La lluita contra l'impost de successions

Els catalans, menys dramàtics que els veïns del Transebre, acostumen a acarar la mort amb assenyada ironia (Passi-ho bé, senyor Llanes). Però la conformitat davant la Dama Negra, es torna rebel·lia enfront del trasllat al Més Enllà com a fet imposable. Morir-se, rai. De pagar per morir-se, ni parlar-ne. Fins aquí podíem arribar.
Durant els anys foscos, la lluita contra l’impost de successions va revestir formes rudimentàries. La més practicada quan els hereus no tenien pressa, consistia, senzillament a no declarar. L’inexorable transcurs del temps, la intercessió, a cop de pregària, dels sants patrons del causant (que, com a bons sants solien ser de dretes) i l’escassa agressivitat de l’Administració coadjuvaven sovint en la consumació de la prescripció. In illo tempore, l’administració de l’impost era a mans del prestigiós cos d’advocats de l’Estat, que també solien ser de dretes.
Més endavant, va sorgir la moda de constituir societats patrimonials, a les quals els morituri, desitjosos de no fer ostentació de riquesa, aportaven els seus bens amb una valoració modesta. És clar que aquesta tosca maniobra estava condemnada al fracàs davant una administració tributària mitjanament diligent. I així va ser a partir del traspàs de l’impost a la Generalitat.
D’ençà d’aquell moment, diversos despatxos professionals es van especialitzar en la planificació fiscal post mortem, oferint-hi productes d’allò més diversos i sofisticats. La majoria d’ells es basaven en l’agradable elasticitat de les societats anònimes i limitades. La combinació adequada d’augments i reduccions de capital pot proporcionar a les noves generacions una positiva sorpresa: un bon dia, els fills, com qui no vol la cosa, resulten ser socis majoritaris d’una empresa que, dos mesos abans, era del seu pare.
Amb el traspàs de l’impost de successions, el Leviatan, sigui per instint, sigui per intel•ligència bestial, va consumar una jugada mestra. El partit en el poder a Catalunya es va trobar envoltat en una situació esquizofrènica. D’una banda, els successius consellers d’Economia i Finances havien de vetllar per l’augment de la recaptació de l’Impost sobre Successions, de la qual depenia una porció considerable del finançament de la Generalitat. D’una altra banda, corresponia al grup parlamentari de Convergència vetllar al Parlament estatal pels interessos post mortem dels seus clients empresarials.
La difícil partida va acabar amb unes honorables taules. La bonificació del 95% - de fet una exempció - en la transmissió per herència dels actius empresarials, a partir del 1997 acomplia una vella aspiració de les classes conservadores catalanes.
Com a torna ‘social’, hom concedia una bonificació d’igual percentatge per la transmissió de l’habitatge, que acostuma a ser el principal o únic bé patrimonial de la majoria de catalans.
Però l’impacte en la recaptació d’aquestes mesures no va ser, ni de bon tros, catastròfic. I aquest és un bon punt per a la Administració tributària catalana. Heus aquí l’evolució de la recaptació de l’impost sobre successions a Catalunya en el període 1996-2000 (xifres en milions PTA).
1996 ______34.599
1997 ______36.971
1998 ______34.956
1999 ______43.915
2000 ______49.391
Com pot comprovar-se, la petita davallada del 1998, primer any d’impacte de les bonificacions, es va superar amb escreix a partir del 1999.

1986: l'adveniment de l'IVA

Aquell any es va produir un succés inèdit en la història tributària de Catalunya. Un nou impost era rebut amb un sentiment que gairebé s’assemblava a la il•lusió. L’arribada de l’IVA era com una finestra oberta a la terra promesa d’Europa. L’elegant tècnica del nou tribut donava la sensació de participar en un passatemps o en un joc de saló. Pagar l’IVA era com pagar l’entrada a la Gran Exposició Europea.
Durant la tardor de 1985, cada capvespre, qui no assistia a un curset sobre l'IVA era perquè l'estava impartint. Fins i tot, Na Marta Ferrusola posava cada dia personalment l’IVA a les seves flors, com qui posa sal a l’ou dur. L’1 de gener de 1986, mentre que el barroer IGTE, semblant a un Caliban tributari, s’esmunyia silenciosament i avergonyida per la porta de servei, el flamant i flamejant IVA feia la seva entrada triomfal al sistema tributari.

L'Administració tributària catalana

Per la llei de cessió de tributs de 1981, es van traspassar a la Generalitat, amb efectes d’1 de gener de 1982, els impostos sobre successions i donacions; transmissions patrimonials i actes jurídics documentats; patrimoni; luxe en destinació; i taxes sobre el joc. L’impost sobre el luxe seria suprimit en 1986, sense ésser substituït per l’IVA en destinació, com preveia l’Estatut. Així doncs, la Generalitat de Catalunya tornava a tenir, per primer cop des de 1939, una Administració tributària pròpia. Era, però, una Administració d’estar per casa, amb un àmbit competencial de què quedaven exclosos els grans impostos estatals.
Hi ha qui pensa que la Generalitat va perdre en aquells anys inicials una ocasió d’or per bastir una Administració nova de trinca, alliberada dels vicis seculars de l’Administració espanyola. El model, hi era ben a prop: a la veïna França, bressol del dret administratiu, on existeix una Administració que manté l’empremta del geni organitzador de Bonaparte. Una màquina neutral i independent del poder polític, dotada de mecanismes automàtics de selecció i de promoció, i que podria servir d’igual manera un govern conservador com un d’esquerres. Però no es va seguir aquell camí, sinó el de reproduir les mancances de l’Administració espanyola, amb l’agreujant d’un clientelisme polític exacerbat.
Val a dir, però, que l’Administració tributària catalana figura, potser, entre les branques menys dolentes del seu aparell administratiu. Probablement, en aquesta dolenteria atenuada, hi va influir la circumstància afortunada que l’Estat es va manifestar especialment gasiu a l’hora de traspassar a la Generalitat funcionaris d’Hisenda. A més, els pocs que es traspassaven, solien fer-ho per voluntat pròpia, la qual cosa implicava, com a mínim, que la seva actitud vers la nova institució fos positiva.
El fet és que qualsevol professional pot constatar enguany que, en els aspectes de correcció en el tracte i respecte al ciutadà, l’AEAT no resisteix la comparació amb l’Administració tributària de la Generalitat. La primera colonialeja sovint.

Ramon Trias Fargas o la resistència digna. Josep Maria Cullell, o la resignació cofoia.

En la dècada dels vuitanta es van publicar, amb tan sols dos anys de diferència dos llibres sobre el finançament autonòmic de Catalunya: el de Trias Fargas, ja ressenyat, i el de Josep Maria Cullell sobre els acords assolits el 1986 pel finançament durant el quinquenni 1987-1991. (El finançament autonòmic de Catalunya, Curial, Barcelona, 1987).
Un llibre i l’altre palesen tarannàs oposats. L’obra de Trias Fargas és un memorial de greuges. La de Cullell és una autolloança cofoia pel l’èxit obtingut en les negociacions, gràcies a la bona disposició del benèvol Govern espanyol.
Ara s’accepten les nostres reclamacions plantejades al Govern Central i que varen ser criticades de victimistes per l’oposició socialista al Parlament de Catalunya i als mitjans de comunicació.
La veritat és que el conseller Cullell veia, o volia veure, pampallugues. El finançament de la Generalitat augmentava apreciablement en termes de pessetes corrents, però era degut, d’una banda a la inflació i d’altra al traspàs de nous serveis. La participació en el pastís seguia sent la mateixa. Els recursos totals destinats al finançament de les C.C.A.A. estaven predeterminats. I, com que no es podia despullar un sant per vestir un altre, aquí és on van entrar en escena els altres criteris que es considerin procedents. Les noves variables es van ajustar de manera que reproduïen pràcticament el repartiment del període transitori. Així ho reconeixia, amb simpàtic cinisme, l’informe dels experts estatals que va servir de base a l’acord. Si a R.T.F. li haguessin posat a la signatura un paper com aquell, és segur que se n’hauria anat a Tanzània o, potser, més lluny encara.
L’optimisme panglossià d’en Cullell va fer escola. D’aleshores ençà es ven a l’opinió pública que els negociadors catalans són com més va més astuts i cada acord (1991, 1996 i 2001) és millor que l’anterior. Així és com Catalunya ha arribat a gaudir d’una balança fiscal que és l’enveja de la resta de comunitats autònomes.
Ramón Trias Fargas (Barcelona 1922 – el Masnou 1989) va estudiar dret a Colòmbia, on s’havia exiliat la seva família el 1939, i economia a Chicago. Tornat a Catalunya en 1950,va iniciar una llarga carrera empresarial i professional. Ocupà, entre d’altres càrrecs, el de cap del servei d’estudis del Banco Urquijo i catedràtic d’hisenda pública a la Universitat de Barcelona. Va ser conseller d’Economia i Finances en dues etapes (1980-1982 i 1988-1989). Va morir al peu del canó, durant un míting electoral al Masnou.
Josep Maria Cullell i Nadal va ser conseller d’Economia i Finances entre 1984 i 1988.

Narració d'una asfíxia premeditada

Aquest títol, calcat del d’una novel·la de García Márquez, és el d’un petit llibre de Ramon Trias Fargas, (Tibidabo Edicions, Barcelona, 1985). S’hi explica l’estrangulació financera de la Generalitat perpetrada a través dels acords de finançament de 1984 pel període transitori (1980-1986).
El 15 de juliol de 1980 es va reunir per primera vegada la Comissió Mixta de Valoracions, Estat - Generalitat de Catalunya, presidida, per la part estatal pel ministre d’Hisenda, Jaime García Añoveros i, per la part catalana, per l’aleshores conseller d’Economia i Finances, R.T.F. El 25 de febrer de 1982, després d’un laboriós estira-i -arronsa, a través de més de cent reunions, s’hi arribà a un acord que el conseller Trias Fargas va considerar relativament satisfactori. Hi havia un motiu important de discrepància: la part estatal entenia que les transferències o subvencions no havien de formar part del cost efectiu dels serveis traspassats. Ni tampoc les noves inversions, que haurien d’anar a càrrec del fons de compensació interterritorial. Però la part catalana considerava acceptable, ja que no la metodologia, les xifres a què s’hi arribava. El motiu era que la diferència quedava parcialment compensada per l’anomenat efecte financer. Aquesta fórmula cabalística feia referència a la previsió que la recaptació dels impostos estatals, sobre els quals requeia el percentatge de participació, creixeria més ràpidament que el cost dels serveis traspassats, pel fet que l’Estat havia d’atendre els interessos del deute públic. Així li havia venut la moto el ministre J.G.A al conseller R.T.F. en una carta datada al gener de 1982, reproduïda al llibre. El 30 de març, tot complint el seu compromís, el Govern espanyol va trametre al Congrés de Diputats un projecte de Llei que reflectia els acords assolits.
Treballs d’amor perduts. Desprès de les eleccions d’octubre de 1982, el nou Govern del PSOE no es va considerar obligat pels compromisos del seu antecessor d’UCD, que no havien arribat a quallar en llei. Trias Fargas ja no era conseller, però seguia sent president de la Comissió Mixta de Valoracions. En aquesta nova etapa el seu interlocutor principal va ser el nou Secretari General Tècnic d’Hisenda, José Víctor Sevilla Segura, persona que posseïa (i per molts anys) un cap voluminós i ben moblat. Sevilla entenia que la metodologia de la part estatal en els acords de 1982 era la correcta, o sigui, inversions noves i transferències, fora. Però, a més a més, s’havia de corregir l’efecte financer. D’altra banda , va introduir en la discussió un nou motiu polèmic. En els acords de 1982, s’entenia (i això es el que pot deduir-se de la recta interpretació de l’Estatut) que la recaptació dels impostos cedits en l’any anterior al traspàs, havia de xifrar-se en un percentatge, de manera que, si la recaptació d’aquests impostos creixia més de la dels impostos estatals (que és el que va ocórrer en la realitat) la diferència havia de quedar a favor de la Generalitat. J.V.S.S. entenia, pel contrari, que s’havia de considerar com a finançament a compte la recaptació efectiva obtinguda cada any pels impostos cedits. Amb aquesta interpretació quedava anul·lat l’estímul a la bona gestió d’aquests impostos.
Al capdavall, la discussió va quedar plantejada, des de la banda estatal, en termes de lo toma o lo deja. Trias Fargas deixa constància que, quan es va arribar a l’acord definitiu, el 20 de febrer de 1984, ell es trobava de viatge professional a Tanzània i que tot plegat va ser producte dels acords President del Govern - President de la Generalitat, assistits respectivament pel Secretari d’Estat d’Hisenda i pel Conseller d’Economia i Finances. En aquell moment, el conseller d’Economia i Finances era Josep Maria Cullell.
Digníssima rentada de mans. Senyor Trias Fargas, chapeau.

L’Estatut de 1979 o la rebaixa del tío Paco.

Hi ha una dita castellana que predica: Ya vendrá el tío Paco con la rebaja. Aquest va ser el lema dels profetes del café para todos, durant el procés de gestació de l’Estatut. Els parlamentaris catalans reunits a Sau van poder esbravar-se a pler. Res a objectar. Pel mateix preu, podien haver demanat la lluna en un cove. Tot seguit, unes poques esmenes hàbilment salpicades sobre el producte al Congrés de Diputats, farien que no poguessin reconèixer el text ni els parlamentaris que el van parir.
Heus aquí el nou article 45.1:
Quan es completi el traspàs de serveis , o en complir-se el sisè any de vigència d’aquest Estatut, si la Generalitat ho sol•licita, la participació anual en els ingressos de l’Estat citada al número 3 de l’article anterior i definida a la disposició transitòria 3º es negociarà damunt les bases següents:
a) La mitjana dels coeficients de població i esforç fiscal de Catalunya, aquest últim mesurat per la recaptació al seu territori de
l’impost sobre la renda de les persones físiques.
b) La quantitat equivalent a l’aportació proporcional que correspongui a Catalunya pels serveis i càrregues generals que l’Estat continuï assumint com a propis.
c) El principi de solidaritat interterritorial al qual es refereix la Constitució, que s’aplicarà en funció de la relació inversa de la renda real per habitant a Catalunya respecte a la renda de la resta d’Espanya.
d) Altres criteris que es considerin procedents.
Hom pot observar que som lluny de l’automatisme que postulava el text de Sau. El percentatge no es fixarà, es negociarà. Ja se sap què vol dir negociar quan un dels interlocutors té la paella pel mànec. Per assegurar-se que era l’Estat qui tenia la paella ben agafada, es va eliminar la proposta d’atribuir a la Generalitat la gestió, per delegació, dels impostos estatals. Per si hi restava cap dubte, la introducció en la recepta d’altres criteris que es considerin procedents deixava el percentatge en indeterminació total.
De l’elenc d’impostos estatals a cedir, s’eliminaven els rendibles impostos especials, substituïts per l’impost de luxe recaptat en destinació. La LOFCA hi afegiria les taxes sobre el joc..
Per acabar-ho d’adobar, la disposició transitòria tercera precisava que el mètode per determinar els cost dels serveis cedits durant el període transitori tindria en compte els costos directes, els costos indirectes i també les despeses d’inversió que corresponguin. Aviat es veuria quin rendiment podria donar l’astuta interpretació estatal de l’incís que corresponguin.
L’any següent a l’aprovació de l’Estatut, el 1980, s’aprovava la LOFCA (Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes), on es desplegava la recepta financera del café para todos.

Una volada de coloms: l'Estatut de Sau

El 3 de juliol de 1978 una assemblea de parlamentaris catalans, reunida al Saló del Consell de Cent, va acordar constituir una comissió de vint dels seus membres que es congregarien a fi de manufacturar el projecte d’Estatut de Catalunya. Després d’un seguit de reunions prèvies, la comissió, constituïda en ponència, es va concentrar al parador de Sau del 12 al 15 de setembre, amb el propòsit d’enllestir el producte, que, a imatge i semblança del seu germà gran república de Núria, es diria l’Estatut de Sau.
El testimoni Josep Subirats, membre d’aquella comissió, n’ha deixat, al seu llibre La transició des del Senat (Barcelona, 1991) una crònica farcida d’anècdotes. S’hi explica, per exemple, que el popular López Rodó, per tal de no menjar sol, havia de fer tard a cada àpat. Així podia ocupar el lloc buit d’una taula plena.
El títol de Finances del projecte de Sau, basat, segons Subirats, en la proposta socialista, era força satisfactori. Eren objecte de cessió els impostos sobre successions i donacions; patrimoni; transmissions patrimonials i actes jurídics documentats; i els impostos especials. El finançament bàsic es completaria amb un percentatge de participació sobre els grans impostos estatals: IRPF, societats, tràfic d’empreses, luxe i el futur IVA. La fórmula de fixació del percentatge de participació manifestava una voluntat d’automatisme:
La participació en els impostos esmentats en el número 3 de l’article anterior es fixarà en un tant per cent de forma que els ingressos de la Generalitat procedents dels números 2 i 3 de l’apartat 1 de l’article 43 no siguin inferiors a la xifra que resultarà:
a) D’aplicar al valor total dels ingressos impositius de l’Estat la mitjana dels coeficients de població i renda a Catalunya.
b) De deduir-ne la quantitat equivalent a l’aportació proporcional corresponent a Catalunya pels serveis que l’Estat continuï assumint com a propis.Un dels aspectes més interessants de la proposta de Sau, era que la Generalitat assumiria, per delegació de l’Estat, la gestió tributària, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos estatals a Catalunya, llevat dels monopolis fiscals i de la renda de duanes.
Transitòriament i fins a completar el procés de traspàs de serveis, el percentatge de participació es fixaria, per una Comissió mixta Estat - Generalitat, en una quantitat igual al cost ponderat del servei a Catalunya en el moment de la transferència.

El nou IRPF

Queda dit que la vedette de la companyia tributària Fernàndez Ordóñez era el nou impost sobre la renda de les persones físiques. Se suprimien els antics impostos de producte i l’IRPF esdevenia l’amo del galliner. La base de l’impost vindria constituïda, en principi, pels ingressos reals dels contribuents. Els tipus marginals anaven des del 15% al 65,51%, si bé el límit màxim de tributació seria el 40% sobre base imposable.
Els antics impostos a compte quedaven suprimits, tret de les contribucions territorials i de les llicències fiscals, que esdevenien recursos de les hisendes locals. Les rendes del treball i del capital quedaven subjectes a retenció a compte amb tipus iguals o semblants als dels suprimits IRTP i IRC. La sensacional novetat era que, si la retenció resultava excessiva, l’excés era retornat (tot i que amb certa parsimònia i sense interessos). D’entrada, als contribuents modestos, acostumats a suportar la retenció sense piular, els va fer molta il•lusió que els tornessin els diners. Aviat, els més espavilats se n’adonaren que això significava que els treballadors estaven finançant de franc la tresoreria de l’Estat.
Com que se suprimien les avaluacions globals, els empresaris haurien de tributar, en principi, pels ingressos reals, com ho feien els treballadors. Heus aquí, però, que la manca de comptabilitats fiables, conseqüència dels anys avaluació global, feia perillar aquell objectiu. Així, per a les petites empreses, s’hi va establir un sistema d’estimació objectiva singular, els ‘mòduls’. De fet, les bases imposables dels petits empresaris eren, sovint, inferiors a les dels treballadors de la mateixa empresa. Aquell sistema, concebut inicialment com a transitori, s’ha anat perllongant, d’una forma o una altra fins enguany. La tendència a convertir l’IRPF en un impost sobre les rendes del treball, amb petits afegitons ornamentals, sembla avui indeturable.
En conclusió, el nou IRPF va merèixer un notable alt en la seva immaculada concepció. El salt qualitatiu en relació amb els barroers impostos del franquisme era gegantí. Però F.F.O no va tenir temps de culminar la seva tasca. I, potser, les impureses de la realitat eren més fortes que les òptimes intencions del ministre. La valoració del resultat final, al cap dels anys, frega, si més no, el suspens.

La reforma tributària Fernandez Ordóñez (1977-1978)

El ministre d’Hisenda del primer Govern d’UCD, Francisco Fernández Ordóñez, va emprendre la reforma tributària, una de les grans assignatures pendents de la nounada democràcia, mentre que es gestava la Constitució. F.F.O., home de tarannà regeneracionista, era inspector d’Hisenda, però no participava de l’esperit corporatiu d’aquella santa casa. El tret de sortida de la reforma va ser la llei 50/1977, de 14 de novembre, de mesures urgents de reforma fiscal.
Aquell fardell de bones intencions, contenia, en primer lloc, un impost extraordinari i transitori sobre el patrimoni, destinat a atenuar la regressivitat del sistema mentre que s’aprovava el nou IRPF. (L’impost extraordinari i transitori es trobaria a gust en aquesta vall de llàgrimes i s’hi quedaria definitivament. Fins enguany (2008) no s’arribaria a la seva supressió.
Amb la mateixa finalitat; s’apujava el mínim exempt de l’impost sobre els rendiments del treball, es creava un impost transitori sobre les rendes de treball dels consellers d’administració i els sous superiors a 750.000 PTA anyals; i s’apujaven els tipus de l’impost de luxe sobre automòbils, vaixells i aeronaus d’esbarjo i sobre begudes alcohòliques.
A fi que els pecadors poguessin penedir-se’n i rentar-se’n, dels pecats predemocràtics, es concedia una termini perquè el contribuents per IRPF presentessin declaracions endarrerides sense sancions ni recàrrecs; i perquè les empreses regularitzessin els balanços, sense cap gravamen.
Al mateix temps es reforçava el tipus del delicte fiscal (que ja existia al Codi Penal, però amb un tipus innocu que mai no s’havia aplicat); es prenien mesures per evitar l’elusió fiscal a través de societats pantalla; i s’abolia el secret bancari, tot permetent a la inspecció d’Hisenda la investigació de comptes.
La reforma es coronaria, durant l’any 1978, amb l’aprovació de les noves lleis de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de l’impost de societats (aquesta darrera, bessona extrauterina de la Constitució, va ser promulgada el mateix dia 27 de desembre de 1978, vigília dels Sants Innocents). La imposició indirecta, peces bàsiques de la qual eren l’IGTE i l’impost sobre el luxe, va romandre pràcticament intacta, en espera de ingrés a la CEE i l’adveniment de l’IVA que s’esdevindria l’any 1986.
La cara amagada de l’obra de Fernández Ordóñez al front del Ministeri d’Hisenda va ser una reforma de l’Administració tributària que fes possible la aplicació real de la reforma substantiva. Amb aquesta finalitat, F.F.O. va crear una Escola d’Inspecció Financera; va fer unificar els cossos d’inspecció (en un intent d’acabar amb els regnes de taifes que havien sigut durant l’època franquista); i va intentar (sense èxit durador) eradicar el nefast sistema franquista de retribució dels inspectors en funció de les quotes descobertes.
Aquesta cara amagada va reeixir tan sols a mitges o menys que a mitges. Entre d’altres raons, perquè F.F.O. va ensopegar amb una resistència ferotge dels seus propis antics companys. Els intents posteriors, en aquesta línia, de Josep Borrell tampoc van ser totalment afortunats, malgrat que J.B. tenia al seu favor el relleu generacional. Però d’això se’n parlarà més endavant.
La reforma Fernández Ordóñez va ser l’última reforma tributària de tall clàssic (reforma concebuda i aplicada com un tot orgànic, o sigui, com un vestit a mida). D’aleshores ençà, la Hisenda espanyola ha viscut en situació d’apedaçament constant, sigui a través de lleis ad hoc (lleis de reforma de la LGT de 1985 i 1995; llei de reforma de l’IRPF de 1991, 1998 i 2002; de l’impost de successions de 1987; de l’IVA de 1992; de l’impost de societats de 1995; a més de totes les lleis de pressupostos, totes les lleis carrabina o d’acompanyament i una gran munió de disposicions addicionals de lleis diverses que passaven pel costat). D’uns anys ençà, hi ha entaulada una rude competència. D’una banda, els artífexs de l’anomenada enginyeria financera i els dissenyadors de productes financers, que manufacturen enginys cada cop més sofisticats. De l’altra banda, els tècnics de la Direcció General de Tributs que, en una tasca penelòpia tapen forats a cada llei d’acompanyament. Ara per ara, van guanyant els enginyers.
La tributació, que, als països normals, forma part de la cultura cívica general, ha esdevingut una ciència esotèrica i sacerdotal, apta només per a iniciats ungits i proveïts de gruixuts patracols o llibres sagrats de fulls canviables. En una certa ocasió, el savi professor Ferreiro va dir a un seu col·lega, molt menys savi, que es lamentava amargament de la tova fluïdesa del terreny legislatiu: ‘Y tú, ¿de qué te quejas? De eso vivimos nosotros.’

IV DE LA TRANSICIAL LLINDAR DEL MIL·LENNI (1977-2001)

RESUM.- En 1977, el ministre Fernández Ordóñez va engegar una ambiciosa reforma tributària, que aspirava a donar un caràcter progressiu al sistema fiscal. El llast heretat de l’Administració tributària franquista va dificultar l’aplicació de la reforma. En les dues dècades següents, el relleu generacional podria haver afavorit l’evolució. Però el secretari d’Estat Josep Borrell va cometre errors importants en el disseny de l’Agència Tributària. La implantació de l’IVA en 1986 representà la modernització de la imposició indirecta.
L’Estatut aprovat en 1979 va deixar en la indefinició el sistema de finançament de la Generalitat. L’asfíxia (Trias Fargas dixit) ha va ser permanent i, a partir del 1986, consentida. El dèficit de la balança fiscal arribava el 1994 a 1.200.000 milions de pessetes. Els acords de finançament de 1996 i 2001 no va representar cap millora perceptible des del punt de vista de la suficiència. Sens dubte hi ha una relació de causa a efecte entre l’asfíxia financera i el conreu de la cultura del peatge al si de la societat catalana.

Les noves professions: assessor fiscal

Fins ben entrada la segona meitat del segle, la figura de l’assessor fiscal no existia a Catalunya com a professió especialitzada. A les empreses, els vells tenidors de llibres cobrien aquesta funció a bastament. Fora del món empresarial, l’assessorament fiscal era una necessitat, senzillament, inexistent.
La professió d’assessor fiscal té una data exacta de naixement a Catalunya i a Espanya: 1957, any de la implantació de les avaluacions globals i els convenis. Ser assessor d’una sola junta d’avaluació important i/o nombrosa, podia justificar, la feina de tot un any, sobretot si, com s’esdevenia sovint, els agremiats encomanaven a l’assessor de la junta la confecció de les seves pròpies declaracions d’IRPF o de l’impost de societats.
Els primers professionals de l’assessorament fiscal solien ser professors o perits mercantils. Més tard, s’hi van anar incorporant economistes i advocats. A causa del caràcter interdisciplinari de la nova professió, que requeria coneixements comptables, econòmics i jurídics, aviat es va fer sentir la necessitat d’una organització al marge del col•legis professionals respectius. Així va néixer l’AEDAF (Asociación Española de Asesores Fiscales), durant molt de temps l’única de la professió i, sempre, l’única que va exigir rigorosos requisits d’ingrés als seus membres. Creada en 1967, la seu inicial va ser Saragossa, com a lloc equidistant entre Madrid i Barcelona. Més tard la seu es va traslladar a Madrid. Val a dir, però, que la professió va ser sempre més nombrosa i activa a Catalunya. L’any 2000 la delegació catalano-balear de la AEDAF comptava amb 360 associats, front a 240 de la zona central, que inclou, a més de Madrid, Castella - La Manxa, més Sòria, Segòvia, Ávila i Burgos. (Potser no fóra impertinent reflectir aquí l’observació d’un inspector que va treballar successivament a Barcelona i a Madrid. Segons aquesta persona, quan un contribuent català rep una citació d’Hisenda, es pregunta: ‘Qui em podrà assessorar?' . El madrileny, en la mateixa conjuntura, es demana: Qui conec? La fórmula verbal fa al·lusió a la institució de l’amiguete. Amiguete. Amigo cuya amistad honra o aprovecha (Del Diccionari madrileny-castellà de Lluís Carandell, inclòs al llibre Vivir en Madrid) ).
La delegació catalano-balear de la AEDAF va gaudir sempre, en el si de l’associació, d’un cert prestigi per la seva empenta organitzativa. Hi havia una llei no escrita, segons la qual, en la candidatura única que solia pactar-se de cara a les eleccions quadrienals de la junta directiva, el vicepresident havia d’ésser català. En 1995, es van enfrontar, per primera vegada, una candidatura oficialista, i una altra de catalana.. La derrota d’aquesta segona per estret marge, va estar a frec de provocar una secessió. L’any 1999 es va tornar al sistema de llista única pactada. Però el pacte incloïa que serien catalans el president i el tresorer. (Potser pagava la pena recollir aquesta anècdota insignificant, perquè sembla una reproducció, a escala microscòpica, d’un somni d’en Cambó).
D’ença de l’any 1980, amb la generalització de l’obligació de declarar per IRPF, la demanda d’assessorament fiscal - professional o amateur marró - va rebre una gran embranzida. Les associacions professionals (alguna d’elles fàbriques de diplomes que s’obtenien per correspondència en tres mesos) creixien com l’escuma. Fins i tot, algun dels memorialistes que hi havia enfront del Palau de la Virreina, quan escassejava la demanda de cartes d’amor, feien declaracions de renda. Un assessor barceloní va poder escriure, sense mancar a la veritat, que, a l’escala on ell tenia el seu despatx, hi havia més assessors fiscals que persones decents.
A partir de la dècada dels noranta, tornades les aigües al seu llit, la professió s’endreça cap a la concentració en un doble sentit: fusió de despatxos i ampliació de l’àmbit d’actuació, des de l’assessorament fiscal i comptable estricte a una més àmplia gamma de serveis a les empreses, que se sol enunciar en anglès per a major claredat: consulting. El despatx tradicional d’estructura trinitària (el pare, el fill i la secretària) sembla, a hores d’ara, condemnat a mort per eutanàsia.