El galdós èxit de l’Agència Tributària

Així, doncs, durant les dècades dels vuitanta i dels noranta es va generar a Catalunya i arreu d’Espanya una gran quantitat de diners de color fosc, per no dir totalment negres. Les fonts eren molt diverses. Les rendes fiscals provinents del sistema de mòduls (diferència entre les bases segons mòduls i la crua realitat), serveis sense factura de professionals i petits empresaris; vendes d’habitatges i d’altres immobles amb pagament mixt; arran de la implantació de l’IVA, la indústria de la factura falsa; els productes de l’art del pelotazo; l’economia més o menys submergida; el conreu lucratiu d’allò que se’n diu ‘ser famós’; les comissions financeres; i last but not least els beneficis d’activitats que vorejaven o traspassaven decididament els límits del codi penal: l’explotació de la prostitució i altres negocis del sexe; el comerç d’estupefaents i altres substitutius del paradís; darrerament el transport i explotació d’immigrants.
Des del 1984, el cervell gris de la lluita contra el frau fiscal va ser l’avui presumpte innocent Josep Maria Huguet Torremadé, ex-company de col·legi i amic personal del secretari d’Estat Borrell. Modest com la violeta, l’Huguet mai no va aspirar a fer carrera a Madrid. Es conformava – més endavant se sabria per què - amb el càrrec d’Inspector Regional de Catalunya.
Com queda reflectit a la ressenya d’en Cabana, el tractament del frau fiscal en l’escola huguetiana era preferentment simptomàtic. Hom no investigava les fonts d’on rajaven els líquids diners negres. Hom empaitava directament la liquiditat. El mètode huguetià predilecte era la cacera d’increments patrimonials no justificats. Era com guarir les pulmonies a cop d’aspirina.
En 1991, com Minerva del cap de Júpiter, del cap d’en Borrell i de l’Huguet va brollar l’Agència Tributària, creada per la llei de pressupostos d’aquell any. Peça angular del sistema era el finançament de la majestuosa entitat amb un percentatge de la recaptació que obtingués per les seves actuacions (no pels ingressos voluntaris dels contribuents sinó per actes d’inspecció i altres actuacions diguem-ne terapèutiques). Per resolució del secretari d’Estat d’Hisenda d’1 d’abril de 1993, no publicada al BOE ni enlloc, es va regular el sistema de complements de productivitat dels inspectors, molt semblant al franquista. A cada equip li era assignat com a objectius un número de contribuents a comprovar i un import de deute tributari a liquidar peti qui peti. D’aquesta manera es creava un interès objectiu de l’organització i dels seus agents en el manteniment d’un cert nivell de frau. Si s’acabava el frau, s’acabaven els incentius.
Desprès de la defenestració de l’Huguet, amb el canvi de govern de 1996, van canviar les persones, però no pas els mètodes. La investigació fiscal pròpiament dita brilla per la seva absència. Es fan moltes actes, però de les anomenades de despatx, sobre la base d’informació preexistent.
Un dels símptomes de la sòlita arribada de la primavera és la convocatòria, cada any, d’una roda de premsa pels jerarques de l’Agència Tributària. Els jerarques expliquen any rera any, tot cofois, que enguany s’han fet més actes i i de major quantia que l’any passat. Desprès se serveix una copa de vi espanyol amb els canapès corresponents.
És clar que si el frau descobert creix cada any és perquè n’hi ha molt, de frau. D’on no n’hi ha, no pot rajar.
I aquest ha estat l’èxit de l’Agència Tributària.