d’assegurances. El 30 d’octubre la Generalitat va assumir unilateralment les competències sobre assegurances que l’atribuïa l’Estatut, tot i que no havien arribat a estar formalment traspassades.
El 21 de setembre s’acordava una emissió de bitllets de curs legal a Catalunya per import de 20 MPTA. Aquesta emissió estaria en circulació fins el febrer de 1938.
Per Decret de 29 de setembre s’autoritzava al Departament de Finances i als Ajuntaments de Catalunya per suspendre el pagament d’interessos i amortització del deute públic. Un Decret de 3 d’octubre concedia una moratòria fins a 20 de desembre per pagar sense recàrrec les contribucions i impostos dels tres primers trimestres de 1936.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
