La cultura del peatge

Ja des del segle XIX, la societat catalana havia adquirit l’hàbit d’assumir, quan calia, el cost d’equipaments col·lectius, que, en altres països de nivell econòmic semblant solen ser finançats pel sector públic. El Liceu o el Palau de la Música podrien ser-ne exemples paradigmàtics. Mentre tant, el Teatro Real era bastit amb càrrec a diners públics.
L’obra de la Mancomunitat, dotada amb recursos estatals raquítics, va ser possible, com ja s’ha dit en un altre capítol, gràcies a la feina desinteressada i patriòtica d’un grup selecte de persones. Però també hi va confluir el mecenatge privat.
Enguany, els catalans i les catalanes paguen peatge en sentit recte quan circulen per les autopistes d’ACESA d’una banda a una altra del país. I paguen peatge en sentit figurat quan el banc els carrega en compte corrent el rebut de la mútua d’assistència sanitària. O quan duen la canalla a un col·legi no concertat. O a un col·legi concertat que fa pagar periòdicament aportacions voluntàries a una fundació.
I no podria ser d’una altra manera. Catalunya, amb el 15’6% de la població, només disposa del
.- 10% de les carreteres de l’Estat.
- 10’1% de les infraestructures sanitàries públiques.
- 13,4% de les infraestructures escolars públiques.
Els homes i les dones tendeixen a demanar serveis col·lectius d’una qualitat proporcionada a la seva renda. Com a resultant, una societat tendeix a demanar equipaments i serveis col·lectius proporcionats al seu PIB. Si el sector públic no satisfà aquesta demanda suficientment, els homes i les dones paguen peatge, quan poden. La desgràcia és que uns poden pagar-ne i d’altres no.
Catalunya paga impostos de nivell europeu: incloent-hi les cotitzacions socials, un 37% del seu PIB. El percentatge de pressió fiscal és superior al d’Irlanda, el Regne Unit o Portugal. I no gaire inferior a la mitjana europea, que és del 43%. Però Catalunya rep serveis públics com un país on la pressió fiscal fos de l’ordre del 29%.
Quan els serveis col·lectius són finançats amb impostos a un nivell adient a la demanda de la gran majoria de ciutadans, hi surt guanyant l’egalité i, de retop, la fraternité i la liberté.
Si, pel contrari, una societat es veu forçada a desenvolupar la cultura del peatge, s’hi ressentirà, inevitablement, la cohesió d’aquella societat.
Molt recentment, ho ha expressat, amb paraules més sàvies, Jacint Ros Hombravella: (El sector públic a Catalunya (1985-1998); Institut d’Estudis Autonòmics; Barcelona, 2002):