Els efectes del sistema d'avaluacions globals i convenis

La colaboración social en la gestión tributaria tenia, com el sistema de forfait de la veïna França, naturalesa pactada. Però el forfait, com correspon a un país de tradició laica i individualista, era un pacte entre Estat i individu. En canvi, les avaluacions globals, com correspon a un estat confessional catòlic, era un pacte entre l’Estat i els gremis de gloriosa tradició espanyola. Venien a ser la translació al terreny tributari del dogma catòlic de la comunió dels sants. Les bases imposables es comunicaven entre els contribuents de cada gremi, de la mateixa manera que les virtuts i els mèrits es comunicaven entre els benaurats i els aspirants a la benaurança. Per tal d’accentuar la semblança, la reforma de 1957 va ser acompanyada d’una mena de jubileu o amnistia fiscal. El ministre Navarro Rubio, imbuït d’indulgència plenària, va declarar prescrites les declaracions fins a l’any 1956, inclòs. D’altra banda el sistema d’avaluació global s’implantava retroactivament des d’1 de gener de 1957. D’aquesta manera els antics pecadors no sols quedaven alliberats de la càrrega dels seus pecats, sinó que, a partir d’aquell moment, se’ls feia molt difícil cometre nous pecats mortals, per molta tirada cap el mal que tinguessin. Falsificar les dades que es demanaven a cada contribuent per fer la distribució individual, era, com a màxim, una infracció simple, és a dir, un pecat venial insignificant.
Des del punt de vista de la justícia fiscal, la reforma de 1957 va ser un pas enrera de més de mig segle. Potser, de cara a la petita i mitjana empresa, l’avaluació global era un mal menor, atesa la manca de comptabilitats fiables, que s’havia produït de l’any 1939 ençà, pels motius exposats a dalt. Però era una immensa bestiesa incloure a les avaluacions globals les gran empreses, incloses les cotitzades a Borsa, que no podien deixar de dur una comptabilitat amb cara i ulls. A través del mecanisme de la comunió dels sants contribuents, els grans gaudien de la possibilitat de descarregar sobre els petits una part de la càrrega que els corresponia.
Com denuncia en Subirats, durant onze anys, bancs, caixes d’estalvis, companyies d’assegurances generals, de reassegurances i d’estalvi i capitalització, es van beneficiar de l’avaluació global. ... No en van ser excloses per l’objecte fins el 1969, activitats com la siderúrgia integral, les plantes de producció elèctrica amb potència instal•lada superior a 5.000 kilowatts, les fàbriques d’automòbils, camions i tractors, entre d’altres.
D’altra banda, les grans empreses gaudien d’avantatge a l’hora de la distribució individual, per raó de la seva superior capacitat de pressió sobre assessor i funcionaris. Tornem al testimoniatge d’en Subirats:
La inclusió de les grans empreses junt a les PIMES, a les estimacions objectives, situava a aquestes en una inferioritat manifesta. ... La defensa dels interessos fiscals requeria una dedicació i una presència que només podien permetre’s les grans empreses. La discriminació en favor de les grans empreses es va originar ja ... l’any 1957, quan aquelles van pressionar a fi que es considerés com a índex bàsic de càlcul la simple existència de l’establiment, sense tenir en compte la seva dimensió. ... Un altre índex significatiu girava entorn del personal, sense graduar les categories ... la qual cosa afavoria també les grans empreses.
Des del punt de vista de la recaptació, la primera reforma Navarro Rubio va ser un èxit esclatant. La comunió dels sants, ja al•ludida, era ensems, comunió dels pecadors. Els contribuents ja fitxats tenien interès a denunciar els seus col·legues que no havien tributat fins el moment per l’antiga tarifa III d’utilitats perquè declaraven xifres de vendes inferiors al mínim exempt. Segons Francisco Comín (Op. cit.), el treball de les juntes d’avaluació global va permetre aflorar en 1958, primer any d’aplicació de la reforma, 24.119 nous contribuents en la quota per beneficis de l’impost industrial, la qual cosa representava el 40 per 100 d’un cens de 69.519 contribuents. En aquell any 1958, la recaptació tributària a l’Estat espanyol va ultrapassar en un 15% la previsió pressupostària que era de 50.000 MPTA. L’excés, xifrat en 7.500 MPTA, va ser destinat a engruixir el pressupost lletra C, que incloïa el finançament dels organismes autònoms.
Tot i aquesta entrada de cavall sicilià, el model estava fatalment destinat a l’esgotament. En els primers anys, les juntes d’avaluació es constituïen efectivament, amb tots els seus membres; el ponent presentava un estudi econòmic de l’activitat; els comissionats hi oposaven un altre i podia produir-se una certa discussió. Al cap d’uns anys – no gaires – el procediment havia sofert una simplificació notòria. El ponent de la junta es reunia cada any amb l’assessor, sense presència dels comissionats ni de la resta de funcionaris, i es limitaven a discutir amicalment el percentatge d’augment sobre la xifra d’avaluació global de l’any precedent. El ponent proposava, per exemple, un augment equivalent al creixement de l’IPC més 5 punts. L’assessor jurava pels seus morts que tot el que ultrapassés l’IPC representaria la ruïna immediata del gremi i la desaparició d’un sector vital de l’economia catalana. Finalment, s’acordava l’augment de l’IPC més 3 punts.
De vegades, en anys en què les necessitats pressupostàries constrenyien el Fisc, els ponents es mantenien inflexibles. L’avaluació global s’havia d’apujar en un 25% i no en parlem més. Aviat, els assessors van descobrir l’antídot. Consistia en inflar el cens. Els censos de contribuents semblaven camps desprès de la batalla: eren plens de morts i de ferits. A partir d’aquell panorama sagnant, només calia assignar una part substancial de l’augment de l’avaluació global als morts, als desapareguts o a les empreses en fallida.