El plany d’en Ros Hombravella

Si es manté l’asimetria entre ingressos i despeses públiques, en els propers anys Catalunya no només perdrà pes, volum i importància en el context econòmic espanyol i europeu pel que fa a la creació d’ocupació, de renda i en darrer terme de riquesa; també les diferencies de renda disponible a Catalunya no solament seguiran mantenint-se (Caixa de Catalunya, diversos anuaris), sinó que poden anar augmentant significativament, i perillosament de cara a la cohesió social del país, en el futur. I el que és encara més greu: a la llarga, aquesta omissió del sector públic en I' economia del país amenaça la competitivitat mateixa de I'economia catalana, i al mateix temps qüestiona la mateixa sostenibilitat del creixement econòmic, el qual ha estat notable en el decurs de la dècada dels noranta del segle passat, especialment en els seus darrers cinc anys; sense aquest creixement, sense la creació d'aquesta riquesa, no serà possible repartir-la ni progressar en un futur.
L' atròfia relativa del sector públic a Catalunya, en definitiva, pot accentuar els processos de privatització creixent de l'economia catalana produïts per una manca d'estoc de capital públic que ha de ser proveït pel sector privat) i de disminució de la cohesió social a Catalunya (causats per una insuficiència de mecanismes redistributius entre els catalans). Però, i sobretot, aquesta atròfia relativa del sector públic pot arribar a amenaçar la capacitat mateixa de competir i de créixer (i de poder repartir, en darrer terme) de l'economia catalana: és, per tant, la
mateixa sostenibilitat futura del creixement de la nostra economia la que està en joc.