viernes, 24 de octubre de 2008

La primera reforma Navarro Rubio (1957)

Com el llamp precedeix el tro (i, en ocasions especials, el Déu del Sinaí) la primera reforma tributària Navarro Rubio (llei de 27 de desembre de 1957), va precedir el Pla d’Estabilització de 1959 que inspiraria l’economista català Joan Sardà, tornat a Espanya, com el fill pròdig, des de l’exili. El ministre Mariano Navarro Rubio pertanyia a la família tecnocràtica, tot just acabada d’arribar al poder aquell any. L’objectiu de la reforma, coherent amb els futurs objectius del Pla d’Estabilització, era assolir un augment substancial de la recaptació tributària que fes viable l’anivellament del pressupost. La política seguida fins el moment, d’augmentar els tipus impositius, s’hi havia manifestat insuficient, davant la provada ineficàcia de l’Administració.
En l’aspecte substantiu, aquella reforma va representar molt poca cosa. Res més que un canvi de nomenclatura. La venerable contribució d’utilitats es va desdoblar en quatre impostos diversos. La tarifa I passava a dir-se impost sobre els rendiments del treball personal (amb una quota de llicència fiscal, que procedia de les antigues tarifes de la contribució industrial). La tarifa II, impost sobre les rendes del capital. La tarifa III generava, pel que fa a les persones físiques, la quota per beneficis de l’impost industrial (que també tenia una quota fixa o de llicència fiscal, fillola de la secular contribució industrial i de comerç). La contribució d’usos i consums de la reforma Larraz, passava a dir-se, sense canvi substancial, impost general sobre la despesa. De general, però, res de res. Seguia sent un impost sobre consums específics.
Així doncs, en l’aspecte que acostuma a dir-se substantiu, la reforma era notòriament mancada de substància. Però en l’aspecte que acostuma a dir-se adjectiu, el dels procediments de gestió tributària, la reforma va ser substancial i substanciosa. Es van implantar les avaluacions globals i els convenis amb agrupacions de contribuents, és a dir, allò que la llei general tributària de 1963 anomenaria la colaboración social en la gestión tributària. Santes paraules.
Les avaluacions globals i els convenis venien a ser la mateixa cosa pel que fa a la seva immaculada concepció. Totes dues estaven basades en la colaboración social, és a dir, en la col·laboració dels sindicats verticals. Una junta mixta de funcionaris i representants dels contribuents fixava la base imposable o la quota de tota l’agrupació. Desprès, els representants dels contribuents distribuïen la xifra global, sota la vigilància dels zelosos funcionaris. Però, mentre que les avaluacions globals, s’aplicaven als impostos directes (quotes per beneficis de l’impost industrial i de l’impost sobre el rendiments del treball personal), els convenis s’aplicaven als impostos indirectes (l’impost sobre el luxe i, a partir de 1964, l’ITE). Les avaluacions globals, on es convenia la base imposable dels impostos directes eren obligatòries. Les juntes d’avaluació es constituïen cada any, peti qui peti, i l’única manera de sortir-se’n era presentar un recurs de greuge absolut, que obligaria a l’Administració a fixar la base imposable segons les dades de la comptabilitat comprovada. Els convenis eren voluntaris. Les agrupacions sindicals podien demanar-ne o no demanar-ne. I cada contribuent tenia el dret de desmarcar-se del conveni, renunciant-hi, i tributar per declaració. Els ciutadans que exercien aquell dret solien anar pel Món envoltats d’una aurèola de predestinats al martiri. Les avaluacions globals es feien a posteriori. La Junta es constituïa del mes de gener, per avaluar els beneficis de l’any anterior. Els convenis es feien a priori. Cada primavera es constituïa una comissió, dotada del do de profecia, que predeterminava les quotes de l’impost de luxe que acreditarien els agremiats durant tot l’any.
Heus aquí una anècdota de l’època. Allà cap l’any 1970, un inspector, que havia estat ponent del conveni de l’impost de luxe de begudes alcohòliques de la província de Barcelona va rebre la visita d’un fabricant de ginebra, que demanava solució a un problema tributari. L’inspector, pensant-se que el veia venir i posant-se en guàrdia, va fer: ‘Suposo que el seu problema és que considera excessiva la quota que li han assignat.’ ‘No, tot el contrari. És que, arribat el mes de setembre, ja he repercutit sobre els meus clients una quota superior a l’assignada.’ ‘On és el problema, doncs?’. ‘D’aquí al mes de desembre, calculo que el total de quotes repercutides ultrapassarà en x milions la quota que jo he d’ingressar segons conveni. Sóc catòlic practicant. Crec que aquests diners no són meus i he de tornar-los. Li demano que em digui quin és el procediment administratiu adient.’ La feina va ser de l’inspector per convèncer el contribuent que els diners eren legalment seus i no hi havia res mes a dir. Quedi constància per a la petita història que aquell contribuent exemplar, fabricant de ginebra, era fill de Vilanova i la Geltrú. Val a afegir que aquesta mena d’anècdotes d’exemplaritat no sovintejava.
Per la mateixa època, una altra anècdota, menys exemplar, però més divertida, va ser protagonitzada per l’inoblidable còmic Joan Capri. Un any, en Capri, aleshores al cim de la seva popularitat, va ser triat comissionat per a l’avaluació global d’actors. Arribats els tres comissionats al despatx de l’inspector que feia de ponent, aquest es va creure en el cas de fer un petit preàmbul pedagògic, explicant als encongits comediants de què anava la cosa. Tot seguit va dir: ‘La base imposable que proposo, com a resultat de l’estudi econòmic que he fet de la seva professió, és d’x pessetes’.
I aquí va posar damunt la taula, (com indica el nom de ponent o com qui hi posa mitja dotzena d’ous) una xifra seguida de sis zeros (que en aquella època n’eren molts, de zeros).
Enmig del silenci astorat i espès que seguí, en Capri, sense badar boca, va arrencar a plorar amb llàgrimes com cigrons, segons diuen que plorava, en casos semblants, Maria de Magdala.
L’inspector, que era un home sensible, va quedar molt tallat i va intentar consolar el ploraner: ‘No us ho prengueu així, si us plau. Potser, m’he he explicat malament. Aquesta no és la quantitat que heu de pagar, és, com si diguéssim, la base de càlcul...’
Fins que en Pau Garsaball, potser gelós de l’èxit interpretatiu del seu col•lega, va fer: ‘Però, home de Déu, què no veu que està fent comèdia, aquest pallasso? Miri, pel mateix preu, jo també puc plorar sempre que vulgui.’
I durant una estona, tots dos histrions van plorar en ruda competència i sense consol possible. Ben mirat, la intuïció d’en Capri apuntava recte. Els procediments tributaris de l’època pertanyien més al món del teatre que no al de la vida real. Un dels més coneguts tractadistes sobre procediments tributaris alternava aquesta mena d’escriptura amb la de peces teatrals d’avantguarda, molt influïdes per Ionesco.

No hay comentarios: