Els capítols I i III d’aquest pamflet infame demostren, potser, que l’aspiració de la societat catalana a assolir un model fiscal contributiu i no pas impositiu no va ser possible dins el marc d’un Estat espanyol unitari.
Els capítols II i IV d’aquest libel ignominiós podrien demostrar, amb una mica de sort, que l’aspiració de la societat catalana a assolir un model fiscal contributiu i no pas impositiu no és viable dins el marc d’una autonomia tutelada.
(Continuarà).
jueves, 25 de diciembre de 2008
miércoles, 24 de diciembre de 2008
El plany d’en Ros Hombravella
Si es manté l’asimetria entre ingressos i despeses públiques, en els propers anys Catalunya no només perdrà pes, volum i importància en el context econòmic espanyol i europeu pel que fa a la creació d’ocupació, de renda i en darrer terme de riquesa; també les diferencies de renda disponible a Catalunya no solament seguiran mantenint-se (Caixa de Catalunya, diversos anuaris), sinó que poden anar augmentant significativament, i perillosament de cara a la cohesió social del país, en el futur. I el que és encara més greu: a la llarga, aquesta omissió del sector públic en I' economia del país amenaça la competitivitat mateixa de I'economia catalana, i al mateix temps qüestiona la mateixa sostenibilitat del creixement econòmic, el qual ha estat notable en el decurs de la dècada dels noranta del segle passat, especialment en els seus darrers cinc anys; sense aquest creixement, sense la creació d'aquesta riquesa, no serà possible repartir-la ni progressar en un futur.
L' atròfia relativa del sector públic a Catalunya, en definitiva, pot accentuar els processos de privatització creixent de l'economia catalana produïts per una manca d'estoc de capital públic que ha de ser proveït pel sector privat) i de disminució de la cohesió social a Catalunya (causats per una insuficiència de mecanismes redistributius entre els catalans). Però, i sobretot, aquesta atròfia relativa del sector públic pot arribar a amenaçar la capacitat mateixa de competir i de créixer (i de poder repartir, en darrer terme) de l'economia catalana: és, per tant, la
mateixa sostenibilitat futura del creixement de la nostra economia la que està en joc.
L' atròfia relativa del sector públic a Catalunya, en definitiva, pot accentuar els processos de privatització creixent de l'economia catalana produïts per una manca d'estoc de capital públic que ha de ser proveït pel sector privat) i de disminució de la cohesió social a Catalunya (causats per una insuficiència de mecanismes redistributius entre els catalans). Però, i sobretot, aquesta atròfia relativa del sector públic pot arribar a amenaçar la capacitat mateixa de competir i de créixer (i de poder repartir, en darrer terme) de l'economia catalana: és, per tant, la
mateixa sostenibilitat futura del creixement de la nostra economia la que està en joc.
jueves, 18 de diciembre de 2008
La cultura del peatge
Ja des del segle XIX, la societat catalana havia adquirit l’hàbit d’assumir, quan calia, el cost d’equipaments col·lectius, que, en altres països de nivell econòmic semblant solen ser finançats pel sector públic. El Liceu o el Palau de la Música podrien ser-ne exemples paradigmàtics. Mentre tant, el Teatro Real era bastit amb càrrec a diners públics.
L’obra de la Mancomunitat, dotada amb recursos estatals raquítics, va ser possible, com ja s’ha dit en un altre capítol, gràcies a la feina desinteressada i patriòtica d’un grup selecte de persones. Però també hi va confluir el mecenatge privat.
Enguany, els catalans i les catalanes paguen peatge en sentit recte quan circulen per les autopistes d’ACESA d’una banda a una altra del país. I paguen peatge en sentit figurat quan el banc els carrega en compte corrent el rebut de la mútua d’assistència sanitària. O quan duen la canalla a un col·legi no concertat. O a un col·legi concertat que fa pagar periòdicament aportacions voluntàries a una fundació.
I no podria ser d’una altra manera. Catalunya, amb el 15’6% de la població, només disposa del
.- 10% de les carreteres de l’Estat.
- 10’1% de les infraestructures sanitàries públiques.
- 13,4% de les infraestructures escolars públiques.
Els homes i les dones tendeixen a demanar serveis col·lectius d’una qualitat proporcionada a la seva renda. Com a resultant, una societat tendeix a demanar equipaments i serveis col·lectius proporcionats al seu PIB. Si el sector públic no satisfà aquesta demanda suficientment, els homes i les dones paguen peatge, quan poden. La desgràcia és que uns poden pagar-ne i d’altres no.
Catalunya paga impostos de nivell europeu: incloent-hi les cotitzacions socials, un 37% del seu PIB. El percentatge de pressió fiscal és superior al d’Irlanda, el Regne Unit o Portugal. I no gaire inferior a la mitjana europea, que és del 43%. Però Catalunya rep serveis públics com un país on la pressió fiscal fos de l’ordre del 29%.
Quan els serveis col·lectius són finançats amb impostos a un nivell adient a la demanda de la gran majoria de ciutadans, hi surt guanyant l’egalité i, de retop, la fraternité i la liberté.
Si, pel contrari, una societat es veu forçada a desenvolupar la cultura del peatge, s’hi ressentirà, inevitablement, la cohesió d’aquella societat.
Molt recentment, ho ha expressat, amb paraules més sàvies, Jacint Ros Hombravella: (El sector públic a Catalunya (1985-1998); Institut d’Estudis Autonòmics; Barcelona, 2002):
L’obra de la Mancomunitat, dotada amb recursos estatals raquítics, va ser possible, com ja s’ha dit en un altre capítol, gràcies a la feina desinteressada i patriòtica d’un grup selecte de persones. Però també hi va confluir el mecenatge privat.
Enguany, els catalans i les catalanes paguen peatge en sentit recte quan circulen per les autopistes d’ACESA d’una banda a una altra del país. I paguen peatge en sentit figurat quan el banc els carrega en compte corrent el rebut de la mútua d’assistència sanitària. O quan duen la canalla a un col·legi no concertat. O a un col·legi concertat que fa pagar periòdicament aportacions voluntàries a una fundació.
I no podria ser d’una altra manera. Catalunya, amb el 15’6% de la població, només disposa del
.- 10% de les carreteres de l’Estat.
- 10’1% de les infraestructures sanitàries públiques.
- 13,4% de les infraestructures escolars públiques.
Els homes i les dones tendeixen a demanar serveis col·lectius d’una qualitat proporcionada a la seva renda. Com a resultant, una societat tendeix a demanar equipaments i serveis col·lectius proporcionats al seu PIB. Si el sector públic no satisfà aquesta demanda suficientment, els homes i les dones paguen peatge, quan poden. La desgràcia és que uns poden pagar-ne i d’altres no.
Catalunya paga impostos de nivell europeu: incloent-hi les cotitzacions socials, un 37% del seu PIB. El percentatge de pressió fiscal és superior al d’Irlanda, el Regne Unit o Portugal. I no gaire inferior a la mitjana europea, que és del 43%. Però Catalunya rep serveis públics com un país on la pressió fiscal fos de l’ordre del 29%.
Quan els serveis col·lectius són finançats amb impostos a un nivell adient a la demanda de la gran majoria de ciutadans, hi surt guanyant l’egalité i, de retop, la fraternité i la liberté.
Si, pel contrari, una societat es veu forçada a desenvolupar la cultura del peatge, s’hi ressentirà, inevitablement, la cohesió d’aquella societat.
Molt recentment, ho ha expressat, amb paraules més sàvies, Jacint Ros Hombravella: (El sector públic a Catalunya (1985-1998); Institut d’Estudis Autonòmics; Barcelona, 2002):
domingo, 14 de diciembre de 2008
La balança fiscal de Catalunya
Ja durant els anys foscos, Ramon Trias Fargas havia fet alguns intents de reprendre el tema de la balança fiscal de Catalunya. El primer d’ells, de passada i limitat a l’àmbit de la província de Barcelona, al llibre La balanza de pagos interior, (Madrid, 1960). Segons les dades que ofereix aquesta obra, la recaptació tributària de l’Estat a la província de Barcelona entre els anys 1952 i 1956 quadruplicava amb escreix les despeses de l’Estat a la província en els mateixos anys. Val a dir, però, que ni les fonts estadístiques ni la metodologia emprada permetien afinar gaire. Els resultats són molt relatius. Així ho advertia honestament l’autor.
Durant les dècades dels vuitanta i del noranta es van publicar diverses estimacions: totes elles d’economistes catalans, tret d’una d’escocesa: Antoni Castells – Martí Parellada (1983); Montserrat Colldeforns (1991); Baró, E. – Bosch, N (1986); Castells – Parellada (1993); Davezies – Nicot – Prud’Homme (1996); i Esther Martínez García (1997). La més recent, l’obra de Castells, Barberán, Bosch, Espasa, Rodrigo i Ruiz-Huerta Las balanzas fiscales de las Comunidades Autónomas (1991 – 1996) Ariel, Barcelona 2000), té el doble interès del àmbit geogràfic més ampli i que del equip redactor formaven part tres autors no catalans. Les estimacions a què s’hi arriba, no difereixen gaire, pel que fa a la balança de Catalunya, de les precedents. Antoni Castells, al seu treball Les relacions fiscals de Catalunya amb Espanya, inserit dins el llibre col·lectiu Catalunya i Espanya, una relació econòmica i fiscal a revisar, (Proa, Barcelona 1999) va publicar un quadre resum de es estimacions publicades fins a la data:
Ara bé, Castells hi afegeix una important observació: ... el valor absolut del dèficit fiscal d’un any determinat està molt condicionat pel dèficit global del sector públic central. Si aquest dèficit és molt elevat , el conjunt de despeses és molt més alt que el dels impostos, i, per tant, el dèficit fiscal de Catalunya, com el de totes les altres comunitats autònomes, baixa automàticament.
Tenint en compte aquesta observació, Castells fa el següent resum, prenent com a punt de referència l’any 1994:
a) L’any 1994 el dèficit fiscal de Catalunya se situaria entre 687.500 i 781.700 milions de pessetes, el que suposa entre el 5,6% i el 6,4% del PIB de Catalunya.
b) Catalunya paga entorn del 19,29% dels impostos i rep entorn del 13,66% de la despesa. Recordem que la participació en el PIB és, l’any 1994, del 19,05% i en la població del 15,56
c) Considerant 100 la mitjana espanyola, cada ciutadà de Catalunya pagaria 123,95, en forma d’impostos i rebria 87,79 en forma de despesa.
d) Considerant el pressupost del SPC equilibrat, que és com cal fer-ho per analitzar els fluxos redistributius, el saldo fiscal de Catalunya se situaria en 1.206.000 milions de pessetes, el que representa el 9’76 % del PIB.
És clar que la valoració d’aquests resultats ja no és una qüestió científica, sinó política. Des d’un punt de vista independentista, qualsevol dèficit és rebutjable. Des de l’acatament del marc constitucional espanyol, s’ha d’acceptar un cert nivell de dèficit. La qüestió és quin és el nivell just. Des d’un punt de vista reformista del marc constitucional, hi caben tota mena de positures intermèdies.
Castells, des del segon dels punts de vista exposats, considera com a possible regla del joc per a valorar el dèficit la següent: Catalunya ha de pagar impostos en proporció al seu PIB i ha de rebre despesa pública en proporció a la seva població.
(...)
En cas de pressupost equilibrat ... el dèficit fiscal ‘hauria de ser de 747.615 milions de pessetes, en comptes dels 1.206.000 milions actuals; això significa un dèficit del 6’05 del PIB, en comptes del 9’76% que veiem que es produeix en la realitat. Tenim, doncs, que d’acord amb aquest criteri, que sembla prou raonable, Catalunya tindria un dèficit fiscal excessiu que podem avaluar, l’any 1994, en una magnitud de l’ordre de 460.000 milions de pessetes, i entorn del 3,7% del PIB.
Certament, el criteri que proposa Castells sembla prou raonable. Però tampoc no sembla gens forassenyat el de mitjana entre població i esforç fiscal, que, a més, és el de l’Estatut vigent. Amb aquesta petita correcció, l’excés de dèficit s’apujaria al 5,6% del PIB. És a dir, en termes absoluts, una quantitat de l’ordre de 690.000 MPTA.
D’altra banda, hi ha d’altres criteris possibles per valorar si el dèficit fiscal és o no excessiu. Per exemple, segons els pressupostos de la Generalitat per a l’any 1994, el finançament total previst per ingressos propis i transferències (incloent-hi les destinades a la Seguretat Social), era de 1.423.290 MPTA. La comparació entre aquesta xifra i els 1.206.000 MPTA en què Castells estima el dèficit fiscal per a aquell mateix any, fa pensar. Fa pensar, fins i tot, si la comparació s’estableix amb els 460.000 MPTA en què A.C. xifra l’excés de dèficit o els 690.000 MPTA en què podria xifrar-se segons el criteri de mitjana esforç fiscal – població.
Val a dir que el mateix Castells assaja altres criteris de valoració del dèficit fiscal de Catalunya i, entre ells, la comparació, dins el context europeu, amb altres regions de la Uniö amb PIB semblant.
Hom hi pot constatar que, nou de les catorze regions considerades, gaudeixen de superàvit fiscal. En les cinc que pateixen dèficit, aquest és relativament insignificant (màxim el 2’92% a Rheinland-Pfalz, enfront del 9,76% de Catalunya. D’on resulta que és una desgràcia ser una regió comparativament rica dins un país relativament pobre. Els números són prou eloqüents. És clar que les valoracions polítiques poden ser molt diferents i, fins i tot, oposades. Deixem-ho aquí.
Durant les dècades dels vuitanta i del noranta es van publicar diverses estimacions: totes elles d’economistes catalans, tret d’una d’escocesa: Antoni Castells – Martí Parellada (1983); Montserrat Colldeforns (1991); Baró, E. – Bosch, N (1986); Castells – Parellada (1993); Davezies – Nicot – Prud’Homme (1996); i Esther Martínez García (1997). La més recent, l’obra de Castells, Barberán, Bosch, Espasa, Rodrigo i Ruiz-Huerta Las balanzas fiscales de las Comunidades Autónomas (1991 – 1996) Ariel, Barcelona 2000), té el doble interès del àmbit geogràfic més ampli i que del equip redactor formaven part tres autors no catalans. Les estimacions a què s’hi arriba, no difereixen gaire, pel que fa a la balança de Catalunya, de les precedents. Antoni Castells, al seu treball Les relacions fiscals de Catalunya amb Espanya, inserit dins el llibre col·lectiu Catalunya i Espanya, una relació econòmica i fiscal a revisar, (Proa, Barcelona 1999) va publicar un quadre resum de es estimacions publicades fins a la data:
Ara bé, Castells hi afegeix una important observació: ... el valor absolut del dèficit fiscal d’un any determinat està molt condicionat pel dèficit global del sector públic central. Si aquest dèficit és molt elevat , el conjunt de despeses és molt més alt que el dels impostos, i, per tant, el dèficit fiscal de Catalunya, com el de totes les altres comunitats autònomes, baixa automàticament.
Tenint en compte aquesta observació, Castells fa el següent resum, prenent com a punt de referència l’any 1994:
a) L’any 1994 el dèficit fiscal de Catalunya se situaria entre 687.500 i 781.700 milions de pessetes, el que suposa entre el 5,6% i el 6,4% del PIB de Catalunya.
b) Catalunya paga entorn del 19,29% dels impostos i rep entorn del 13,66% de la despesa. Recordem que la participació en el PIB és, l’any 1994, del 19,05% i en la població del 15,56
c) Considerant 100 la mitjana espanyola, cada ciutadà de Catalunya pagaria 123,95, en forma d’impostos i rebria 87,79 en forma de despesa.
d) Considerant el pressupost del SPC equilibrat, que és com cal fer-ho per analitzar els fluxos redistributius, el saldo fiscal de Catalunya se situaria en 1.206.000 milions de pessetes, el que representa el 9’76 % del PIB.
És clar que la valoració d’aquests resultats ja no és una qüestió científica, sinó política. Des d’un punt de vista independentista, qualsevol dèficit és rebutjable. Des de l’acatament del marc constitucional espanyol, s’ha d’acceptar un cert nivell de dèficit. La qüestió és quin és el nivell just. Des d’un punt de vista reformista del marc constitucional, hi caben tota mena de positures intermèdies.
Castells, des del segon dels punts de vista exposats, considera com a possible regla del joc per a valorar el dèficit la següent: Catalunya ha de pagar impostos en proporció al seu PIB i ha de rebre despesa pública en proporció a la seva població.
(...)
En cas de pressupost equilibrat ... el dèficit fiscal ‘hauria de ser de 747.615 milions de pessetes, en comptes dels 1.206.000 milions actuals; això significa un dèficit del 6’05 del PIB, en comptes del 9’76% que veiem que es produeix en la realitat. Tenim, doncs, que d’acord amb aquest criteri, que sembla prou raonable, Catalunya tindria un dèficit fiscal excessiu que podem avaluar, l’any 1994, en una magnitud de l’ordre de 460.000 milions de pessetes, i entorn del 3,7% del PIB.
Certament, el criteri que proposa Castells sembla prou raonable. Però tampoc no sembla gens forassenyat el de mitjana entre població i esforç fiscal, que, a més, és el de l’Estatut vigent. Amb aquesta petita correcció, l’excés de dèficit s’apujaria al 5,6% del PIB. És a dir, en termes absoluts, una quantitat de l’ordre de 690.000 MPTA.
D’altra banda, hi ha d’altres criteris possibles per valorar si el dèficit fiscal és o no excessiu. Per exemple, segons els pressupostos de la Generalitat per a l’any 1994, el finançament total previst per ingressos propis i transferències (incloent-hi les destinades a la Seguretat Social), era de 1.423.290 MPTA. La comparació entre aquesta xifra i els 1.206.000 MPTA en què Castells estima el dèficit fiscal per a aquell mateix any, fa pensar. Fa pensar, fins i tot, si la comparació s’estableix amb els 460.000 MPTA en què A.C. xifra l’excés de dèficit o els 690.000 MPTA en què podria xifrar-se segons el criteri de mitjana esforç fiscal – població.
Val a dir que el mateix Castells assaja altres criteris de valoració del dèficit fiscal de Catalunya i, entre ells, la comparació, dins el context europeu, amb altres regions de la Uniö amb PIB semblant.
Hom hi pot constatar que, nou de les catorze regions considerades, gaudeixen de superàvit fiscal. En les cinc que pateixen dèficit, aquest és relativament insignificant (màxim el 2’92% a Rheinland-Pfalz, enfront del 9,76% de Catalunya. D’on resulta que és una desgràcia ser una regió comparativament rica dins un país relativament pobre. Els números són prou eloqüents. És clar que les valoracions polítiques poden ser molt diferents i, fins i tot, oposades. Deixem-ho aquí.
miércoles, 10 de diciembre de 2008
Els acords de finançament dels últims anys (1991, 1996, 2001)
L’acord de 1991 per al quinquenni 1992-1996 contenia, com a principal novetat, la participació de Catalunya - i de la resta de Comunitats Autònomes - en un 15% de la recaptació de l’IRPF al territori respectiu. Val a dir que aquesta participació no era addicional, sinó substitutiva d’una part del PPI o participació en el conjunt d’impostos estatals. En l’any 0 del nou sistema, es calculava l’equivalència del 15% de la recaptació del IRPF en percentatge del PPI i aquesta diferencia es deduïa de l’anterior PPI. A partir d’aquí, la participació es dividia en dues porcions: una que creixia com la recaptació de l’IRPF a Catalunya i una altra que creixia com la recaptació del conjunt d’impostos estatals. La participació tan sols representava un avantatge – i encara poc més que simbòlic – si el creixement territorialitzat de l‘IRPF era més ràpid que el del conjunt d’impostos estatals.
Però no es va saber o, més probablement, no es va voler explicar a l’opinió pública catalana i espanyola aquest mecanisme tan senzill. Tot el contrari, es van divulgar xifres absolutament fantàstiques sobre els avantatges que per a Catalunya representava el nou sistema. Va funcionar allò que un escriptor francès en deia l’incroyable ruse des sots. La imatge que es va transmetre a la majoria desinformada era que Catalunya rebia un finançament addicional del 15% del seu IRPF. Mentre tant, les regions més pobres havien d’acontentar-se amb el 15% de la seva esquifida recaptació. I així, l’opinió pública catalana va quedar convençuda que els astuts negociadors de la Generalitat havien fet un gol als ineptes funcionaris estatals. I l’opinió pública extremenya va quedar convençuda que el nou sistema de finançament era una versió invertida del mite de Luis Candelas: el lladre que robava als pobres per ajudar els rics. Com a marketing d’imatge, desastre total.
Acord de 1996 pel quinquenni 1997-2001: més del mateix. Es cedeix a les Comunitats Autònomes un segon 15% de l’IRPF, però aquest amb caràcter d’impost cedit, és a dir, amb capacitat normativa que consistia en la possibilitat d’establir deduccions pròpies (a càrrec de la CA) i apujar o abaixar les tarifes de l’anomenat tram autonòmic (en el primer cas, a càrrec, es clar, del contribuent) fins a un 20% en un sentit o en l’altre. Però el mecanisme bàsic era el mateix: tots dos 15% es traduïen en un percentatge del PPI de l’any 0, percentatge que reduïa el PPI a percebre a partir de l’any 1.
Al mateix temps es concedia potestat normativa sobre els impostos cedits. Potestat limitada en la majoria d’ells i pràcticament total pel que fa a la imposició sobre el joc..
Últim episodi d'aquesta etapa: acord de l’any 2001. Aquest acord presenta una novetat formal de significat substancial. L’acord del Consell de Política Fiscal i Financera, adoptat el 21 de juliol de 2001, s’ha convertit en llei. Així es fa palesa la voluntat del jefe. Que tot resti atado y bien atado. Un altre signe inequívoc: als acords anteriors, s’hi expressava que regirien per un quinquenni. Aquest regirà fins a la fi dels temps: desde 1 de enero de 2002. Punt i a part. Que no se’n parli més.
Aquesta vegada, la majoria del finançament autonòmic consistirà en impostos cedits, totalment o parcial. Són impostos totalment cedits, a més dels que ja ho havien estat, l’impost sobre electricitat, l’impost especial sobre determinats mitjans de transport i l’impost sobre vendes minoristes d’hidrocarburs. Són objecte de cessió parcial:
- Un 33% de l’IRPF.
- Un 35% de l’IVA.
- Un 40% de l’impost especial sobre hidrocarburs.
- Un 40% de l’impost especial sobre alcohols.
- Un 40% de l’impost especial sobre tabacs.
S’amplia la capacitat normativa, però no pas en l’IVA i impostos especials, subjectes a les directives. Des del punt de vista de la la corresponsabilitat fiscal, és un pas cap endavant. A partir del 2002 el finançament de cada Comunitat creixerà com la recaptació dels impostos principals en aqueixa Comunitat. I cada Comunitat té la potestat d’accelerar el ritme de creixement, tot apujant els tipus d’alguns d’aquests impostos.
La trampa rau, però, al punt de partença, és a dir, al repartiment inicial del pastís. La variable que es considera gairebé exclusivament per determinar-ne la distribució en l’any 0 és, igual que als acords precedents, la població, que hi té una ponderació del 94%. Les altres variables són superfície (4,2%), dispersió (1,2%) i insularitat (0,6%). De la variable esforç fiscal a què fa referència l’article 44 de l’Estatut de Catalunya no se’n canta gall ni gallina. El tros de pastís no creixerà com l’esforç fiscal, sinó que creixerà o decreixerà com la relació d’esforç fiscal Catalunya/ Espanya. Com en l’aporia de Zenó, Aquil•les dona avantatge a la tortuga, perquè del tros de pastís inicial s’ha de deduir encara la contribució proporcional al fons de suficiència, fons de compensació interterritorial i assignacions d’anivellament. Així, l’avantatge representa, d’entrada, la consolidació del desnivell de la balança fiscal de Catalunya.
Val a dir, però, que aquest acord .es el menys dolent dels assolits fins a la data. Amb aquest mecanisme, Aquil•les (si no es mor de vell abans) podria arribar, al cap de molts anys, a aconseguir la tortuga.
Però no es va saber o, més probablement, no es va voler explicar a l’opinió pública catalana i espanyola aquest mecanisme tan senzill. Tot el contrari, es van divulgar xifres absolutament fantàstiques sobre els avantatges que per a Catalunya representava el nou sistema. Va funcionar allò que un escriptor francès en deia l’incroyable ruse des sots. La imatge que es va transmetre a la majoria desinformada era que Catalunya rebia un finançament addicional del 15% del seu IRPF. Mentre tant, les regions més pobres havien d’acontentar-se amb el 15% de la seva esquifida recaptació. I així, l’opinió pública catalana va quedar convençuda que els astuts negociadors de la Generalitat havien fet un gol als ineptes funcionaris estatals. I l’opinió pública extremenya va quedar convençuda que el nou sistema de finançament era una versió invertida del mite de Luis Candelas: el lladre que robava als pobres per ajudar els rics. Com a marketing d’imatge, desastre total.
Acord de 1996 pel quinquenni 1997-2001: més del mateix. Es cedeix a les Comunitats Autònomes un segon 15% de l’IRPF, però aquest amb caràcter d’impost cedit, és a dir, amb capacitat normativa que consistia en la possibilitat d’establir deduccions pròpies (a càrrec de la CA) i apujar o abaixar les tarifes de l’anomenat tram autonòmic (en el primer cas, a càrrec, es clar, del contribuent) fins a un 20% en un sentit o en l’altre. Però el mecanisme bàsic era el mateix: tots dos 15% es traduïen en un percentatge del PPI de l’any 0, percentatge que reduïa el PPI a percebre a partir de l’any 1.
Al mateix temps es concedia potestat normativa sobre els impostos cedits. Potestat limitada en la majoria d’ells i pràcticament total pel que fa a la imposició sobre el joc..
Últim episodi d'aquesta etapa: acord de l’any 2001. Aquest acord presenta una novetat formal de significat substancial. L’acord del Consell de Política Fiscal i Financera, adoptat el 21 de juliol de 2001, s’ha convertit en llei. Així es fa palesa la voluntat del jefe. Que tot resti atado y bien atado. Un altre signe inequívoc: als acords anteriors, s’hi expressava que regirien per un quinquenni. Aquest regirà fins a la fi dels temps: desde 1 de enero de 2002. Punt i a part. Que no se’n parli més.
Aquesta vegada, la majoria del finançament autonòmic consistirà en impostos cedits, totalment o parcial. Són impostos totalment cedits, a més dels que ja ho havien estat, l’impost sobre electricitat, l’impost especial sobre determinats mitjans de transport i l’impost sobre vendes minoristes d’hidrocarburs. Són objecte de cessió parcial:
- Un 33% de l’IRPF.
- Un 35% de l’IVA.
- Un 40% de l’impost especial sobre hidrocarburs.
- Un 40% de l’impost especial sobre alcohols.
- Un 40% de l’impost especial sobre tabacs.
S’amplia la capacitat normativa, però no pas en l’IVA i impostos especials, subjectes a les directives. Des del punt de vista de la la corresponsabilitat fiscal, és un pas cap endavant. A partir del 2002 el finançament de cada Comunitat creixerà com la recaptació dels impostos principals en aqueixa Comunitat. I cada Comunitat té la potestat d’accelerar el ritme de creixement, tot apujant els tipus d’alguns d’aquests impostos.
La trampa rau, però, al punt de partença, és a dir, al repartiment inicial del pastís. La variable que es considera gairebé exclusivament per determinar-ne la distribució en l’any 0 és, igual que als acords precedents, la població, que hi té una ponderació del 94%. Les altres variables són superfície (4,2%), dispersió (1,2%) i insularitat (0,6%). De la variable esforç fiscal a què fa referència l’article 44 de l’Estatut de Catalunya no se’n canta gall ni gallina. El tros de pastís no creixerà com l’esforç fiscal, sinó que creixerà o decreixerà com la relació d’esforç fiscal Catalunya/ Espanya. Com en l’aporia de Zenó, Aquil•les dona avantatge a la tortuga, perquè del tros de pastís inicial s’ha de deduir encara la contribució proporcional al fons de suficiència, fons de compensació interterritorial i assignacions d’anivellament. Així, l’avantatge representa, d’entrada, la consolidació del desnivell de la balança fiscal de Catalunya.
Val a dir, però, que aquest acord .es el menys dolent dels assolits fins a la data. Amb aquest mecanisme, Aquil•les (si no es mor de vell abans) podria arribar, al cap de molts anys, a aconseguir la tortuga.
domingo, 7 de diciembre de 2008
Josep Borrell, creador de l’Agència Tributària
Sempre ha estat un dilema pels homes públics catalans, la difícil tria entre ser cap de ratolí (o de fura) o bé cua de lleó (o de brau). José o Josep Borrell Fontelles (La Pobla de Segur, 1947- per molts anys), va triar un encara-més-difícil: esdevenir cap de lleó (si és admesa la hiperbòlica metàfora de comparar el Govern espanyol amb un lleó).
Aquest botifler importantíssim, proveït d’unes qualitats intel•lectuals excelses, d’un curriculum acadèmic impressionant, i d’una honestedat personal sense tatxa (malgrat certes aparences posteriors), tingué l’encert de comprendre que el camí de la seva ambició passava pel domini del grup de pressió constituït pels alts funcionaris de l’Administració Tributària, veritable quart poder de l’Estat. (En aquesta època, el poder rau en la informació. I aquell grup està en possessió d’un cabal immens d’informació econòmica. Informació que hom pot fer servir i, el que és més important, hom pot no fer servir).
Secretari d’Estat de d’Hisenda en 1984, en 1990, quan ja era a frec de passar a millor vida política (ministre d’O.P.), va emprendre la creació de l’Agència Tributària, monstre autònom, inspirat en dos models: la Tax Agency americana (que seria suprimida en 1998 com a conseqüència d’una investigació del Senat) i l’Administració tributària franquista, que, com l’americana, incentivava els inspectors en funció dels deutes descoberts. (Anys enrera, Fernández Ordóñez, que coneixia millor les arrels del problema, havia intentat acabar amb aquell sistema nefast).
J.B. va cometre dos errors lligats entre ells. El primer, que li costaria la carrera política, va ser dipositar la seva confiança sobre persones que no la mereixien.
El segon error va ser bastir el seu monstre sobre l’hegemonia de l’aparell repressiu. No és la millor manera de lluitar contra el frau teixir una xarxa d’interessos sobre la perspectiva que es mantingui un cert nivell de frau, si és possible creixent. Cada any l’AEAT publica unes estadístiques triomfals, de les quals resulta que ha aixecat més actes i més grosses que l’any precedent. Si al cap de vint-i-cinc anys de lluita contra el frau, el frau creix cada any, l’últim que apagui el llum.
Aquest botifler importantíssim, proveït d’unes qualitats intel•lectuals excelses, d’un curriculum acadèmic impressionant, i d’una honestedat personal sense tatxa (malgrat certes aparences posteriors), tingué l’encert de comprendre que el camí de la seva ambició passava pel domini del grup de pressió constituït pels alts funcionaris de l’Administració Tributària, veritable quart poder de l’Estat. (En aquesta època, el poder rau en la informació. I aquell grup està en possessió d’un cabal immens d’informació econòmica. Informació que hom pot fer servir i, el que és més important, hom pot no fer servir).
Secretari d’Estat de d’Hisenda en 1984, en 1990, quan ja era a frec de passar a millor vida política (ministre d’O.P.), va emprendre la creació de l’Agència Tributària, monstre autònom, inspirat en dos models: la Tax Agency americana (que seria suprimida en 1998 com a conseqüència d’una investigació del Senat) i l’Administració tributària franquista, que, com l’americana, incentivava els inspectors en funció dels deutes descoberts. (Anys enrera, Fernández Ordóñez, que coneixia millor les arrels del problema, havia intentat acabar amb aquell sistema nefast).
J.B. va cometre dos errors lligats entre ells. El primer, que li costaria la carrera política, va ser dipositar la seva confiança sobre persones que no la mereixien.
El segon error va ser bastir el seu monstre sobre l’hegemonia de l’aparell repressiu. No és la millor manera de lluitar contra el frau teixir una xarxa d’interessos sobre la perspectiva que es mantingui un cert nivell de frau, si és possible creixent. Cada any l’AEAT publica unes estadístiques triomfals, de les quals resulta que ha aixecat més actes i més grosses que l’any precedent. Si al cap de vint-i-cinc anys de lluita contra el frau, el frau creix cada any, l’últim que apagui el llum.
sábado, 6 de diciembre de 2008
El galdós èxit de l’Agència Tributària
Així, doncs, durant les dècades dels vuitanta i dels noranta es va generar a Catalunya i arreu d’Espanya una gran quantitat de diners de color fosc, per no dir totalment negres. Les fonts eren molt diverses. Les rendes fiscals provinents del sistema de mòduls (diferència entre les bases segons mòduls i la crua realitat), serveis sense factura de professionals i petits empresaris; vendes d’habitatges i d’altres immobles amb pagament mixt; arran de la implantació de l’IVA, la indústria de la factura falsa; els productes de l’art del pelotazo; l’economia més o menys submergida; el conreu lucratiu d’allò que se’n diu ‘ser famós’; les comissions financeres; i last but not least els beneficis d’activitats que vorejaven o traspassaven decididament els límits del codi penal: l’explotació de la prostitució i altres negocis del sexe; el comerç d’estupefaents i altres substitutius del paradís; darrerament el transport i explotació d’immigrants.
Des del 1984, el cervell gris de la lluita contra el frau fiscal va ser l’avui presumpte innocent Josep Maria Huguet Torremadé, ex-company de col·legi i amic personal del secretari d’Estat Borrell. Modest com la violeta, l’Huguet mai no va aspirar a fer carrera a Madrid. Es conformava – més endavant se sabria per què - amb el càrrec d’Inspector Regional de Catalunya.
Com queda reflectit a la ressenya d’en Cabana, el tractament del frau fiscal en l’escola huguetiana era preferentment simptomàtic. Hom no investigava les fonts d’on rajaven els líquids diners negres. Hom empaitava directament la liquiditat. El mètode huguetià predilecte era la cacera d’increments patrimonials no justificats. Era com guarir les pulmonies a cop d’aspirina.
En 1991, com Minerva del cap de Júpiter, del cap d’en Borrell i de l’Huguet va brollar l’Agència Tributària, creada per la llei de pressupostos d’aquell any. Peça angular del sistema era el finançament de la majestuosa entitat amb un percentatge de la recaptació que obtingués per les seves actuacions (no pels ingressos voluntaris dels contribuents sinó per actes d’inspecció i altres actuacions diguem-ne terapèutiques). Per resolució del secretari d’Estat d’Hisenda d’1 d’abril de 1993, no publicada al BOE ni enlloc, es va regular el sistema de complements de productivitat dels inspectors, molt semblant al franquista. A cada equip li era assignat com a objectius un número de contribuents a comprovar i un import de deute tributari a liquidar peti qui peti. D’aquesta manera es creava un interès objectiu de l’organització i dels seus agents en el manteniment d’un cert nivell de frau. Si s’acabava el frau, s’acabaven els incentius.
Desprès de la defenestració de l’Huguet, amb el canvi de govern de 1996, van canviar les persones, però no pas els mètodes. La investigació fiscal pròpiament dita brilla per la seva absència. Es fan moltes actes, però de les anomenades de despatx, sobre la base d’informació preexistent.
Un dels símptomes de la sòlita arribada de la primavera és la convocatòria, cada any, d’una roda de premsa pels jerarques de l’Agència Tributària. Els jerarques expliquen any rera any, tot cofois, que enguany s’han fet més actes i i de major quantia que l’any passat. Desprès se serveix una copa de vi espanyol amb els canapès corresponents.
És clar que si el frau descobert creix cada any és perquè n’hi ha molt, de frau. D’on no n’hi ha, no pot rajar.
I aquest ha estat l’èxit de l’Agència Tributària.
Des del 1984, el cervell gris de la lluita contra el frau fiscal va ser l’avui presumpte innocent Josep Maria Huguet Torremadé, ex-company de col·legi i amic personal del secretari d’Estat Borrell. Modest com la violeta, l’Huguet mai no va aspirar a fer carrera a Madrid. Es conformava – més endavant se sabria per què - amb el càrrec d’Inspector Regional de Catalunya.
Com queda reflectit a la ressenya d’en Cabana, el tractament del frau fiscal en l’escola huguetiana era preferentment simptomàtic. Hom no investigava les fonts d’on rajaven els líquids diners negres. Hom empaitava directament la liquiditat. El mètode huguetià predilecte era la cacera d’increments patrimonials no justificats. Era com guarir les pulmonies a cop d’aspirina.
En 1991, com Minerva del cap de Júpiter, del cap d’en Borrell i de l’Huguet va brollar l’Agència Tributària, creada per la llei de pressupostos d’aquell any. Peça angular del sistema era el finançament de la majestuosa entitat amb un percentatge de la recaptació que obtingués per les seves actuacions (no pels ingressos voluntaris dels contribuents sinó per actes d’inspecció i altres actuacions diguem-ne terapèutiques). Per resolució del secretari d’Estat d’Hisenda d’1 d’abril de 1993, no publicada al BOE ni enlloc, es va regular el sistema de complements de productivitat dels inspectors, molt semblant al franquista. A cada equip li era assignat com a objectius un número de contribuents a comprovar i un import de deute tributari a liquidar peti qui peti. D’aquesta manera es creava un interès objectiu de l’organització i dels seus agents en el manteniment d’un cert nivell de frau. Si s’acabava el frau, s’acabaven els incentius.
Desprès de la defenestració de l’Huguet, amb el canvi de govern de 1996, van canviar les persones, però no pas els mètodes. La investigació fiscal pròpiament dita brilla per la seva absència. Es fan moltes actes, però de les anomenades de despatx, sobre la base d’informació preexistent.
Un dels símptomes de la sòlita arribada de la primavera és la convocatòria, cada any, d’una roda de premsa pels jerarques de l’Agència Tributària. Els jerarques expliquen any rera any, tot cofois, que enguany s’han fet més actes i i de major quantia que l’any passat. Desprès se serveix una copa de vi espanyol amb els canapès corresponents.
És clar que si el frau descobert creix cada any és perquè n’hi ha molt, de frau. D’on no n’hi ha, no pot rajar.
I aquest ha estat l’èxit de l’Agència Tributària.
miércoles, 3 de diciembre de 2008
El ‘setge’ contra els diners negres.
Francesc Cabana, al seu llibre 25 anys de llibertat, autonomia i centralisme (Pòrtic, Barcelona, 2002) explica any per any els diversos episodis de la lluita més o menys convençuda i convincent - de vegades més, sovint menys - de l’Administració tributària espanyola contra els diners negres:
!983: els refugis fiscals preferits són les cèdules hipotecàries emeses pes les caixes d’estalvi, els certificats de dipòsit bancari endossats pel primer tenedor o les mateixes lletres del Tresor, cedides per bancs i caixes. Escriu Cabana: Aquest (el Govern) tenia enormes necessitats financeres i pel seu propi interès es veia obligat a deixar determinats actius financers al marge del control d’Hisenda, en espera de temps millors en què pogués collar el cargol. La hipocresia era sublim.
1986: en 1985 havia entrat en vigor una llei d’actius financers que definia quines eren les inversions susceptibles d’ésser empaitades per Hisenda i quines en restaven estàlvies. Els refugis, com es podria dir en la terminologia del joc del parxís, eren els pagarés d’empreses, els pagarés del Tresor i els anomenats afros. Val a dir que la opacitat fiscal significava tan sols que l’entitat emissora dels actius financers no venia obligada a donar informació a Hisenda. Però alguns assessors fiscals poden testimoniar que si els zelosos agents del Fisc se n’assabentaven per una altra via, l’obligado tributario ja havia begut oli. Sobretot, si l’obligado tributario no tenia accés a l’anomenat telèfon de l’esperança. En aquest moment, la hipocresia era encara més sublim.
1989. Aquest va ser l’any àlgid de la persecució de les primes úniques. ‘La Caixa’ havia gosat fer competència a l’Estat en la captació de diners negres. Mai no ho hagués fet. ‘La Caixa’, al capdavall i desprès de moltes vicissituds, va sortir-ne indemne. Però no pas els seus clients mes febles, privats de l’accés al famós telèfon.
1990. Ara són les diputacions basques les competidores deslleials de l’Estat, en emetre pagarés forals fiscalment opacs. Davant els blasmes del secretari d’Estat Borrell, el diputat general de Biscaia, José Alberto Pradera, va respondre: ‘Si es legal que los capte el Estado (els diners negres), por qué no va a ser legal que los captemos nosotros.
1992. Esclata l’escàndol de les cessions de crèdit, enginyosa tècnica d’amagar els diners negres, creada el 1987, i en què es va distingir el Banc de Santander. En aquell any 1992, la justícia intervé. El jutge inculpa Emilio Botín, president del banc, el conseller delegat, Rodrigo, Echenique i altres directius. Cabana, tot resumint el desenllaç, escriu: El 1994 el Banc de Santander comprarà el Banesto. Al juny del 1995 Emilio Botín declarava que Don José María Aznar seria un gran president del Govern. Aquest any, el Santander paga uns 4.000 milions per regularitzar la seva situació i al juliol del 1996 el jutge Moreiras decidí el sobreseïment de les accions penals per haver regularitzat tothom les seves irreguralitats.
!983: els refugis fiscals preferits són les cèdules hipotecàries emeses pes les caixes d’estalvi, els certificats de dipòsit bancari endossats pel primer tenedor o les mateixes lletres del Tresor, cedides per bancs i caixes. Escriu Cabana: Aquest (el Govern) tenia enormes necessitats financeres i pel seu propi interès es veia obligat a deixar determinats actius financers al marge del control d’Hisenda, en espera de temps millors en què pogués collar el cargol. La hipocresia era sublim.
1986: en 1985 havia entrat en vigor una llei d’actius financers que definia quines eren les inversions susceptibles d’ésser empaitades per Hisenda i quines en restaven estàlvies. Els refugis, com es podria dir en la terminologia del joc del parxís, eren els pagarés d’empreses, els pagarés del Tresor i els anomenats afros. Val a dir que la opacitat fiscal significava tan sols que l’entitat emissora dels actius financers no venia obligada a donar informació a Hisenda. Però alguns assessors fiscals poden testimoniar que si els zelosos agents del Fisc se n’assabentaven per una altra via, l’obligado tributario ja havia begut oli. Sobretot, si l’obligado tributario no tenia accés a l’anomenat telèfon de l’esperança. En aquest moment, la hipocresia era encara més sublim.
1989. Aquest va ser l’any àlgid de la persecució de les primes úniques. ‘La Caixa’ havia gosat fer competència a l’Estat en la captació de diners negres. Mai no ho hagués fet. ‘La Caixa’, al capdavall i desprès de moltes vicissituds, va sortir-ne indemne. Però no pas els seus clients mes febles, privats de l’accés al famós telèfon.
1990. Ara són les diputacions basques les competidores deslleials de l’Estat, en emetre pagarés forals fiscalment opacs. Davant els blasmes del secretari d’Estat Borrell, el diputat general de Biscaia, José Alberto Pradera, va respondre: ‘Si es legal que los capte el Estado (els diners negres), por qué no va a ser legal que los captemos nosotros.
1992. Esclata l’escàndol de les cessions de crèdit, enginyosa tècnica d’amagar els diners negres, creada el 1987, i en què es va distingir el Banc de Santander. En aquell any 1992, la justícia intervé. El jutge inculpa Emilio Botín, president del banc, el conseller delegat, Rodrigo, Echenique i altres directius. Cabana, tot resumint el desenllaç, escriu: El 1994 el Banc de Santander comprarà el Banesto. Al juny del 1995 Emilio Botín declarava que Don José María Aznar seria un gran president del Govern. Aquest any, el Santander paga uns 4.000 milions per regularitzar la seva situació i al juliol del 1996 el jutge Moreiras decidí el sobreseïment de les accions penals per haver regularitzat tothom les seves irreguralitats.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
