La segona reforma Navarro Rubio (1964). L'IGT entra en escena

En 1964, començava a minvar l’impacte recaptatori de les avaluacions globals. El persistent ministre Navarro Rubio, va emprendre una nova reforma. Figura estel·lar, des del punt de vista de la recaptació era el nou impost general sobre el tràfic de les empreses.
Pel que fa als impostos directes, hom procedia a una nova sistematització de les figures ja existents. Els cinc impostos de producte (territorial rústica, territorial urbana, impost industrial, impost sobre els rendiments del treball i impost sobre les rendes del capital) funcionaven com a impostos a compte dels dos impostos personals: l’impost general sobre la renda de les persones físiques (nova advocació de l’antiga contribució sobre la renda) i l’impost sobre la renda de les societats. Les bases imposables de l’IRPF serien la suma de les bases dels impostos a compte, amb l’eventual afegitó dels increments de patrimoni no justificats. Faves comptades, doncs. Ara bé, el resultat de la barreja era força heterogeni. Mentre que dos dels impostos a compte (l’IRTP i L’IRC recollien, si més no, teòricament, bases imposables reals, n’hi havia tres més (la rústica, la urbana i la industrial, on les bases eren estimacions més o menys barroeres (més aviat més que menys). El secular impost de drets reals es desdoblava en dues figures de naturalesa molt diferent: l’impost sobre transmissions patrimonials, concebut com a un impost indirecte sobre el tràfic jurídic civil; i l’impost general sobre successions, concebut com a un impost directe diferit sobre el patrimoni.
La imposició indirecta, que ja era predominant abans, va reforçar-se amb la introducció del IGTE, impost general sobre el consum en la seva modalitat de impost plurifàsic en cascada. Com ja s’ha dit, el tràfic jurídic civil era gravat per nou impost sobre transmissions patrimonials, hereu dels drets reals. Dels antics impostos indirectes específics, en subsistien els de major capacitat recaptatòria: els impostos especials sobre l’alcohol, el sucre, la xicoira i la cervesa; l’impost sobre el luxe, entre els quals havien arribat a tenir un paper molt important, a més de les begudes alcohòliques i els vins, els que requeien sobre televisors i electrodomèstics; i els impostos percebuts a través dels monopolis fiscals: tabac i benzina. En el camp de la fiscalitat indirecta exterior, als drets d’aranzel s’afegia l’impost de compensació de gravamens interiors, que, teòricament, representava l’equivalència dels impostos indirectes que haurien pagat els productes estrangers si haguessin tingut la desgràcia d’ésser produïts a Espanya. Així com les monedes i les mares sofertes tenen una cara i una creu, l’impost de compensació tenia la seva creu: la desgravació fiscal a l’exportació, que era una mena d’impost negatiu que cobraven de l’Estat els exportadors espanyols. Com és natural, les tarifes de l’impost de compensació havien d’ésser iguals a les de la desgravació. Amb un impost de tipus IVA, el càlcul és molt fàcil. Amb un impost de tipus ITE, la cosa es més complicada: s’ha de fer una estimació del número de fases per les quals passarà el procés de producció i distribució del producte final. És clar que si la estimació era excessiva, l’impost de compensació tendia a convertir-se en una barrera aranzelària addicional. I la desgravació tendia a esdevenir una prima encoberta a l’exportació. Aquesta petita astúcia va ser una de les eines dilectes de la política econòmica del franquisme tecnocràtic.
El 1969, va esclatar l’escàndol MATESA. Un eixerit empresari català (domiciliat fiscalment a Navarra), en Joan Vilà i Reyes, havia gaudit, potser amb una mica d’excés, de la desgravació fiscal a l’exportació, a més dels beneficis a les activitats exportadores en l’impost de societats i dels crèdits que, amb aquesta finalitat atorgava el Banc de Crèdit Industrial. En l’obra de Francesc Cabana 37 anys de franquisme a Catalunya, hi ha una síntesi d’aquell episodi. El cas MATESA va marcar l’eclipsi polític de Navarro Rubio.
Pocs mesos abans d’esclatar l’escàndol, un inspector d’Hisenda ingenu, que acabava d’arribar a Barcelona des de Palència, va citar en Vilà i Reyes per a una inspecció d’IRPF. S’hi va presentar un assessor, proveït d’una gran quantitat de documents i certificats civils i eclesiàstics (sobretot eclesiàstics) que demostraven, de manera palesa, que el Sr. Vilà s’estava a Navarra durant la major part del seu temps. A Barcelona, pràcticament, només venia quan hi havia partit de l’Espanyol, club que presidia. L’inspector ingenu va resoldre (com deien que solia fer el savi rei Salomó en casos semblants) suspendre la seva decisió. Quan va esclatar l’escàndol, l’inspector ingenu se’n va alegrar molt, d’haver suspès la seva decisió.
És segur que el cas MATESA no va ser únic. En l’època en què la benemèrita editorial argentina Losada introduïa a Espanya, a preus molt competitius, les millors obres de la literatura contemporània francesa, latinoamericana i de l’exili espanyol, i que els llibres mexicans eren baratíssims, les editorials espanyoles i catalanes rebien grans quantitats per desgravació fiscal a l’exportació adreçada a països d’Amèrica. Hi ha malpensats que creuen que algunes editorials exportaven als països germans guies telefòniques usades. Potser aquesta pràctica patriòtica no va ser totalment aliena a l'enriquiment de la família Lara.