L’impost extraordinari sobre beneficis de guerra. El fenomen de la parafiscalitat

Els impostos resultants de la reforma Larraz no eren els únics que planaven sobre el cap del contribuent català arran del desenllaç de la guerra. Per Llei de 9 de gener de 1939 es va crear un impost sobre els beneficis extraordinaris de guerra. Els tipus, pràcticament confiscatoris, arribaven al 90%. En aquella circumstància no era difícil endevinar que el pes de la llei recauria, sobretot, damunt les persones i les regions desafectes.
Arribat Larraz al ministeri d’Hisenda, va tenir el bon gust de fer suprimir l’impost per Llei de 30 de desembre de 1939. Però després de la dimissió de l’aragonès, el seu successor, Benjumea, va restablir-lo per Llei de 17 d’octubre de 1941 amb efectes retroactius a 1 de gener de 1940. (Segons Amando de Miguel, Sociología del franquismo, Euros, Madrid, 1975, Benjumea pertanyia a la família política dels primorriveristes, que no s’ha de confondre amb la dels falangistes). És clar que, en 1941, ja no podia haver-hi beneficis extraordinaris de guerra espanyola, però podia haver-ne de guerra europea. El 30 de desembre de 1943 es va tornar a suprimir l’impost, però tot deixant de guàrdia una espasa de Damocles: l’obligació de constituir una reserva especial amb l’import de les quotes que no es pagaven. Fins el 1946 no es va poder alliberar la reserva especial.
En 1937 s’havia creat a la Zona Nacional el subsidi al combatent, tribut que, de vegades se cita com a antecedent de l’impost sobre el luxe. Era una mena de recàrrec sobre el preu de les entrades a espectacles públics i consumicions en establiments. Quan el combatent va deixar de combatre, cap problema. El tribut es va dir subsidi a l’ex-combatent. De naturalesa semblant era un altre paratribut, l’emblema d’Auxilio Social, que no era gestionat pel Ministeri d’Hisenda, sinó per la Sección Femenina. A partir de l’any 1939 els catalans van poder gaudir dels avantatges d’aquest impost, que feia goig pagar. Les recaptadores eren senyoretes abillades amb camisa blava i tocades de boina vermella, que enganxaven a la solapa del contribuent l’emblema, o sigui, el rebut. Els qui no portaven l’emblema no podien fer el vermut, ni entrar al cine o al futbol.
Un altre cas de paratribut (aquest quasi-voluntari) pintoresc i digne d’estudi antropològic, era la instal·lació de meses petitorias, on senyores espectacularment embarretades demanaven diners per a coses que, als països normals, solen ser finançades per l’Estat a través dels impostos normals. D’aquest costum folklòric, n’han arribat residus fins els nostres dies.
Els pressupostos de despeses dels primers anys del franquisme eren forçadament austers, per la migradesa dels recursos impositius (fins i tot desprès de la reforma Larraz) i perquè, en aquell moment, era dogma de fe gairebé religiosa el pressupost anivellat (nihil novum sub sole, enguany hom hi torna). Els sous base dels funcionaris, minats per la inflació, arribaven a ser imperceptibles. Aquesta circumstància va provocar la proliferació de taxes i exaccions parafiscals que permetien arrodonir els sous a canvi de serveis públics reals o imaginaris. En els millors dels casos, aquestes exaccions eren regulades per ordre ministerial i transitaven per les arques del Tresor abans de passar a millor vida a la butxaca dels seus destinataris naturals. En altres casos, tot funcionava amb més naturalitat i menys hipocresia. Del naranjal a los labios, com qui diu. Hi havia una altra variant intermèdia: el ciutadà que presentava una instància o un recurs era sovint invitat amb gran amabilitat, a adherir-hi, a més del timbre corresponent, un segell d’aportació ‘voluntària’ a una mutualitat de funcionaris.
En aquell desgavell, no s’hi va començar a posar ordre fins la Llei de taxes i exaccions parafiscals de 26 de desembre de 1958, ja en l’etapa tecnocràtica del franquisme.
Els hàbits residuals, però, són persistents. Encara no fa gaires anys, les declaracions tributàries havien de ser presentades, obligadament, en impresos editats pel Col·legi d’Orfes d’Hisenda.