L'autonomia de guerra

El 20 de juliol de 1936 s’esdevingué a Barcelona una situació de ‘poder al carrer’. Les forces populars, que havien sufocat la rebel·lió militar amb el suport de la Guàrdia Civil i dels cossos d’ordre públic dominen la situació. El president Companys, en un cop d’intuïció política, convoca els dirigents de la CNT-FAI a una reunió al Palau de la Generalitat. Desprès de reconèixer que el poder es troba a mans d’ells, els invita a assumir-lo, tot oferint-hi la col·laboració d’Esquerra Republicana. Els sorpresos líders àcrates, que havien acudit a la convocatòria armats i escortats, presumiblement disposats a la acció violenta si calia, accepten la permanència del Govern de la Generalitat amb Companys al seu front. Amb aquest cop de teatre es va salvar, si més no, la continuïtat de la legalitat formal.
El 21 de juliol va quedar constituït el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, compost per dos representants de la FAI, tres de la CNT, tres de la UGT, un del POUM, un del PSUC, un de la Unió de Rabassaires, quatre dels partits republicans (Esquerra i Acció Catalana) i quatre de la Generalitat. Les funcions del Comitè, molt àmplies, s’estenien a la direcció de la guerra, organització de la reraguarda, proveïments, política econòmica, acció legislativa i judicial.
L’11 d’agost es creava el Consell d’Economia, compost per catorze membres en proporció representativa semblant a la del Comitè de Milícies. Era presidit pel conseller d’Economia de la Generalitat, Josep Tarradellas. El 18 d’agost el Consell va fer públic un pla econòmic d’onze punts, redactat pel representant del POUM, Andreu Nin. El programa comprenia la col·lectivització de la gran propietat agrària, de les grans indústries i dels serveis públics; requisa i col·lectivització de les empreses abandonades pels propietaris; reducció dels preus dels lloguers urbans; i control obrer de les operacions bancàries, fins arribar a la nacionalització de la banca. En el punt 11, hom propugnava la ‘supressió ràpida dels diversos impostos fins arribar a l’impost únic’.
Una dada per a la vitrina pintoresca: el 15 d’agost, la CNT va publicar a la premsa diària un anunci demanant tècnics en legislació fiscal i matèria tributària, per col·laborar amb el Consell d’Economia. Es veu que no se’n refiaven dels tècnics burgesos de la Generalitat. No se sap si va aparèixer cap tributarista del proletariat.
Des del punt de vista de les relacions amb el Govern de la República, Catalunya va viure, fins al maig de 1937, una situació d’autonomia pràcticament total, o d’independència de fet, que González Casanova anomenaria ‘l’autonomia de guerra’. Per Decret de la Presidència de la Generalitat de 28 d’agost de 1936 es va disposar que només tindrien força d’obligar a Catalunya les disposicions publicades al Diari Oficial de la Generalitat. Per Decret de 2 d’octubre es disposava el traspàs generals de tots els serveis públics. En el terreny de les relacions comercials internacionals, hom creava la Junta de Comerç Exterior de Catalunya. Per Decret de 21 de novembre es creava l’exèrcit de Catalunya.
Des dels primers dies, els treballadors llibertaris havien emprès un moviment espontani de col·lectivització autogestionària de les empreses. El Decret de Col·lectivitzacions de 24 d’octubre de 1936 representaria la consagració de dret de la situació de fet generada pel moviment obrer.
Així, doncs, els primers mesos, el Govern de la Generalitat, representant de la legalitat republicana quedava reduït, en la majoria d’aspectes, al paper d’executor de les directrius del Comitè de Milícies i de les orientacions del Consell d’Economia. Un dels pocs aspectes, però, en què el Govern mantingué les regnes de la situació, va ser l’àmbit de competència del Departament de Finances, dirigit per Josep Tarradellas, primer amb caràcter interí, en absència del conseller Martí Esteve. A partir de la crisi de 26 de setembre, Tarradellas va ocupar la cartera de Finances en un Govern presidit per ell mateix, amb representació de la CNT, del POUM i del PSUC. Això va fer possible la unificació de poder legal i poder real. L’1 d’octubre va quedar dissolt el Comitè de Milícies.
Des del primer moment, les disposicions del Departament de Finances responen a una línia coherent. Val a dir que dins del pragmatisme que representa acceptar, com a marc d’actuació, una economia revolucionària. Sens dubte, la situació anava més enllà del que haurien desitjat els partits d’esquerra burgesa encara predominants en els primers governs de guerra.
Fins a juliol de 1936, les finances de la Generalitat havien seguit una línia d’estricta neutralitat, limitada a dotar, amb els seus escassos recursos, els serveis traspassats. A partir del 20 de juliol, s’imposa una política d’intervencionisme creixent, forçada pels problemes derivats de la guerra i de la revolució.
Per Ordre de 20 de juliol se suspenia el funcionament dels mercats de valors i de mercaderies. Per Decret de 23 de juliol, es va crear la Comissaria General de la Banca, amb la finalitat de controlar la banca privada i las institucions d’estalvi. Aviat, el control bancari es va revelar insuficient per assegurar la cobertura de les necessitats financeres més imperioses, principalment el pagament dels salaris. Això determinà la creació de l’Oficina de Pagament de Salaris, que facilitava crèdits mitjançant la simple presentació de les nòmines. No cal dir que aquests crèdits tendien a convertir-se en subvencions i l’Oficina, si més no parcialment, en caixa d’atur forçós. L’1 de març de 1938, el descobert de l’Oficina enfront de la Generalitat arribava als 120 MPTA, quantitat que s’acostava al pressupost anyal en època normal. El 28 de juliol de 1936, s’intervenien per la Generalitat les empreses d’assegurances. El 30 d’octubre la Generalitat va assumir unilateralment les competències sobre assegurances que l’atribuïa l’Estatut, tot i que no havien arribat a estar formalment traspassades.
El 21 de setembre s’acordava una emissió de bitllets de curs legal a Catalunya per import de 20 MPTA. Aquesta emissió estaria en circulació fins el febrer de 1938.
Per Decret de 29 de setembre s’autoritzava al Departament de Finances i als Ajuntaments de Catalunya per suspendre el pagament d’interessos i amortització del deute públic. Un Decret de 3 d’octubre concedia una moratòria fins a 20 de desembre per pagar sense recàrrec les contribucions i impostos dels tres primers trimestres de 1936.