martes, 18 de noviembre de 2008

L’Estatut de 1979 o la rebaixa del tío Paco.

Hi ha una dita castellana que predica: Ya vendrá el tío Paco con la rebaja. Aquest va ser el lema dels profetes del café para todos, durant el procés de gestació de l’Estatut. Els parlamentaris catalans reunits a Sau van poder esbravar-se a pler. Res a objectar. Pel mateix preu, podien haver demanat la lluna en un cove. Tot seguit, unes poques esmenes hàbilment salpicades sobre el producte al Congrés de Diputats, farien que no poguessin reconèixer el text ni els parlamentaris que el van parir.
Heus aquí el nou article 45.1:
Quan es completi el traspàs de serveis , o en complir-se el sisè any de vigència d’aquest Estatut, si la Generalitat ho sol•licita, la participació anual en els ingressos de l’Estat citada al número 3 de l’article anterior i definida a la disposició transitòria 3º es negociarà damunt les bases següents:
a) La mitjana dels coeficients de població i esforç fiscal de Catalunya, aquest últim mesurat per la recaptació al seu territori de
l’impost sobre la renda de les persones físiques.
b) La quantitat equivalent a l’aportació proporcional que correspongui a Catalunya pels serveis i càrregues generals que l’Estat continuï assumint com a propis.
c) El principi de solidaritat interterritorial al qual es refereix la Constitució, que s’aplicarà en funció de la relació inversa de la renda real per habitant a Catalunya respecte a la renda de la resta d’Espanya.
d) Altres criteris que es considerin procedents.

Hom pot observar que som lluny de l’automatisme que postulava el text de Sau. El percentatge no es fixarà, es negociarà. Ja se sap què vol dir negociar quan un dels interlocutors té la paella pel mànec. Per assegurar-se que era l’Estat qui tenia la paella ben agafada, es va eliminar la proposta d’atribuir a la Generalitat la gestió, per delegació, dels impostos estatals. Per si hi restava cap dubte, la introducció en la recepta d’altres criteris que es considerin procedents deixava el percentatge en indeterminació total.
De l’elenc d’impostos estatals a cedir, s’eliminaven els rendibles impostos especials, substituïts per l’impost de luxe recaptat en destinació. La LOFCA hi afegiria les taxes sobre el joc..
Per acabar-ho d’adobar, la disposició transitòria tercera precisava que el mètode per determinar els cost dels serveis cedits durant el període transitori tindria en compte els costos directes, els costos indirectes i també les despeses d’inversió que corresponguin. Aviat es veuria quin rendiment podria donar l’astuta interpretació estatal de l’incís que corresponguin.
L’any següent a l’aprovació de l’Estatut, el 1980, s’aprovava la LOFCA (Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes), on es desplegava la recepta financera del café para todos.

No hay comentarios: