El ‘setge’ contra els diners negres.

Francesc Cabana, al seu llibre 25 anys de llibertat, autonomia i centralisme (Pòrtic, Barcelona, 2002) explica any per any els diversos episodis de la lluita més o menys convençuda i convincent - de vegades més, sovint menys - de l’Administració tributària espanyola contra els diners negres:
!983: els refugis fiscals preferits són les cèdules hipotecàries emeses pes les caixes d’estalvi, els certificats de dipòsit bancari endossats pel primer tenedor o les mateixes lletres del Tresor, cedides per bancs i caixes. Escriu Cabana: Aquest (el Govern) tenia enormes necessitats financeres i pel seu propi interès es veia obligat a deixar determinats actius financers al marge del control d’Hisenda, en espera de temps millors en què pogués collar el cargol. La hipocresia era sublim.
1986: en 1985 havia entrat en vigor una llei d’actius financers que definia quines eren les inversions susceptibles d’ésser empaitades per Hisenda i quines en restaven estàlvies. Els refugis, com es podria dir en la terminologia del joc del parxís, eren els pagarés d’empreses, els pagarés del Tresor i els anomenats afros. Val a dir que la opacitat fiscal significava tan sols que l’entitat emissora dels actius financers no venia obligada a donar informació a Hisenda. Però alguns assessors fiscals poden testimoniar que si els zelosos agents del Fisc se n’assabentaven per una altra via, l’obligado tributario ja havia begut oli. Sobretot, si l’obligado tributario no tenia accés a l’anomenat telèfon de l’esperança. En aquest moment, la hipocresia era encara més sublim.
1989. Aquest va ser l’any àlgid de la persecució de les primes úniques. ‘La Caixa’ havia gosat fer competència a l’Estat en la captació de diners negres. Mai no ho hagués fet. ‘La Caixa’, al capdavall i desprès de moltes vicissituds, va sortir-ne indemne. Però no pas els seus clients mes febles, privats de l’accés al famós telèfon.
1990. Ara són les diputacions basques les competidores deslleials de l’Estat, en emetre pagarés forals fiscalment opacs. Davant els blasmes del secretari d’Estat Borrell, el diputat general de Biscaia, José Alberto Pradera, va respondre: ‘Si es legal que los capte el Estado (els diners negres), por qué no va a ser legal que los captemos nosotros.
1992. Esclata l’escàndol de les cessions de crèdit, enginyosa tècnica d’amagar els diners negres, creada el 1987, i en què es va distingir el Banc de Santander. En aquell any 1992, la justícia intervé. El jutge inculpa Emilio Botín, president del banc, el conseller delegat, Rodrigo, Echenique i altres directius. Cabana, tot resumint el desenllaç, escriu: El 1994 el Banc de Santander comprarà el Banesto. Al juny del 1995 Emilio Botín declarava que Don José María Aznar seria un gran president del Govern. Aquest any, el Santander paga uns 4.000 milions per regularitzar la seva situació i al juliol del 1996 el jutge Moreiras decidí el sobreseïment de les accions penals per haver regularitzat tothom les seves irreguralitats.