Els acords de finançament dels últims anys (1991, 1996, 2001)

L’acord de 1991 per al quinquenni 1992-1996 contenia, com a principal novetat, la participació de Catalunya - i de la resta de Comunitats Autònomes - en un 15% de la recaptació de l’IRPF al territori respectiu. Val a dir que aquesta participació no era addicional, sinó substitutiva d’una part del PPI o participació en el conjunt d’impostos estatals. En l’any 0 del nou sistema, es calculava l’equivalència del 15% de la recaptació del IRPF en percentatge del PPI i aquesta diferencia es deduïa de l’anterior PPI. A partir d’aquí, la participació es dividia en dues porcions: una que creixia com la recaptació de l’IRPF a Catalunya i una altra que creixia com la recaptació del conjunt d’impostos estatals. La participació tan sols representava un avantatge – i encara poc més que simbòlic – si el creixement territorialitzat de l‘IRPF era més ràpid que el del conjunt d’impostos estatals.
Però no es va saber o, més probablement, no es va voler explicar a l’opinió pública catalana i espanyola aquest mecanisme tan senzill. Tot el contrari, es van divulgar xifres absolutament fantàstiques sobre els avantatges que per a Catalunya representava el nou sistema. Va funcionar allò que un escriptor francès en deia l’incroyable ruse des sots. La imatge que es va transmetre a la majoria desinformada era que Catalunya rebia un finançament addicional del 15% del seu IRPF. Mentre tant, les regions més pobres havien d’acontentar-se amb el 15% de la seva esquifida recaptació. I així, l’opinió pública catalana va quedar convençuda que els astuts negociadors de la Generalitat havien fet un gol als ineptes funcionaris estatals. I l’opinió pública extremenya va quedar convençuda que el nou sistema de finançament era una versió invertida del mite de Luis Candelas: el lladre que robava als pobres per ajudar els rics. Com a marketing d’imatge, desastre total.
Acord de 1996 pel quinquenni 1997-2001: més del mateix. Es cedeix a les Comunitats Autònomes un segon 15% de l’IRPF, però aquest amb caràcter d’impost cedit, és a dir, amb capacitat normativa que consistia en la possibilitat d’establir deduccions pròpies (a càrrec de la CA) i apujar o abaixar les tarifes de l’anomenat tram autonòmic (en el primer cas, a càrrec, es clar, del contribuent) fins a un 20% en un sentit o en l’altre. Però el mecanisme bàsic era el mateix: tots dos 15% es traduïen en un percentatge del PPI de l’any 0, percentatge que reduïa el PPI a percebre a partir de l’any 1.
Al mateix temps es concedia potestat normativa sobre els impostos cedits. Potestat limitada en la majoria d’ells i pràcticament total pel que fa a la imposició sobre el joc..
Últim episodi d'aquesta etapa: acord de l’any 2001. Aquest acord presenta una novetat formal de significat substancial. L’acord del Consell de Política Fiscal i Financera, adoptat el 21 de juliol de 2001, s’ha convertit en llei. Així es fa palesa la voluntat del jefe. Que tot resti atado y bien atado. Un altre signe inequívoc: als acords anteriors, s’hi expressava que regirien per un quinquenni. Aquest regirà fins a la fi dels temps: desde 1 de enero de 2002. Punt i a part. Que no se’n parli més.
Aquesta vegada, la majoria del finançament autonòmic consistirà en impostos cedits, totalment o parcial. Són impostos totalment cedits, a més dels que ja ho havien estat, l’impost sobre electricitat, l’impost especial sobre determinats mitjans de transport i l’impost sobre vendes minoristes d’hidrocarburs. Són objecte de cessió parcial:
- Un 33% de l’IRPF.
- Un 35% de l’IVA.
- Un 40% de l’impost especial sobre hidrocarburs.
- Un 40% de l’impost especial sobre alcohols.
- Un 40% de l’impost especial sobre tabacs.
S’amplia la capacitat normativa, però no pas en l’IVA i impostos especials, subjectes a les directives. Des del punt de vista de la la corresponsabilitat fiscal, és un pas cap endavant. A partir del 2002 el finançament de cada Comunitat creixerà com la recaptació dels impostos principals en aqueixa Comunitat. I cada Comunitat té la potestat d’accelerar el ritme de creixement, tot apujant els tipus d’alguns d’aquests impostos.
La trampa rau, però, al punt de partença, és a dir, al repartiment inicial del pastís. La variable que es considera gairebé exclusivament per determinar-ne la distribució en l’any 0 és, igual que als acords precedents, la població, que hi té una ponderació del 94%. Les altres variables són superfície (4,2%), dispersió (1,2%) i insularitat (0,6%). De la variable esforç fiscal a què fa referència l’article 44 de l’Estatut de Catalunya no se’n canta gall ni gallina. El tros de pastís no creixerà com l’esforç fiscal, sinó que creixerà o decreixerà com la relació d’esforç fiscal Catalunya/ Espanya. Com en l’aporia de Zenó, Aquil•les dona avantatge a la tortuga, perquè del tros de pastís inicial s’ha de deduir encara la contribució proporcional al fons de suficiència, fons de compensació interterritorial i assignacions d’anivellament. Així, l’avantatge representa, d’entrada, la consolidació del desnivell de la balança fiscal de Catalunya.
Val a dir, però, que aquest acord .es el menys dolent dels assolits fins a la data. Amb aquest mecanisme, Aquil•les (si no es mor de vell abans) podria arribar, al cap de molts anys, a aconseguir la tortuga.