La balança fiscal de Catalunya

Ja durant els anys foscos, Ramon Trias Fargas havia fet alguns intents de reprendre el tema de la balança fiscal de Catalunya. El primer d’ells, de passada i limitat a l’àmbit de la província de Barcelona, al llibre La balanza de pagos interior, (Madrid, 1960). Segons les dades que ofereix aquesta obra, la recaptació tributària de l’Estat a la província de Barcelona entre els anys 1952 i 1956 quadruplicava amb escreix les despeses de l’Estat a la província en els mateixos anys. Val a dir, però, que ni les fonts estadístiques ni la metodologia emprada permetien afinar gaire. Els resultats són molt relatius. Així ho advertia honestament l’autor.
Durant les dècades dels vuitanta i del noranta es van publicar diverses estimacions: totes elles d’economistes catalans, tret d’una d’escocesa: Antoni Castells – Martí Parellada (1983); Montserrat Colldeforns (1991); Baró, E. – Bosch, N (1986); Castells – Parellada (1993); Davezies – Nicot – Prud’Homme (1996); i Esther Martínez García (1997). La més recent, l’obra de Castells, Barberán, Bosch, Espasa, Rodrigo i Ruiz-Huerta Las balanzas fiscales de las Comunidades Autónomas (1991 – 1996) Ariel, Barcelona 2000), té el doble interès del àmbit geogràfic més ampli i que del equip redactor formaven part tres autors no catalans. Les estimacions a què s’hi arriba, no difereixen gaire, pel que fa a la balança de Catalunya, de les precedents. Antoni Castells, al seu treball Les relacions fiscals de Catalunya amb Espanya, inserit dins el llibre col·lectiu Catalunya i Espanya, una relació econòmica i fiscal a revisar, (Proa, Barcelona 1999) va publicar un quadre resum de es estimacions publicades fins a la data:
Ara bé, Castells hi afegeix una important observació: ... el valor absolut del dèficit fiscal d’un any determinat està molt condicionat pel dèficit global del sector públic central. Si aquest dèficit és molt elevat , el conjunt de despeses és molt més alt que el dels impostos, i, per tant, el dèficit fiscal de Catalunya, com el de totes les altres comunitats autònomes, baixa automàticament.
Tenint en compte aquesta observació, Castells fa el següent resum, prenent com a punt de referència l’any 1994:
a) L’any 1994 el dèficit fiscal de Catalunya se situaria entre 687.500 i 781.700 milions de pessetes, el que suposa entre el 5,6% i el 6,4% del PIB de Catalunya.
b) Catalunya paga entorn del 19,29% dels impostos i rep entorn del 13,66% de la despesa. Recordem que la participació en el PIB és, l’any 1994, del 19,05% i en la població del 15,56
c) Considerant 100 la mitjana espanyola, cada ciutadà de Catalunya pagaria 123,95, en forma d’impostos i rebria 87,79 en forma de despesa.
d) Considerant el pressupost del SPC equilibrat, que és com cal fer-ho per analitzar els fluxos redistributius, el saldo fiscal de Catalunya se situaria en 1.206.000 milions de pessetes, el que representa el 9’76 % del PIB.
És clar que la valoració d’aquests resultats ja no és una qüestió científica, sinó política. Des d’un punt de vista independentista, qualsevol dèficit és rebutjable. Des de l’acatament del marc constitucional espanyol, s’ha d’acceptar un cert nivell de dèficit. La qüestió és quin és el nivell just. Des d’un punt de vista reformista del marc constitucional, hi caben tota mena de positures intermèdies.
Castells, des del segon dels punts de vista exposats, considera com a possible regla del joc per a valorar el dèficit la següent: Catalunya ha de pagar impostos en proporció al seu PIB i ha de rebre despesa pública en proporció a la seva població.
(...)
En cas de pressupost equilibrat ... el dèficit fiscal ‘hauria de ser de 747.615 milions de pessetes, en comptes dels 1.206.000 milions actuals; això significa un dèficit del 6’05 del PIB, en comptes del 9’76% que veiem que es produeix en la realitat. Tenim, doncs, que d’acord amb aquest criteri, que sembla prou raonable, Catalunya tindria un dèficit fiscal excessiu que podem avaluar, l’any 1994, en una magnitud de l’ordre de 460.000 milions de pessetes, i entorn del 3,7% del PIB.
Certament, el criteri que proposa Castells sembla prou raonable. Però tampoc no sembla gens forassenyat el de mitjana entre població i esforç fiscal, que, a més, és el de l’Estatut vigent. Amb aquesta petita correcció, l’excés de dèficit s’apujaria al 5,6% del PIB. És a dir, en termes absoluts, una quantitat de l’ordre de 690.000 MPTA.
D’altra banda, hi ha d’altres criteris possibles per valorar si el dèficit fiscal és o no excessiu. Per exemple, segons els pressupostos de la Generalitat per a l’any 1994, el finançament total previst per ingressos propis i transferències (incloent-hi les destinades a la Seguretat Social), era de 1.423.290 MPTA. La comparació entre aquesta xifra i els 1.206.000 MPTA en què Castells estima el dèficit fiscal per a aquell mateix any, fa pensar. Fa pensar, fins i tot, si la comparació s’estableix amb els 460.000 MPTA en què A.C. xifra l’excés de dèficit o els 690.000 MPTA en què podria xifrar-se segons el criteri de mitjana esforç fiscal – població.
Val a dir que el mateix Castells assaja altres criteris de valoració del dèficit fiscal de Catalunya i, entre ells, la comparació, dins el context europeu, amb altres regions de la Uniö amb PIB semblant.
Hom hi pot constatar que, nou de les catorze regions considerades, gaudeixen de superàvit fiscal. En les cinc que pateixen dèficit, aquest és relativament insignificant (màxim el 2’92% a Rheinland-Pfalz, enfront del 9,76% de Catalunya. D’on resulta que és una desgràcia ser una regió comparativament rica dins un país relativament pobre. Els números són prou eloqüents. És clar que les valoracions polítiques poden ser molt diferents i, fins i tot, oposades. Deixem-ho aquí.