La reforma tributària Fernandez Ordóñez (1977-1978)

El ministre d’Hisenda del primer Govern d’UCD, Francisco Fernández Ordóñez, va emprendre la reforma tributària, una de les grans assignatures pendents de la nounada democràcia, mentre que es gestava la Constitució. F.F.O., home de tarannà regeneracionista, era inspector d’Hisenda, però no participava de l’esperit corporatiu d’aquella santa casa. El tret de sortida de la reforma va ser la llei 50/1977, de 14 de novembre, de mesures urgents de reforma fiscal.
Aquell fardell de bones intencions, contenia, en primer lloc, un impost extraordinari i transitori sobre el patrimoni, destinat a atenuar la regressivitat del sistema mentre que s’aprovava el nou IRPF. (L’impost extraordinari i transitori es trobaria a gust en aquesta vall de llàgrimes i s’hi quedaria definitivament. Fins enguany (2008) no s’arribaria a la seva supressió.
Amb la mateixa finalitat; s’apujava el mínim exempt de l’impost sobre els rendiments del treball, es creava un impost transitori sobre les rendes de treball dels consellers d’administració i els sous superiors a 750.000 PTA anyals; i s’apujaven els tipus de l’impost de luxe sobre automòbils, vaixells i aeronaus d’esbarjo i sobre begudes alcohòliques.
A fi que els pecadors poguessin penedir-se’n i rentar-se’n, dels pecats predemocràtics, es concedia una termini perquè el contribuents per IRPF presentessin declaracions endarrerides sense sancions ni recàrrecs; i perquè les empreses regularitzessin els balanços, sense cap gravamen.
Al mateix temps es reforçava el tipus del delicte fiscal (que ja existia al Codi Penal, però amb un tipus innocu que mai no s’havia aplicat); es prenien mesures per evitar l’elusió fiscal a través de societats pantalla; i s’abolia el secret bancari, tot permetent a la inspecció d’Hisenda la investigació de comptes.
La reforma es coronaria, durant l’any 1978, amb l’aprovació de les noves lleis de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de l’impost de societats (aquesta darrera, bessona extrauterina de la Constitució, va ser promulgada el mateix dia 27 de desembre de 1978, vigília dels Sants Innocents). La imposició indirecta, peces bàsiques de la qual eren l’IGTE i l’impost sobre el luxe, va romandre pràcticament intacta, en espera de ingrés a la CEE i l’adveniment de l’IVA que s’esdevindria l’any 1986.
La cara amagada de l’obra de Fernández Ordóñez al front del Ministeri d’Hisenda va ser una reforma de l’Administració tributària que fes possible la aplicació real de la reforma substantiva. Amb aquesta finalitat, F.F.O. va crear una Escola d’Inspecció Financera; va fer unificar els cossos d’inspecció (en un intent d’acabar amb els regnes de taifes que havien sigut durant l’època franquista); i va intentar (sense èxit durador) eradicar el nefast sistema franquista de retribució dels inspectors en funció de les quotes descobertes.
Aquesta cara amagada va reeixir tan sols a mitges o menys que a mitges. Entre d’altres raons, perquè F.F.O. va ensopegar amb una resistència ferotge dels seus propis antics companys. Els intents posteriors, en aquesta línia, de Josep Borrell tampoc van ser totalment afortunats, malgrat que J.B. tenia al seu favor el relleu generacional. Però d’això se’n parlarà més endavant.
La reforma Fernández Ordóñez va ser l’última reforma tributària de tall clàssic (reforma concebuda i aplicada com un tot orgànic, o sigui, com un vestit a mida). D’aleshores ençà, la Hisenda espanyola ha viscut en situació d’apedaçament constant, sigui a través de lleis ad hoc (lleis de reforma de la LGT de 1985 i 1995; llei de reforma de l’IRPF de 1991, 1998 i 2002; de l’impost de successions de 1987; de l’IVA de 1992; de l’impost de societats de 1995; a més de totes les lleis de pressupostos, totes les lleis carrabina o d’acompanyament i una gran munió de disposicions addicionals de lleis diverses que passaven pel costat). D’uns anys ençà, hi ha entaulada una rude competència. D’una banda, els artífexs de l’anomenada enginyeria financera i els dissenyadors de productes financers, que manufacturen enginys cada cop més sofisticats. De l’altra banda, els tècnics de la Direcció General de Tributs que, en una tasca penelòpia tapen forats a cada llei d’acompanyament. Ara per ara, van guanyant els enginyers.
La tributació, que, als països normals, forma part de la cultura cívica general, ha esdevingut una ciència esotèrica i sacerdotal, apta només per a iniciats ungits i proveïts de gruixuts patracols o llibres sagrats de fulls canviables. En una certa ocasió, el savi professor Ferreiro va dir a un seu col·lega, molt menys savi, que es lamentava amargament de la tova fluïdesa del terreny legislatiu: ‘Y tú, ¿de qué te quejas? De eso vivimos nosotros.’