La lluita contra l'impost de successions

Els catalans, menys dramàtics que els veïns del Transebre, acostumen a acarar la mort amb assenyada ironia (Passi-ho bé, senyor Llanes). Però la conformitat davant la Dama Negra, es torna rebel·lia enfront del trasllat al Més Enllà com a fet imposable. Morir-se, rai. De pagar per morir-se, ni parlar-ne. Fins aquí podíem arribar.
Durant els anys foscos, la lluita contra l’impost de successions va revestir formes rudimentàries. La més practicada quan els hereus no tenien pressa, consistia, senzillament a no declarar. L’inexorable transcurs del temps, la intercessió, a cop de pregària, dels sants patrons del causant (que, com a bons sants solien ser de dretes) i l’escassa agressivitat de l’Administració coadjuvaven sovint en la consumació de la prescripció. In illo tempore, l’administració de l’impost era a mans del prestigiós cos d’advocats de l’Estat, que també solien ser de dretes.
Més endavant, va sorgir la moda de constituir societats patrimonials, a les quals els morituri, desitjosos de no fer ostentació de riquesa, aportaven els seus bens amb una valoració modesta. És clar que aquesta tosca maniobra estava condemnada al fracàs davant una administració tributària mitjanament diligent. I així va ser a partir del traspàs de l’impost a la Generalitat.
D’ençà d’aquell moment, diversos despatxos professionals es van especialitzar en la planificació fiscal post mortem, oferint-hi productes d’allò més diversos i sofisticats. La majoria d’ells es basaven en l’agradable elasticitat de les societats anònimes i limitades. La combinació adequada d’augments i reduccions de capital pot proporcionar a les noves generacions una positiva sorpresa: un bon dia, els fills, com qui no vol la cosa, resulten ser socis majoritaris d’una empresa que, dos mesos abans, era del seu pare.
Amb el traspàs de l’impost de successions, el Leviatan, sigui per instint, sigui per intel•ligència bestial, va consumar una jugada mestra. El partit en el poder a Catalunya es va trobar envoltat en una situació esquizofrènica. D’una banda, els successius consellers d’Economia i Finances havien de vetllar per l’augment de la recaptació de l’Impost sobre Successions, de la qual depenia una porció considerable del finançament de la Generalitat. D’una altra banda, corresponia al grup parlamentari de Convergència vetllar al Parlament estatal pels interessos post mortem dels seus clients empresarials.
La difícil partida va acabar amb unes honorables taules. La bonificació del 95% - de fet una exempció - en la transmissió per herència dels actius empresarials, a partir del 1997 acomplia una vella aspiració de les classes conservadores catalanes.
Com a torna ‘social’, hom concedia una bonificació d’igual percentatge per la transmissió de l’habitatge, que acostuma a ser el principal o únic bé patrimonial de la majoria de catalans.
Però l’impacte en la recaptació d’aquestes mesures no va ser, ni de bon tros, catastròfic. I aquest és un bon punt per a la Administració tributària catalana. Heus aquí l’evolució de la recaptació de l’impost sobre successions a Catalunya en el període 1996-2000 (xifres en milions PTA).
1996 ______34.599
1997 ______36.971
1998 ______34.956
1999 ______43.915
2000 ______49.391
Com pot comprovar-se, la petita davallada del 1998, primer any d’impacte de les bonificacions, es va superar amb escreix a partir del 1999.