Els impostos del franquisme autàrquic. La reforma Larraz (1940)

En agost de 1939, a poc d’acabada la guerra, va ser nomenat ministre d’Hisenda l’advocat de l’Estat José Larraz (Cariñena 1904 – Madrid 1973), amb l’encàrrec de portar a terme la reforma tributària. Home procedent de la dreta catòlica, Larraz arribava al càrrec proveït d’una sòlida formació jurídica, econòmica i humanística. El seu cessament es produí pel maig de 1941, a poc d’engegada la reforma. Va ser un dels pocs ministres del franquisme que va dimitir abans que li arribés el motorista fatídic.
Peça bàsica de la reforma Larraz des del punt de vista de la recaptació va ser la creació de la contribució d’usos i consums, classificada en cinc tarifes: I productes alimentaris; II energia, primeres matèries i enllumenat; III productes elaborats; IV comunicacions, V luxe. La CUC refonia alguns tributs preexistents, com els que requeien sobre el gas, la electricitat i el carbur de calci, i els impostos especials sobre l’alcohol, sucre, xicoira i cervesa amb altres de nova creació. Lluny de l’impost general sobre les vendes, que ja començava a escampar-se per Europa (i que tenia un precedent català. L’IXN), la CUC era un impost monofàsic sobre consums específics, el punt de gravamen del qual se situava, segons els casos, en fase de fabricant o de comerç al detall. Amb la introducció de la CUC, la imposició indirecta espanyola reprenia un gran pes relatiu. Subsistia, a més, l’impost sobre productes envasats, integrat en el timbre de l’Estat i, fins el 1943, encara cuejaven a les petites poblacions residus de l’antic impost de consums.
Un altre aspecte important de la reforma Larraz va ser l’extensió de la Tarifa III d’Utilitats (que fins aquell moment només requeia sobre les societats mercantils) a les empreses individuals. Només en quedaven excloses les de volum de vendes inferior a 300.000 PTA i que paguessin una quota fixa de contribució industrial inferior a 1.500 PTA. Aquesta mesura tindria una gran repercussió a Catalunya, on la xarxa de petites i mitjanes empreses familiars era element bàsic de l’estructura econòmica.
Peça ornamental de la reforma va ser el retoc de la contribució sobre la renda creada per Carner en 1932. El mínim exempt es reduïa de 100.000 a 70.000 PTA. i els tipus de l’escala anaven del 7,5 al 40%. Sobre el paper, es reforçava el control amb la creació d’un Registre de rendes i patrimonis. D’aquesta manera, el ministre Larraz acomplia la voluntat del providencial Caudillo, expressada ja en 1936, amb gran clarividència i sentit d’anticipació en la jugada: El Estado organizará los Impuestos de forma que recaigan especialmente sobre quien por su capacidad económica deba soportarlos. Santes paraules. En 1952, onze anys després de la reforma, la recaptació per contribució sobre la renda a tot Espanya era de 354 MPTA. La de la contribució d’usos i consums era 6.597 MPTA, dels quals 3021 MPTA corresponien al llibre I, productes alimentaris.
La reforma Larraz ha merescut judicis oposats. Negativa és la valoració de Francisco Comín (La Hacienda Pública en el franquismo autárquico, http://www.unizar.es/eevec/cahe/comin.pdf), per a qui la reforma de la contribució sobre la renda no va representar un avenç en la seva generalització; i la creació de la CUC va ser un retorn a formes d’imposició pròpies del segle XIX. Molt diferent és la valoració de César Albiñana, (El sistema fiscal en España, Biblioteca Universitaria Guadiana, Madrid, 1974), per a qui en la historia legal del sistema tributario español no se conoce un intento más sereno, más vertebrado y más sincero al servicio de la redistribución de las rentas personales, que el contenido en la Ley Larraz.
Potser aquests dos judicis tan contraris són conciliables. Que els resultats de l’aplicació de la reforma Larraz van ser regressius, és innegable. Senzillament, no va haver-hi una posterior voluntat política d’avançar en els elements progressius, com era la generalització de la imposició personal. Però, per als qui van conèixer i tractar el personatge Larraz – cas d’Albiñana –, el realisme o possibilisme, la recta intenció i la bona fe del ministre estan fora de dubte. I és molt creïble. Sens dubte, la contradicció entre la inspiració de la reforma i les mans negres que impedien la seva aplicació en la pràctica, va ser el motiu d’aquella dimissió insòlita.