V BREU CONCLUSIÓ

Els capítols I i III d’aquest pamflet infame demostren, potser, que l’aspiració de la societat catalana a assolir un model fiscal contributiu i no pas impositiu no va ser possible dins el marc d’un Estat espanyol unitari.
Els capítols II i IV d’aquest libel ignominiós podrien demostrar, amb una mica de sort, que l’aspiració de la societat catalana a assolir un model fiscal contributiu i no pas impositiu no és viable dins el marc d’una autonomia tutelada.
(Continuarà).

El plany d’en Ros Hombravella

Si es manté l’asimetria entre ingressos i despeses públiques, en els propers anys Catalunya no només perdrà pes, volum i importància en el context econòmic espanyol i europeu pel que fa a la creació d’ocupació, de renda i en darrer terme de riquesa; també les diferencies de renda disponible a Catalunya no solament seguiran mantenint-se (Caixa de Catalunya, diversos anuaris), sinó que poden anar augmentant significativament, i perillosament de cara a la cohesió social del país, en el futur. I el que és encara més greu: a la llarga, aquesta omissió del sector públic en I' economia del país amenaça la competitivitat mateixa de I'economia catalana, i al mateix temps qüestiona la mateixa sostenibilitat del creixement econòmic, el qual ha estat notable en el decurs de la dècada dels noranta del segle passat, especialment en els seus darrers cinc anys; sense aquest creixement, sense la creació d'aquesta riquesa, no serà possible repartir-la ni progressar en un futur.
L' atròfia relativa del sector públic a Catalunya, en definitiva, pot accentuar els processos de privatització creixent de l'economia catalana produïts per una manca d'estoc de capital públic que ha de ser proveït pel sector privat) i de disminució de la cohesió social a Catalunya (causats per una insuficiència de mecanismes redistributius entre els catalans). Però, i sobretot, aquesta atròfia relativa del sector públic pot arribar a amenaçar la capacitat mateixa de competir i de créixer (i de poder repartir, en darrer terme) de l'economia catalana: és, per tant, la
mateixa sostenibilitat futura del creixement de la nostra economia la que està en joc.

La cultura del peatge

Ja des del segle XIX, la societat catalana havia adquirit l’hàbit d’assumir, quan calia, el cost d’equipaments col·lectius, que, en altres països de nivell econòmic semblant solen ser finançats pel sector públic. El Liceu o el Palau de la Música podrien ser-ne exemples paradigmàtics. Mentre tant, el Teatro Real era bastit amb càrrec a diners públics.
L’obra de la Mancomunitat, dotada amb recursos estatals raquítics, va ser possible, com ja s’ha dit en un altre capítol, gràcies a la feina desinteressada i patriòtica d’un grup selecte de persones. Però també hi va confluir el mecenatge privat.
Enguany, els catalans i les catalanes paguen peatge en sentit recte quan circulen per les autopistes d’ACESA d’una banda a una altra del país. I paguen peatge en sentit figurat quan el banc els carrega en compte corrent el rebut de la mútua d’assistència sanitària. O quan duen la canalla a un col·legi no concertat. O a un col·legi concertat que fa pagar periòdicament aportacions voluntàries a una fundació.
I no podria ser d’una altra manera. Catalunya, amb el 15’6% de la població, només disposa del
.- 10% de les carreteres de l’Estat.
- 10’1% de les infraestructures sanitàries públiques.
- 13,4% de les infraestructures escolars públiques.
Els homes i les dones tendeixen a demanar serveis col·lectius d’una qualitat proporcionada a la seva renda. Com a resultant, una societat tendeix a demanar equipaments i serveis col·lectius proporcionats al seu PIB. Si el sector públic no satisfà aquesta demanda suficientment, els homes i les dones paguen peatge, quan poden. La desgràcia és que uns poden pagar-ne i d’altres no.
Catalunya paga impostos de nivell europeu: incloent-hi les cotitzacions socials, un 37% del seu PIB. El percentatge de pressió fiscal és superior al d’Irlanda, el Regne Unit o Portugal. I no gaire inferior a la mitjana europea, que és del 43%. Però Catalunya rep serveis públics com un país on la pressió fiscal fos de l’ordre del 29%.
Quan els serveis col·lectius són finançats amb impostos a un nivell adient a la demanda de la gran majoria de ciutadans, hi surt guanyant l’egalité i, de retop, la fraternité i la liberté.
Si, pel contrari, una societat es veu forçada a desenvolupar la cultura del peatge, s’hi ressentirà, inevitablement, la cohesió d’aquella societat.
Molt recentment, ho ha expressat, amb paraules més sàvies, Jacint Ros Hombravella: (El sector públic a Catalunya (1985-1998); Institut d’Estudis Autonòmics; Barcelona, 2002):

La balança fiscal de Catalunya

Ja durant els anys foscos, Ramon Trias Fargas havia fet alguns intents de reprendre el tema de la balança fiscal de Catalunya. El primer d’ells, de passada i limitat a l’àmbit de la província de Barcelona, al llibre La balanza de pagos interior, (Madrid, 1960). Segons les dades que ofereix aquesta obra, la recaptació tributària de l’Estat a la província de Barcelona entre els anys 1952 i 1956 quadruplicava amb escreix les despeses de l’Estat a la província en els mateixos anys. Val a dir, però, que ni les fonts estadístiques ni la metodologia emprada permetien afinar gaire. Els resultats són molt relatius. Així ho advertia honestament l’autor.
Durant les dècades dels vuitanta i del noranta es van publicar diverses estimacions: totes elles d’economistes catalans, tret d’una d’escocesa: Antoni Castells – Martí Parellada (1983); Montserrat Colldeforns (1991); Baró, E. – Bosch, N (1986); Castells – Parellada (1993); Davezies – Nicot – Prud’Homme (1996); i Esther Martínez García (1997). La més recent, l’obra de Castells, Barberán, Bosch, Espasa, Rodrigo i Ruiz-Huerta Las balanzas fiscales de las Comunidades Autónomas (1991 – 1996) Ariel, Barcelona 2000), té el doble interès del àmbit geogràfic més ampli i que del equip redactor formaven part tres autors no catalans. Les estimacions a què s’hi arriba, no difereixen gaire, pel que fa a la balança de Catalunya, de les precedents. Antoni Castells, al seu treball Les relacions fiscals de Catalunya amb Espanya, inserit dins el llibre col·lectiu Catalunya i Espanya, una relació econòmica i fiscal a revisar, (Proa, Barcelona 1999) va publicar un quadre resum de es estimacions publicades fins a la data:
Ara bé, Castells hi afegeix una important observació: ... el valor absolut del dèficit fiscal d’un any determinat està molt condicionat pel dèficit global del sector públic central. Si aquest dèficit és molt elevat , el conjunt de despeses és molt més alt que el dels impostos, i, per tant, el dèficit fiscal de Catalunya, com el de totes les altres comunitats autònomes, baixa automàticament.
Tenint en compte aquesta observació, Castells fa el següent resum, prenent com a punt de referència l’any 1994:
a) L’any 1994 el dèficit fiscal de Catalunya se situaria entre 687.500 i 781.700 milions de pessetes, el que suposa entre el 5,6% i el 6,4% del PIB de Catalunya.
b) Catalunya paga entorn del 19,29% dels impostos i rep entorn del 13,66% de la despesa. Recordem que la participació en el PIB és, l’any 1994, del 19,05% i en la població del 15,56
c) Considerant 100 la mitjana espanyola, cada ciutadà de Catalunya pagaria 123,95, en forma d’impostos i rebria 87,79 en forma de despesa.
d) Considerant el pressupost del SPC equilibrat, que és com cal fer-ho per analitzar els fluxos redistributius, el saldo fiscal de Catalunya se situaria en 1.206.000 milions de pessetes, el que representa el 9’76 % del PIB.
És clar que la valoració d’aquests resultats ja no és una qüestió científica, sinó política. Des d’un punt de vista independentista, qualsevol dèficit és rebutjable. Des de l’acatament del marc constitucional espanyol, s’ha d’acceptar un cert nivell de dèficit. La qüestió és quin és el nivell just. Des d’un punt de vista reformista del marc constitucional, hi caben tota mena de positures intermèdies.
Castells, des del segon dels punts de vista exposats, considera com a possible regla del joc per a valorar el dèficit la següent: Catalunya ha de pagar impostos en proporció al seu PIB i ha de rebre despesa pública en proporció a la seva població.
(...)
En cas de pressupost equilibrat ... el dèficit fiscal ‘hauria de ser de 747.615 milions de pessetes, en comptes dels 1.206.000 milions actuals; això significa un dèficit del 6’05 del PIB, en comptes del 9’76% que veiem que es produeix en la realitat. Tenim, doncs, que d’acord amb aquest criteri, que sembla prou raonable, Catalunya tindria un dèficit fiscal excessiu que podem avaluar, l’any 1994, en una magnitud de l’ordre de 460.000 milions de pessetes, i entorn del 3,7% del PIB.
Certament, el criteri que proposa Castells sembla prou raonable. Però tampoc no sembla gens forassenyat el de mitjana entre població i esforç fiscal, que, a més, és el de l’Estatut vigent. Amb aquesta petita correcció, l’excés de dèficit s’apujaria al 5,6% del PIB. És a dir, en termes absoluts, una quantitat de l’ordre de 690.000 MPTA.
D’altra banda, hi ha d’altres criteris possibles per valorar si el dèficit fiscal és o no excessiu. Per exemple, segons els pressupostos de la Generalitat per a l’any 1994, el finançament total previst per ingressos propis i transferències (incloent-hi les destinades a la Seguretat Social), era de 1.423.290 MPTA. La comparació entre aquesta xifra i els 1.206.000 MPTA en què Castells estima el dèficit fiscal per a aquell mateix any, fa pensar. Fa pensar, fins i tot, si la comparació s’estableix amb els 460.000 MPTA en què A.C. xifra l’excés de dèficit o els 690.000 MPTA en què podria xifrar-se segons el criteri de mitjana esforç fiscal – població.
Val a dir que el mateix Castells assaja altres criteris de valoració del dèficit fiscal de Catalunya i, entre ells, la comparació, dins el context europeu, amb altres regions de la Uniö amb PIB semblant.
Hom hi pot constatar que, nou de les catorze regions considerades, gaudeixen de superàvit fiscal. En les cinc que pateixen dèficit, aquest és relativament insignificant (màxim el 2’92% a Rheinland-Pfalz, enfront del 9,76% de Catalunya. D’on resulta que és una desgràcia ser una regió comparativament rica dins un país relativament pobre. Els números són prou eloqüents. És clar que les valoracions polítiques poden ser molt diferents i, fins i tot, oposades. Deixem-ho aquí.

Els acords de finançament dels últims anys (1991, 1996, 2001)

L’acord de 1991 per al quinquenni 1992-1996 contenia, com a principal novetat, la participació de Catalunya - i de la resta de Comunitats Autònomes - en un 15% de la recaptació de l’IRPF al territori respectiu. Val a dir que aquesta participació no era addicional, sinó substitutiva d’una part del PPI o participació en el conjunt d’impostos estatals. En l’any 0 del nou sistema, es calculava l’equivalència del 15% de la recaptació del IRPF en percentatge del PPI i aquesta diferencia es deduïa de l’anterior PPI. A partir d’aquí, la participació es dividia en dues porcions: una que creixia com la recaptació de l’IRPF a Catalunya i una altra que creixia com la recaptació del conjunt d’impostos estatals. La participació tan sols representava un avantatge – i encara poc més que simbòlic – si el creixement territorialitzat de l‘IRPF era més ràpid que el del conjunt d’impostos estatals.
Però no es va saber o, més probablement, no es va voler explicar a l’opinió pública catalana i espanyola aquest mecanisme tan senzill. Tot el contrari, es van divulgar xifres absolutament fantàstiques sobre els avantatges que per a Catalunya representava el nou sistema. Va funcionar allò que un escriptor francès en deia l’incroyable ruse des sots. La imatge que es va transmetre a la majoria desinformada era que Catalunya rebia un finançament addicional del 15% del seu IRPF. Mentre tant, les regions més pobres havien d’acontentar-se amb el 15% de la seva esquifida recaptació. I així, l’opinió pública catalana va quedar convençuda que els astuts negociadors de la Generalitat havien fet un gol als ineptes funcionaris estatals. I l’opinió pública extremenya va quedar convençuda que el nou sistema de finançament era una versió invertida del mite de Luis Candelas: el lladre que robava als pobres per ajudar els rics. Com a marketing d’imatge, desastre total.
Acord de 1996 pel quinquenni 1997-2001: més del mateix. Es cedeix a les Comunitats Autònomes un segon 15% de l’IRPF, però aquest amb caràcter d’impost cedit, és a dir, amb capacitat normativa que consistia en la possibilitat d’establir deduccions pròpies (a càrrec de la CA) i apujar o abaixar les tarifes de l’anomenat tram autonòmic (en el primer cas, a càrrec, es clar, del contribuent) fins a un 20% en un sentit o en l’altre. Però el mecanisme bàsic era el mateix: tots dos 15% es traduïen en un percentatge del PPI de l’any 0, percentatge que reduïa el PPI a percebre a partir de l’any 1.
Al mateix temps es concedia potestat normativa sobre els impostos cedits. Potestat limitada en la majoria d’ells i pràcticament total pel que fa a la imposició sobre el joc..
Últim episodi d'aquesta etapa: acord de l’any 2001. Aquest acord presenta una novetat formal de significat substancial. L’acord del Consell de Política Fiscal i Financera, adoptat el 21 de juliol de 2001, s’ha convertit en llei. Així es fa palesa la voluntat del jefe. Que tot resti atado y bien atado. Un altre signe inequívoc: als acords anteriors, s’hi expressava que regirien per un quinquenni. Aquest regirà fins a la fi dels temps: desde 1 de enero de 2002. Punt i a part. Que no se’n parli més.
Aquesta vegada, la majoria del finançament autonòmic consistirà en impostos cedits, totalment o parcial. Són impostos totalment cedits, a més dels que ja ho havien estat, l’impost sobre electricitat, l’impost especial sobre determinats mitjans de transport i l’impost sobre vendes minoristes d’hidrocarburs. Són objecte de cessió parcial:
- Un 33% de l’IRPF.
- Un 35% de l’IVA.
- Un 40% de l’impost especial sobre hidrocarburs.
- Un 40% de l’impost especial sobre alcohols.
- Un 40% de l’impost especial sobre tabacs.
S’amplia la capacitat normativa, però no pas en l’IVA i impostos especials, subjectes a les directives. Des del punt de vista de la la corresponsabilitat fiscal, és un pas cap endavant. A partir del 2002 el finançament de cada Comunitat creixerà com la recaptació dels impostos principals en aqueixa Comunitat. I cada Comunitat té la potestat d’accelerar el ritme de creixement, tot apujant els tipus d’alguns d’aquests impostos.
La trampa rau, però, al punt de partença, és a dir, al repartiment inicial del pastís. La variable que es considera gairebé exclusivament per determinar-ne la distribució en l’any 0 és, igual que als acords precedents, la població, que hi té una ponderació del 94%. Les altres variables són superfície (4,2%), dispersió (1,2%) i insularitat (0,6%). De la variable esforç fiscal a què fa referència l’article 44 de l’Estatut de Catalunya no se’n canta gall ni gallina. El tros de pastís no creixerà com l’esforç fiscal, sinó que creixerà o decreixerà com la relació d’esforç fiscal Catalunya/ Espanya. Com en l’aporia de Zenó, Aquil•les dona avantatge a la tortuga, perquè del tros de pastís inicial s’ha de deduir encara la contribució proporcional al fons de suficiència, fons de compensació interterritorial i assignacions d’anivellament. Així, l’avantatge representa, d’entrada, la consolidació del desnivell de la balança fiscal de Catalunya.
Val a dir, però, que aquest acord .es el menys dolent dels assolits fins a la data. Amb aquest mecanisme, Aquil•les (si no es mor de vell abans) podria arribar, al cap de molts anys, a aconseguir la tortuga.

Josep Borrell, creador de l’Agència Tributària

Sempre ha estat un dilema pels homes públics catalans, la difícil tria entre ser cap de ratolí (o de fura) o bé cua de lleó (o de brau). José o Josep Borrell Fontelles (La Pobla de Segur, 1947- per molts anys), va triar un encara-més-difícil: esdevenir cap de lleó (si és admesa la hiperbòlica metàfora de comparar el Govern espanyol amb un lleó).
Aquest botifler importantíssim, proveït d’unes qualitats intel•lectuals excelses, d’un curriculum acadèmic impressionant, i d’una honestedat personal sense tatxa (malgrat certes aparences posteriors), tingué l’encert de comprendre que el camí de la seva ambició passava pel domini del grup de pressió constituït pels alts funcionaris de l’Administració Tributària, veritable quart poder de l’Estat. (En aquesta època, el poder rau en la informació. I aquell grup està en possessió d’un cabal immens d’informació econòmica. Informació que hom pot fer servir i, el que és més important, hom pot no fer servir).
Secretari d’Estat de d’Hisenda en 1984, en 1990, quan ja era a frec de passar a millor vida política (ministre d’O.P.), va emprendre la creació de l’Agència Tributària, monstre autònom, inspirat en dos models: la Tax Agency americana (que seria suprimida en 1998 com a conseqüència d’una investigació del Senat) i l’Administració tributària franquista, que, com l’americana, incentivava els inspectors en funció dels deutes descoberts. (Anys enrera, Fernández Ordóñez, que coneixia millor les arrels del problema, havia intentat acabar amb aquell sistema nefast).
J.B. va cometre dos errors lligats entre ells. El primer, que li costaria la carrera política, va ser dipositar la seva confiança sobre persones que no la mereixien.
El segon error va ser bastir el seu monstre sobre l’hegemonia de l’aparell repressiu. No és la millor manera de lluitar contra el frau teixir una xarxa d’interessos sobre la perspectiva que es mantingui un cert nivell de frau, si és possible creixent. Cada any l’AEAT publica unes estadístiques triomfals, de les quals resulta que ha aixecat més actes i més grosses que l’any precedent. Si al cap de vint-i-cinc anys de lluita contra el frau, el frau creix cada any, l’últim que apagui el llum.

El galdós èxit de l’Agència Tributària

Així, doncs, durant les dècades dels vuitanta i dels noranta es va generar a Catalunya i arreu d’Espanya una gran quantitat de diners de color fosc, per no dir totalment negres. Les fonts eren molt diverses. Les rendes fiscals provinents del sistema de mòduls (diferència entre les bases segons mòduls i la crua realitat), serveis sense factura de professionals i petits empresaris; vendes d’habitatges i d’altres immobles amb pagament mixt; arran de la implantació de l’IVA, la indústria de la factura falsa; els productes de l’art del pelotazo; l’economia més o menys submergida; el conreu lucratiu d’allò que se’n diu ‘ser famós’; les comissions financeres; i last but not least els beneficis d’activitats que vorejaven o traspassaven decididament els límits del codi penal: l’explotació de la prostitució i altres negocis del sexe; el comerç d’estupefaents i altres substitutius del paradís; darrerament el transport i explotació d’immigrants.
Des del 1984, el cervell gris de la lluita contra el frau fiscal va ser l’avui presumpte innocent Josep Maria Huguet Torremadé, ex-company de col·legi i amic personal del secretari d’Estat Borrell. Modest com la violeta, l’Huguet mai no va aspirar a fer carrera a Madrid. Es conformava – més endavant se sabria per què - amb el càrrec d’Inspector Regional de Catalunya.
Com queda reflectit a la ressenya d’en Cabana, el tractament del frau fiscal en l’escola huguetiana era preferentment simptomàtic. Hom no investigava les fonts d’on rajaven els líquids diners negres. Hom empaitava directament la liquiditat. El mètode huguetià predilecte era la cacera d’increments patrimonials no justificats. Era com guarir les pulmonies a cop d’aspirina.
En 1991, com Minerva del cap de Júpiter, del cap d’en Borrell i de l’Huguet va brollar l’Agència Tributària, creada per la llei de pressupostos d’aquell any. Peça angular del sistema era el finançament de la majestuosa entitat amb un percentatge de la recaptació que obtingués per les seves actuacions (no pels ingressos voluntaris dels contribuents sinó per actes d’inspecció i altres actuacions diguem-ne terapèutiques). Per resolució del secretari d’Estat d’Hisenda d’1 d’abril de 1993, no publicada al BOE ni enlloc, es va regular el sistema de complements de productivitat dels inspectors, molt semblant al franquista. A cada equip li era assignat com a objectius un número de contribuents a comprovar i un import de deute tributari a liquidar peti qui peti. D’aquesta manera es creava un interès objectiu de l’organització i dels seus agents en el manteniment d’un cert nivell de frau. Si s’acabava el frau, s’acabaven els incentius.
Desprès de la defenestració de l’Huguet, amb el canvi de govern de 1996, van canviar les persones, però no pas els mètodes. La investigació fiscal pròpiament dita brilla per la seva absència. Es fan moltes actes, però de les anomenades de despatx, sobre la base d’informació preexistent.
Un dels símptomes de la sòlita arribada de la primavera és la convocatòria, cada any, d’una roda de premsa pels jerarques de l’Agència Tributària. Els jerarques expliquen any rera any, tot cofois, que enguany s’han fet més actes i i de major quantia que l’any passat. Desprès se serveix una copa de vi espanyol amb els canapès corresponents.
És clar que si el frau descobert creix cada any és perquè n’hi ha molt, de frau. D’on no n’hi ha, no pot rajar.
I aquest ha estat l’èxit de l’Agència Tributària.

El ‘setge’ contra els diners negres.

Francesc Cabana, al seu llibre 25 anys de llibertat, autonomia i centralisme (Pòrtic, Barcelona, 2002) explica any per any els diversos episodis de la lluita més o menys convençuda i convincent - de vegades més, sovint menys - de l’Administració tributària espanyola contra els diners negres:
!983: els refugis fiscals preferits són les cèdules hipotecàries emeses pes les caixes d’estalvi, els certificats de dipòsit bancari endossats pel primer tenedor o les mateixes lletres del Tresor, cedides per bancs i caixes. Escriu Cabana: Aquest (el Govern) tenia enormes necessitats financeres i pel seu propi interès es veia obligat a deixar determinats actius financers al marge del control d’Hisenda, en espera de temps millors en què pogués collar el cargol. La hipocresia era sublim.
1986: en 1985 havia entrat en vigor una llei d’actius financers que definia quines eren les inversions susceptibles d’ésser empaitades per Hisenda i quines en restaven estàlvies. Els refugis, com es podria dir en la terminologia del joc del parxís, eren els pagarés d’empreses, els pagarés del Tresor i els anomenats afros. Val a dir que la opacitat fiscal significava tan sols que l’entitat emissora dels actius financers no venia obligada a donar informació a Hisenda. Però alguns assessors fiscals poden testimoniar que si els zelosos agents del Fisc se n’assabentaven per una altra via, l’obligado tributario ja havia begut oli. Sobretot, si l’obligado tributario no tenia accés a l’anomenat telèfon de l’esperança. En aquest moment, la hipocresia era encara més sublim.
1989. Aquest va ser l’any àlgid de la persecució de les primes úniques. ‘La Caixa’ havia gosat fer competència a l’Estat en la captació de diners negres. Mai no ho hagués fet. ‘La Caixa’, al capdavall i desprès de moltes vicissituds, va sortir-ne indemne. Però no pas els seus clients mes febles, privats de l’accés al famós telèfon.
1990. Ara són les diputacions basques les competidores deslleials de l’Estat, en emetre pagarés forals fiscalment opacs. Davant els blasmes del secretari d’Estat Borrell, el diputat general de Biscaia, José Alberto Pradera, va respondre: ‘Si es legal que los capte el Estado (els diners negres), por qué no va a ser legal que los captemos nosotros.
1992. Esclata l’escàndol de les cessions de crèdit, enginyosa tècnica d’amagar els diners negres, creada el 1987, i en què es va distingir el Banc de Santander. En aquell any 1992, la justícia intervé. El jutge inculpa Emilio Botín, president del banc, el conseller delegat, Rodrigo, Echenique i altres directius. Cabana, tot resumint el desenllaç, escriu: El 1994 el Banc de Santander comprarà el Banesto. Al juny del 1995 Emilio Botín declarava que Don José María Aznar seria un gran president del Govern. Aquest any, el Santander paga uns 4.000 milions per regularitzar la seva situació i al juliol del 1996 el jutge Moreiras decidí el sobreseïment de les accions penals per haver regularitzat tothom les seves irreguralitats.

La lluita contra l'impost de successions

Els catalans, menys dramàtics que els veïns del Transebre, acostumen a acarar la mort amb assenyada ironia (Passi-ho bé, senyor Llanes). Però la conformitat davant la Dama Negra, es torna rebel·lia enfront del trasllat al Més Enllà com a fet imposable. Morir-se, rai. De pagar per morir-se, ni parlar-ne. Fins aquí podíem arribar.
Durant els anys foscos, la lluita contra l’impost de successions va revestir formes rudimentàries. La més practicada quan els hereus no tenien pressa, consistia, senzillament a no declarar. L’inexorable transcurs del temps, la intercessió, a cop de pregària, dels sants patrons del causant (que, com a bons sants solien ser de dretes) i l’escassa agressivitat de l’Administració coadjuvaven sovint en la consumació de la prescripció. In illo tempore, l’administració de l’impost era a mans del prestigiós cos d’advocats de l’Estat, que també solien ser de dretes.
Més endavant, va sorgir la moda de constituir societats patrimonials, a les quals els morituri, desitjosos de no fer ostentació de riquesa, aportaven els seus bens amb una valoració modesta. És clar que aquesta tosca maniobra estava condemnada al fracàs davant una administració tributària mitjanament diligent. I així va ser a partir del traspàs de l’impost a la Generalitat.
D’ençà d’aquell moment, diversos despatxos professionals es van especialitzar en la planificació fiscal post mortem, oferint-hi productes d’allò més diversos i sofisticats. La majoria d’ells es basaven en l’agradable elasticitat de les societats anònimes i limitades. La combinació adequada d’augments i reduccions de capital pot proporcionar a les noves generacions una positiva sorpresa: un bon dia, els fills, com qui no vol la cosa, resulten ser socis majoritaris d’una empresa que, dos mesos abans, era del seu pare.
Amb el traspàs de l’impost de successions, el Leviatan, sigui per instint, sigui per intel•ligència bestial, va consumar una jugada mestra. El partit en el poder a Catalunya es va trobar envoltat en una situació esquizofrènica. D’una banda, els successius consellers d’Economia i Finances havien de vetllar per l’augment de la recaptació de l’Impost sobre Successions, de la qual depenia una porció considerable del finançament de la Generalitat. D’una altra banda, corresponia al grup parlamentari de Convergència vetllar al Parlament estatal pels interessos post mortem dels seus clients empresarials.
La difícil partida va acabar amb unes honorables taules. La bonificació del 95% - de fet una exempció - en la transmissió per herència dels actius empresarials, a partir del 1997 acomplia una vella aspiració de les classes conservadores catalanes.
Com a torna ‘social’, hom concedia una bonificació d’igual percentatge per la transmissió de l’habitatge, que acostuma a ser el principal o únic bé patrimonial de la majoria de catalans.
Però l’impacte en la recaptació d’aquestes mesures no va ser, ni de bon tros, catastròfic. I aquest és un bon punt per a la Administració tributària catalana. Heus aquí l’evolució de la recaptació de l’impost sobre successions a Catalunya en el període 1996-2000 (xifres en milions PTA).
1996 ______34.599
1997 ______36.971
1998 ______34.956
1999 ______43.915
2000 ______49.391
Com pot comprovar-se, la petita davallada del 1998, primer any d’impacte de les bonificacions, es va superar amb escreix a partir del 1999.

1986: l'adveniment de l'IVA

Aquell any es va produir un succés inèdit en la història tributària de Catalunya. Un nou impost era rebut amb un sentiment que gairebé s’assemblava a la il•lusió. L’arribada de l’IVA era com una finestra oberta a la terra promesa d’Europa. L’elegant tècnica del nou tribut donava la sensació de participar en un passatemps o en un joc de saló. Pagar l’IVA era com pagar l’entrada a la Gran Exposició Europea.
Durant la tardor de 1985, cada capvespre, qui no assistia a un curset sobre l'IVA era perquè l'estava impartint. Fins i tot, Na Marta Ferrusola posava cada dia personalment l’IVA a les seves flors, com qui posa sal a l’ou dur. L’1 de gener de 1986, mentre que el barroer IGTE, semblant a un Caliban tributari, s’esmunyia silenciosament i avergonyida per la porta de servei, el flamant i flamejant IVA feia la seva entrada triomfal al sistema tributari.

L'Administració tributària catalana

Per la llei de cessió de tributs de 1981, es van traspassar a la Generalitat, amb efectes d’1 de gener de 1982, els impostos sobre successions i donacions; transmissions patrimonials i actes jurídics documentats; patrimoni; luxe en destinació; i taxes sobre el joc. L’impost sobre el luxe seria suprimit en 1986, sense ésser substituït per l’IVA en destinació, com preveia l’Estatut. Així doncs, la Generalitat de Catalunya tornava a tenir, per primer cop des de 1939, una Administració tributària pròpia. Era, però, una Administració d’estar per casa, amb un àmbit competencial de què quedaven exclosos els grans impostos estatals.
Hi ha qui pensa que la Generalitat va perdre en aquells anys inicials una ocasió d’or per bastir una Administració nova de trinca, alliberada dels vicis seculars de l’Administració espanyola. El model, hi era ben a prop: a la veïna França, bressol del dret administratiu, on existeix una Administració que manté l’empremta del geni organitzador de Bonaparte. Una màquina neutral i independent del poder polític, dotada de mecanismes automàtics de selecció i de promoció, i que podria servir d’igual manera un govern conservador com un d’esquerres. Però no es va seguir aquell camí, sinó el de reproduir les mancances de l’Administració espanyola, amb l’agreujant d’un clientelisme polític exacerbat.
Val a dir, però, que l’Administració tributària catalana figura, potser, entre les branques menys dolentes del seu aparell administratiu. Probablement, en aquesta dolenteria atenuada, hi va influir la circumstància afortunada que l’Estat es va manifestar especialment gasiu a l’hora de traspassar a la Generalitat funcionaris d’Hisenda. A més, els pocs que es traspassaven, solien fer-ho per voluntat pròpia, la qual cosa implicava, com a mínim, que la seva actitud vers la nova institució fos positiva.
El fet és que qualsevol professional pot constatar enguany que, en els aspectes de correcció en el tracte i respecte al ciutadà, l’AEAT no resisteix la comparació amb l’Administració tributària de la Generalitat. La primera colonialeja sovint.

Ramon Trias Fargas o la resistència digna. Josep Maria Cullell, o la resignació cofoia.

En la dècada dels vuitanta es van publicar, amb tan sols dos anys de diferència dos llibres sobre el finançament autonòmic de Catalunya: el de Trias Fargas, ja ressenyat, i el de Josep Maria Cullell sobre els acords assolits el 1986 pel finançament durant el quinquenni 1987-1991. (El finançament autonòmic de Catalunya, Curial, Barcelona, 1987).
Un llibre i l’altre palesen tarannàs oposats. L’obra de Trias Fargas és un memorial de greuges. La de Cullell és una autolloança cofoia pel l’èxit obtingut en les negociacions, gràcies a la bona disposició del benèvol Govern espanyol.
Ara s’accepten les nostres reclamacions plantejades al Govern Central i que varen ser criticades de victimistes per l’oposició socialista al Parlament de Catalunya i als mitjans de comunicació.
La veritat és que el conseller Cullell veia, o volia veure, pampallugues. El finançament de la Generalitat augmentava apreciablement en termes de pessetes corrents, però era degut, d’una banda a la inflació i d’altra al traspàs de nous serveis. La participació en el pastís seguia sent la mateixa. Els recursos totals destinats al finançament de les C.C.A.A. estaven predeterminats. I, com que no es podia despullar un sant per vestir un altre, aquí és on van entrar en escena els altres criteris que es considerin procedents. Les noves variables es van ajustar de manera que reproduïen pràcticament el repartiment del període transitori. Així ho reconeixia, amb simpàtic cinisme, l’informe dels experts estatals que va servir de base a l’acord. Si a R.T.F. li haguessin posat a la signatura un paper com aquell, és segur que se n’hauria anat a Tanzània o, potser, més lluny encara.
L’optimisme panglossià d’en Cullell va fer escola. D’aleshores ençà es ven a l’opinió pública que els negociadors catalans són com més va més astuts i cada acord (1991, 1996 i 2001) és millor que l’anterior. Així és com Catalunya ha arribat a gaudir d’una balança fiscal que és l’enveja de la resta de comunitats autònomes.
Ramón Trias Fargas (Barcelona 1922 – el Masnou 1989) va estudiar dret a Colòmbia, on s’havia exiliat la seva família el 1939, i economia a Chicago. Tornat a Catalunya en 1950,va iniciar una llarga carrera empresarial i professional. Ocupà, entre d’altres càrrecs, el de cap del servei d’estudis del Banco Urquijo i catedràtic d’hisenda pública a la Universitat de Barcelona. Va ser conseller d’Economia i Finances en dues etapes (1980-1982 i 1988-1989). Va morir al peu del canó, durant un míting electoral al Masnou.
Josep Maria Cullell i Nadal va ser conseller d’Economia i Finances entre 1984 i 1988.

Narració d'una asfíxia premeditada

Aquest títol, calcat del d’una novel·la de García Márquez, és el d’un petit llibre de Ramon Trias Fargas, (Tibidabo Edicions, Barcelona, 1985). S’hi explica l’estrangulació financera de la Generalitat perpetrada a través dels acords de finançament de 1984 pel període transitori (1980-1986).
El 15 de juliol de 1980 es va reunir per primera vegada la Comissió Mixta de Valoracions, Estat - Generalitat de Catalunya, presidida, per la part estatal pel ministre d’Hisenda, Jaime García Añoveros i, per la part catalana, per l’aleshores conseller d’Economia i Finances, R.T.F. El 25 de febrer de 1982, després d’un laboriós estira-i -arronsa, a través de més de cent reunions, s’hi arribà a un acord que el conseller Trias Fargas va considerar relativament satisfactori. Hi havia un motiu important de discrepància: la part estatal entenia que les transferències o subvencions no havien de formar part del cost efectiu dels serveis traspassats. Ni tampoc les noves inversions, que haurien d’anar a càrrec del fons de compensació interterritorial. Però la part catalana considerava acceptable, ja que no la metodologia, les xifres a què s’hi arribava. El motiu era que la diferència quedava parcialment compensada per l’anomenat efecte financer. Aquesta fórmula cabalística feia referència a la previsió que la recaptació dels impostos estatals, sobre els quals requeia el percentatge de participació, creixeria més ràpidament que el cost dels serveis traspassats, pel fet que l’Estat havia d’atendre els interessos del deute públic. Així li havia venut la moto el ministre J.G.A al conseller R.T.F. en una carta datada al gener de 1982, reproduïda al llibre. El 30 de març, tot complint el seu compromís, el Govern espanyol va trametre al Congrés de Diputats un projecte de Llei que reflectia els acords assolits.
Treballs d’amor perduts. Desprès de les eleccions d’octubre de 1982, el nou Govern del PSOE no es va considerar obligat pels compromisos del seu antecessor d’UCD, que no havien arribat a quallar en llei. Trias Fargas ja no era conseller, però seguia sent president de la Comissió Mixta de Valoracions. En aquesta nova etapa el seu interlocutor principal va ser el nou Secretari General Tècnic d’Hisenda, José Víctor Sevilla Segura, persona que posseïa (i per molts anys) un cap voluminós i ben moblat. Sevilla entenia que la metodologia de la part estatal en els acords de 1982 era la correcta, o sigui, inversions noves i transferències, fora. Però, a més a més, s’havia de corregir l’efecte financer. D’altra banda , va introduir en la discussió un nou motiu polèmic. En els acords de 1982, s’entenia (i això es el que pot deduir-se de la recta interpretació de l’Estatut) que la recaptació dels impostos cedits en l’any anterior al traspàs, havia de xifrar-se en un percentatge, de manera que, si la recaptació d’aquests impostos creixia més de la dels impostos estatals (que és el que va ocórrer en la realitat) la diferència havia de quedar a favor de la Generalitat. J.V.S.S. entenia, pel contrari, que s’havia de considerar com a finançament a compte la recaptació efectiva obtinguda cada any pels impostos cedits. Amb aquesta interpretació quedava anul·lat l’estímul a la bona gestió d’aquests impostos.
Al capdavall, la discussió va quedar plantejada, des de la banda estatal, en termes de lo toma o lo deja. Trias Fargas deixa constància que, quan es va arribar a l’acord definitiu, el 20 de febrer de 1984, ell es trobava de viatge professional a Tanzània i que tot plegat va ser producte dels acords President del Govern - President de la Generalitat, assistits respectivament pel Secretari d’Estat d’Hisenda i pel Conseller d’Economia i Finances. En aquell moment, el conseller d’Economia i Finances era Josep Maria Cullell.
Digníssima rentada de mans. Senyor Trias Fargas, chapeau.

L’Estatut de 1979 o la rebaixa del tío Paco.

Hi ha una dita castellana que predica: Ya vendrá el tío Paco con la rebaja. Aquest va ser el lema dels profetes del café para todos, durant el procés de gestació de l’Estatut. Els parlamentaris catalans reunits a Sau van poder esbravar-se a pler. Res a objectar. Pel mateix preu, podien haver demanat la lluna en un cove. Tot seguit, unes poques esmenes hàbilment salpicades sobre el producte al Congrés de Diputats, farien que no poguessin reconèixer el text ni els parlamentaris que el van parir.
Heus aquí el nou article 45.1:
Quan es completi el traspàs de serveis , o en complir-se el sisè any de vigència d’aquest Estatut, si la Generalitat ho sol•licita, la participació anual en els ingressos de l’Estat citada al número 3 de l’article anterior i definida a la disposició transitòria 3º es negociarà damunt les bases següents:
a) La mitjana dels coeficients de població i esforç fiscal de Catalunya, aquest últim mesurat per la recaptació al seu territori de
l’impost sobre la renda de les persones físiques.
b) La quantitat equivalent a l’aportació proporcional que correspongui a Catalunya pels serveis i càrregues generals que l’Estat continuï assumint com a propis.
c) El principi de solidaritat interterritorial al qual es refereix la Constitució, que s’aplicarà en funció de la relació inversa de la renda real per habitant a Catalunya respecte a la renda de la resta d’Espanya.
d) Altres criteris que es considerin procedents.
Hom pot observar que som lluny de l’automatisme que postulava el text de Sau. El percentatge no es fixarà, es negociarà. Ja se sap què vol dir negociar quan un dels interlocutors té la paella pel mànec. Per assegurar-se que era l’Estat qui tenia la paella ben agafada, es va eliminar la proposta d’atribuir a la Generalitat la gestió, per delegació, dels impostos estatals. Per si hi restava cap dubte, la introducció en la recepta d’altres criteris que es considerin procedents deixava el percentatge en indeterminació total.
De l’elenc d’impostos estatals a cedir, s’eliminaven els rendibles impostos especials, substituïts per l’impost de luxe recaptat en destinació. La LOFCA hi afegiria les taxes sobre el joc..
Per acabar-ho d’adobar, la disposició transitòria tercera precisava que el mètode per determinar els cost dels serveis cedits durant el període transitori tindria en compte els costos directes, els costos indirectes i també les despeses d’inversió que corresponguin. Aviat es veuria quin rendiment podria donar l’astuta interpretació estatal de l’incís que corresponguin.
L’any següent a l’aprovació de l’Estatut, el 1980, s’aprovava la LOFCA (Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes), on es desplegava la recepta financera del café para todos.

Una volada de coloms: l'Estatut de Sau

El 3 de juliol de 1978 una assemblea de parlamentaris catalans, reunida al Saló del Consell de Cent, va acordar constituir una comissió de vint dels seus membres que es congregarien a fi de manufacturar el projecte d’Estatut de Catalunya. Després d’un seguit de reunions prèvies, la comissió, constituïda en ponència, es va concentrar al parador de Sau del 12 al 15 de setembre, amb el propòsit d’enllestir el producte, que, a imatge i semblança del seu germà gran república de Núria, es diria l’Estatut de Sau.
El testimoni Josep Subirats, membre d’aquella comissió, n’ha deixat, al seu llibre La transició des del Senat (Barcelona, 1991) una crònica farcida d’anècdotes. S’hi explica, per exemple, que el popular López Rodó, per tal de no menjar sol, havia de fer tard a cada àpat. Així podia ocupar el lloc buit d’una taula plena.
El títol de Finances del projecte de Sau, basat, segons Subirats, en la proposta socialista, era força satisfactori. Eren objecte de cessió els impostos sobre successions i donacions; patrimoni; transmissions patrimonials i actes jurídics documentats; i els impostos especials. El finançament bàsic es completaria amb un percentatge de participació sobre els grans impostos estatals: IRPF, societats, tràfic d’empreses, luxe i el futur IVA. La fórmula de fixació del percentatge de participació manifestava una voluntat d’automatisme:
La participació en els impostos esmentats en el número 3 de l’article anterior es fixarà en un tant per cent de forma que els ingressos de la Generalitat procedents dels números 2 i 3 de l’apartat 1 de l’article 43 no siguin inferiors a la xifra que resultarà:
a) D’aplicar al valor total dels ingressos impositius de l’Estat la mitjana dels coeficients de població i renda a Catalunya.
b) De deduir-ne la quantitat equivalent a l’aportació proporcional corresponent a Catalunya pels serveis que l’Estat continuï assumint com a propis.Un dels aspectes més interessants de la proposta de Sau, era que la Generalitat assumiria, per delegació de l’Estat, la gestió tributària, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos estatals a Catalunya, llevat dels monopolis fiscals i de la renda de duanes.
Transitòriament i fins a completar el procés de traspàs de serveis, el percentatge de participació es fixaria, per una Comissió mixta Estat - Generalitat, en una quantitat igual al cost ponderat del servei a Catalunya en el moment de la transferència.

El nou IRPF

Queda dit que la vedette de la companyia tributària Fernàndez Ordóñez era el nou impost sobre la renda de les persones físiques. Se suprimien els antics impostos de producte i l’IRPF esdevenia l’amo del galliner. La base de l’impost vindria constituïda, en principi, pels ingressos reals dels contribuents. Els tipus marginals anaven des del 15% al 65,51%, si bé el límit màxim de tributació seria el 40% sobre base imposable.
Els antics impostos a compte quedaven suprimits, tret de les contribucions territorials i de les llicències fiscals, que esdevenien recursos de les hisendes locals. Les rendes del treball i del capital quedaven subjectes a retenció a compte amb tipus iguals o semblants als dels suprimits IRTP i IRC. La sensacional novetat era que, si la retenció resultava excessiva, l’excés era retornat (tot i que amb certa parsimònia i sense interessos). D’entrada, als contribuents modestos, acostumats a suportar la retenció sense piular, els va fer molta il•lusió que els tornessin els diners. Aviat, els més espavilats se n’adonaren que això significava que els treballadors estaven finançant de franc la tresoreria de l’Estat.
Com que se suprimien les avaluacions globals, els empresaris haurien de tributar, en principi, pels ingressos reals, com ho feien els treballadors. Heus aquí, però, que la manca de comptabilitats fiables, conseqüència dels anys avaluació global, feia perillar aquell objectiu. Així, per a les petites empreses, s’hi va establir un sistema d’estimació objectiva singular, els ‘mòduls’. De fet, les bases imposables dels petits empresaris eren, sovint, inferiors a les dels treballadors de la mateixa empresa. Aquell sistema, concebut inicialment com a transitori, s’ha anat perllongant, d’una forma o una altra fins enguany. La tendència a convertir l’IRPF en un impost sobre les rendes del treball, amb petits afegitons ornamentals, sembla avui indeturable.
En conclusió, el nou IRPF va merèixer un notable alt en la seva immaculada concepció. El salt qualitatiu en relació amb els barroers impostos del franquisme era gegantí. Però F.F.O no va tenir temps de culminar la seva tasca. I, potser, les impureses de la realitat eren més fortes que les òptimes intencions del ministre. La valoració del resultat final, al cap dels anys, frega, si més no, el suspens.

La reforma tributària Fernandez Ordóñez (1977-1978)

El ministre d’Hisenda del primer Govern d’UCD, Francisco Fernández Ordóñez, va emprendre la reforma tributària, una de les grans assignatures pendents de la nounada democràcia, mentre que es gestava la Constitució. F.F.O., home de tarannà regeneracionista, era inspector d’Hisenda, però no participava de l’esperit corporatiu d’aquella santa casa. El tret de sortida de la reforma va ser la llei 50/1977, de 14 de novembre, de mesures urgents de reforma fiscal.
Aquell fardell de bones intencions, contenia, en primer lloc, un impost extraordinari i transitori sobre el patrimoni, destinat a atenuar la regressivitat del sistema mentre que s’aprovava el nou IRPF. (L’impost extraordinari i transitori es trobaria a gust en aquesta vall de llàgrimes i s’hi quedaria definitivament. Fins enguany (2008) no s’arribaria a la seva supressió.
Amb la mateixa finalitat; s’apujava el mínim exempt de l’impost sobre els rendiments del treball, es creava un impost transitori sobre les rendes de treball dels consellers d’administració i els sous superiors a 750.000 PTA anyals; i s’apujaven els tipus de l’impost de luxe sobre automòbils, vaixells i aeronaus d’esbarjo i sobre begudes alcohòliques.
A fi que els pecadors poguessin penedir-se’n i rentar-se’n, dels pecats predemocràtics, es concedia una termini perquè el contribuents per IRPF presentessin declaracions endarrerides sense sancions ni recàrrecs; i perquè les empreses regularitzessin els balanços, sense cap gravamen.
Al mateix temps es reforçava el tipus del delicte fiscal (que ja existia al Codi Penal, però amb un tipus innocu que mai no s’havia aplicat); es prenien mesures per evitar l’elusió fiscal a través de societats pantalla; i s’abolia el secret bancari, tot permetent a la inspecció d’Hisenda la investigació de comptes.
La reforma es coronaria, durant l’any 1978, amb l’aprovació de les noves lleis de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de l’impost de societats (aquesta darrera, bessona extrauterina de la Constitució, va ser promulgada el mateix dia 27 de desembre de 1978, vigília dels Sants Innocents). La imposició indirecta, peces bàsiques de la qual eren l’IGTE i l’impost sobre el luxe, va romandre pràcticament intacta, en espera de ingrés a la CEE i l’adveniment de l’IVA que s’esdevindria l’any 1986.
La cara amagada de l’obra de Fernández Ordóñez al front del Ministeri d’Hisenda va ser una reforma de l’Administració tributària que fes possible la aplicació real de la reforma substantiva. Amb aquesta finalitat, F.F.O. va crear una Escola d’Inspecció Financera; va fer unificar els cossos d’inspecció (en un intent d’acabar amb els regnes de taifes que havien sigut durant l’època franquista); i va intentar (sense èxit durador) eradicar el nefast sistema franquista de retribució dels inspectors en funció de les quotes descobertes.
Aquesta cara amagada va reeixir tan sols a mitges o menys que a mitges. Entre d’altres raons, perquè F.F.O. va ensopegar amb una resistència ferotge dels seus propis antics companys. Els intents posteriors, en aquesta línia, de Josep Borrell tampoc van ser totalment afortunats, malgrat que J.B. tenia al seu favor el relleu generacional. Però d’això se’n parlarà més endavant.
La reforma Fernández Ordóñez va ser l’última reforma tributària de tall clàssic (reforma concebuda i aplicada com un tot orgànic, o sigui, com un vestit a mida). D’aleshores ençà, la Hisenda espanyola ha viscut en situació d’apedaçament constant, sigui a través de lleis ad hoc (lleis de reforma de la LGT de 1985 i 1995; llei de reforma de l’IRPF de 1991, 1998 i 2002; de l’impost de successions de 1987; de l’IVA de 1992; de l’impost de societats de 1995; a més de totes les lleis de pressupostos, totes les lleis carrabina o d’acompanyament i una gran munió de disposicions addicionals de lleis diverses que passaven pel costat). D’uns anys ençà, hi ha entaulada una rude competència. D’una banda, els artífexs de l’anomenada enginyeria financera i els dissenyadors de productes financers, que manufacturen enginys cada cop més sofisticats. De l’altra banda, els tècnics de la Direcció General de Tributs que, en una tasca penelòpia tapen forats a cada llei d’acompanyament. Ara per ara, van guanyant els enginyers.
La tributació, que, als països normals, forma part de la cultura cívica general, ha esdevingut una ciència esotèrica i sacerdotal, apta només per a iniciats ungits i proveïts de gruixuts patracols o llibres sagrats de fulls canviables. En una certa ocasió, el savi professor Ferreiro va dir a un seu col·lega, molt menys savi, que es lamentava amargament de la tova fluïdesa del terreny legislatiu: ‘Y tú, ¿de qué te quejas? De eso vivimos nosotros.’

IV DE LA TRANSICIAL LLINDAR DEL MIL·LENNI (1977-2001)

RESUM.- En 1977, el ministre Fernández Ordóñez va engegar una ambiciosa reforma tributària, que aspirava a donar un caràcter progressiu al sistema fiscal. El llast heretat de l’Administració tributària franquista va dificultar l’aplicació de la reforma. En les dues dècades següents, el relleu generacional podria haver afavorit l’evolució. Però el secretari d’Estat Josep Borrell va cometre errors importants en el disseny de l’Agència Tributària. La implantació de l’IVA en 1986 representà la modernització de la imposició indirecta.
L’Estatut aprovat en 1979 va deixar en la indefinició el sistema de finançament de la Generalitat. L’asfíxia (Trias Fargas dixit) ha va ser permanent i, a partir del 1986, consentida. El dèficit de la balança fiscal arribava el 1994 a 1.200.000 milions de pessetes. Els acords de finançament de 1996 i 2001 no va representar cap millora perceptible des del punt de vista de la suficiència. Sens dubte hi ha una relació de causa a efecte entre l’asfíxia financera i el conreu de la cultura del peatge al si de la societat catalana.

Les noves professions: assessor fiscal

Fins ben entrada la segona meitat del segle, la figura de l’assessor fiscal no existia a Catalunya com a professió especialitzada. A les empreses, els vells tenidors de llibres cobrien aquesta funció a bastament. Fora del món empresarial, l’assessorament fiscal era una necessitat, senzillament, inexistent.
La professió d’assessor fiscal té una data exacta de naixement a Catalunya i a Espanya: 1957, any de la implantació de les avaluacions globals i els convenis. Ser assessor d’una sola junta d’avaluació important i/o nombrosa, podia justificar, la feina de tot un any, sobretot si, com s’esdevenia sovint, els agremiats encomanaven a l’assessor de la junta la confecció de les seves pròpies declaracions d’IRPF o de l’impost de societats.
Els primers professionals de l’assessorament fiscal solien ser professors o perits mercantils. Més tard, s’hi van anar incorporant economistes i advocats. A causa del caràcter interdisciplinari de la nova professió, que requeria coneixements comptables, econòmics i jurídics, aviat es va fer sentir la necessitat d’una organització al marge del col•legis professionals respectius. Així va néixer l’AEDAF (Asociación Española de Asesores Fiscales), durant molt de temps l’única de la professió i, sempre, l’única que va exigir rigorosos requisits d’ingrés als seus membres. Creada en 1967, la seu inicial va ser Saragossa, com a lloc equidistant entre Madrid i Barcelona. Més tard la seu es va traslladar a Madrid. Val a dir, però, que la professió va ser sempre més nombrosa i activa a Catalunya. L’any 2000 la delegació catalano-balear de la AEDAF comptava amb 360 associats, front a 240 de la zona central, que inclou, a més de Madrid, Castella - La Manxa, més Sòria, Segòvia, Ávila i Burgos. (Potser no fóra impertinent reflectir aquí l’observació d’un inspector que va treballar successivament a Barcelona i a Madrid. Segons aquesta persona, quan un contribuent català rep una citació d’Hisenda, es pregunta: ‘Qui em podrà assessorar?' . El madrileny, en la mateixa conjuntura, es demana: Qui conec? La fórmula verbal fa al·lusió a la institució de l’amiguete. Amiguete. Amigo cuya amistad honra o aprovecha (Del Diccionari madrileny-castellà de Lluís Carandell, inclòs al llibre Vivir en Madrid) ).
La delegació catalano-balear de la AEDAF va gaudir sempre, en el si de l’associació, d’un cert prestigi per la seva empenta organitzativa. Hi havia una llei no escrita, segons la qual, en la candidatura única que solia pactar-se de cara a les eleccions quadrienals de la junta directiva, el vicepresident havia d’ésser català. En 1995, es van enfrontar, per primera vegada, una candidatura oficialista, i una altra de catalana.. La derrota d’aquesta segona per estret marge, va estar a frec de provocar una secessió. L’any 1999 es va tornar al sistema de llista única pactada. Però el pacte incloïa que serien catalans el president i el tresorer. (Potser pagava la pena recollir aquesta anècdota insignificant, perquè sembla una reproducció, a escala microscòpica, d’un somni d’en Cambó).
D’ença de l’any 1980, amb la generalització de l’obligació de declarar per IRPF, la demanda d’assessorament fiscal - professional o amateur marró - va rebre una gran embranzida. Les associacions professionals (alguna d’elles fàbriques de diplomes que s’obtenien per correspondència en tres mesos) creixien com l’escuma. Fins i tot, algun dels memorialistes que hi havia enfront del Palau de la Virreina, quan escassejava la demanda de cartes d’amor, feien declaracions de renda. Un assessor barceloní va poder escriure, sense mancar a la veritat, que, a l’escala on ell tenia el seu despatx, hi havia més assessors fiscals que persones decents.
A partir de la dècada dels noranta, tornades les aigües al seu llit, la professió s’endreça cap a la concentració en un doble sentit: fusió de despatxos i ampliació de l’àmbit d’actuació, des de l’assessorament fiscal i comptable estricte a una més àmplia gamma de serveis a les empreses, que se sol enunciar en anglès per a major claredat: consulting. El despatx tradicional d’estructura trinitària (el pare, el fill i la secretària) sembla, a hores d’ara, condemnat a mort per eutanàsia.

Panorama des del pont. El funcionament del sistema tributari entre 1964 i 1978.

La veritat és que la contemplació de l’harmònic i elegant esquema dissenyat per l’equip de Navarro Rubio feia goig. Per primera vegada, la confusa amalgama de contribucions i impostos acumulada per la inèrcia secular començava a assemblar-se a un sistema tributari modern. El petit inconvenient era que qualsevol semblança entre l’elegant esquema i el resultat de la seva aplicació en la pràctica era pura coincidència.
Com ja s’ha dit, la base imposable de l’impost sobre la renda era la suma de les bases dels impostos a compte. Per començar, les rendes de la propietat, rústica i urbana, eren estimades sobre la base d’uns cadastres o uns amillaramientos revisats, amb molta sort cada vint-i-cinc anys. Res a veure amb la realitat. Les bases de les activitats empresarials o professionals, estimades en avaluació global, rarament s’acostaven a la meitat de la realitat. Les rendes del treball i del capital, on teòricament la base era la real se xifraven, normalment, per declaració del pagador, obligat a retenir-ne una part. En la pràctica l’evasió era immensa. Quin empresari podia tenir al•licient per declarar els sous reals o els interessos que pagava, si això no minvava els seus beneficis fiscals, globalment estimats?
D’altra banda, esgotada l’elasticitat inicial del sistema d’avaluació global, el sistema començava a fer aigües. A partir de 1967 van començar a ser excloses de l’avaluació global les empreses d’un cert volum d’activitat. El procés culminaria el 1974, amb l’anomenada mini-reforma Barrera de Irimo, que declarava excloses d’avaluacions i convenis totes les empreses de més de 50 milions de volum de facturació. La reacció dels empresaris, segons el testimoni Subirats, va ser la de fraccionar les seves empreses, creant-hi petits sistemes de satèl•lits, de volum de vendes inferior a 50 M, a l’entorn de l’empresa nuclear.
Pel que fa a la imposició indirecta, ja s’ha vist que la figura estel•lar de la companyia era L’IGTE. Però era una estrella revellida i avariada ja des de bon començament. L’impost general sobre vendes en cascada era novetat a Europa cap al 1938, quan Tarradellas va implantar a Catalunya l’impost sobre la xifra de negocis. En 1964, era ja una antigalla. A França, l’impost sobre el valor afegit , únic model d’impost general indirecte que garanteix la neutralitat econòmica, havia estat implantat, com a impost d’art i assaig, el 1955. La resta de països de la Comunitat i altres estats europeus estudiaven ja en 1964 la seva implantació. Entre 1968 i 1972, l’adoptarien Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Suècia, Noruega, Itàlia, el Regne Unit i Irlanda. És clar que la manca generalitzada de comptabilitats fiables a Espanya no hauria permès implantar l’IVA sinó com a paròdia. Però, per la mateixa raó, era una paròdia l’IGTE sota el sistema de convenis. Els empresaris eren autoritzats a carregar l’impost als tipus legals. Però era sols una part d’aquest impost la que ingressava a les arques del Tresor. I encara aquesta part és veia minvada per les primes pagades als exportadors, reals o ficticis, en forma de desgravació fiscal. Tot i això, els impostos indirectes eren àmpliament predominants en el sistema.
La taula següent, extreta de l’obra citada d’Albiñana expressa en percentatge sobre el total d’ingressos pressupostaris, la recaptació a Espanya de l’any 1973:

Impostos directes---------------30,48
Contribució rústica----------------- ----0,34
Contribució urbana------------------------1,57
Impost sobre treball personal-------------0,11
Impost sobre rendes del capital-----------2,99
Impost industrial-------------------------2,69
Impost sobre la renda persones físiques---1,29
Impost sobre la renda de societs----------8,08
Gravamen 4% societats anònimes------------1,39
Impost sobre successions------------------1,45
Altres------------------------------------0,57

Impostos indirectes-------------56,78
Transmissions patrimonials i AJD----------8,56
Impost sobre el tràfic de empres---------12,86
Impostos especials------------------------6,38
Impost sobre el luxe---------------------13,05
Renda de duanes---------------------------8,74
Tabac-------------------------------------1,84
Petrolis----------------------------------5,27
Altres------------------------------------0,04
Taxes i altres ingressos-6,24
Resta d’ingressos pressupostaris6,50

Hom pot destacar-hi:
a) La recaptació per impostos sobre el consum doblava gairebé la dels impostos directes
b) La recaptació per impostos directes procedia, en una tercera part de les rendes del treball.
c) L’aportació de les rendes de la propietat, rústica i urbana, era irrisòria, sobretot la de la primera.
d) Les úniques peces relativament progressives del sistema, l’impost complementari sobre la renda i l’impost de successions, tenien un pes poc més que simbòlic: 1,29 i 1,45 respectivament.

La segona reforma Navarro Rubio (1964). L'IGT entra en escena

En 1964, començava a minvar l’impacte recaptatori de les avaluacions globals. El persistent ministre Navarro Rubio, va emprendre una nova reforma. Figura estel·lar, des del punt de vista de la recaptació era el nou impost general sobre el tràfic de les empreses.
Pel que fa als impostos directes, hom procedia a una nova sistematització de les figures ja existents. Els cinc impostos de producte (territorial rústica, territorial urbana, impost industrial, impost sobre els rendiments del treball i impost sobre les rendes del capital) funcionaven com a impostos a compte dels dos impostos personals: l’impost general sobre la renda de les persones físiques (nova advocació de l’antiga contribució sobre la renda) i l’impost sobre la renda de les societats. Les bases imposables de l’IRPF serien la suma de les bases dels impostos a compte, amb l’eventual afegitó dels increments de patrimoni no justificats. Faves comptades, doncs. Ara bé, el resultat de la barreja era força heterogeni. Mentre que dos dels impostos a compte (l’IRTP i L’IRC recollien, si més no, teòricament, bases imposables reals, n’hi havia tres més (la rústica, la urbana i la industrial, on les bases eren estimacions més o menys barroeres (més aviat més que menys). El secular impost de drets reals es desdoblava en dues figures de naturalesa molt diferent: l’impost sobre transmissions patrimonials, concebut com a un impost indirecte sobre el tràfic jurídic civil; i l’impost general sobre successions, concebut com a un impost directe diferit sobre el patrimoni.
La imposició indirecta, que ja era predominant abans, va reforçar-se amb la introducció del IGTE, impost general sobre el consum en la seva modalitat de impost plurifàsic en cascada. Com ja s’ha dit, el tràfic jurídic civil era gravat per nou impost sobre transmissions patrimonials, hereu dels drets reals. Dels antics impostos indirectes específics, en subsistien els de major capacitat recaptatòria: els impostos especials sobre l’alcohol, el sucre, la xicoira i la cervesa; l’impost sobre el luxe, entre els quals havien arribat a tenir un paper molt important, a més de les begudes alcohòliques i els vins, els que requeien sobre televisors i electrodomèstics; i els impostos percebuts a través dels monopolis fiscals: tabac i benzina. En el camp de la fiscalitat indirecta exterior, als drets d’aranzel s’afegia l’impost de compensació de gravamens interiors, que, teòricament, representava l’equivalència dels impostos indirectes que haurien pagat els productes estrangers si haguessin tingut la desgràcia d’ésser produïts a Espanya. Així com les monedes i les mares sofertes tenen una cara i una creu, l’impost de compensació tenia la seva creu: la desgravació fiscal a l’exportació, que era una mena d’impost negatiu que cobraven de l’Estat els exportadors espanyols. Com és natural, les tarifes de l’impost de compensació havien d’ésser iguals a les de la desgravació. Amb un impost de tipus IVA, el càlcul és molt fàcil. Amb un impost de tipus ITE, la cosa es més complicada: s’ha de fer una estimació del número de fases per les quals passarà el procés de producció i distribució del producte final. És clar que si la estimació era excessiva, l’impost de compensació tendia a convertir-se en una barrera aranzelària addicional. I la desgravació tendia a esdevenir una prima encoberta a l’exportació. Aquesta petita astúcia va ser una de les eines dilectes de la política econòmica del franquisme tecnocràtic.
El 1969, va esclatar l’escàndol MATESA. Un eixerit empresari català (domiciliat fiscalment a Navarra), en Joan Vilà i Reyes, havia gaudit, potser amb una mica d’excés, de la desgravació fiscal a l’exportació, a més dels beneficis a les activitats exportadores en l’impost de societats i dels crèdits que, amb aquesta finalitat atorgava el Banc de Crèdit Industrial. En l’obra de Francesc Cabana 37 anys de franquisme a Catalunya, hi ha una síntesi d’aquell episodi. El cas MATESA va marcar l’eclipsi polític de Navarro Rubio.
Pocs mesos abans d’esclatar l’escàndol, un inspector d’Hisenda ingenu, que acabava d’arribar a Barcelona des de Palència, va citar en Vilà i Reyes per a una inspecció d’IRPF. S’hi va presentar un assessor, proveït d’una gran quantitat de documents i certificats civils i eclesiàstics (sobretot eclesiàstics) que demostraven, de manera palesa, que el Sr. Vilà s’estava a Navarra durant la major part del seu temps. A Barcelona, pràcticament, només venia quan hi havia partit de l’Espanyol, club que presidia. L’inspector ingenu va resoldre (com deien que solia fer el savi rei Salomó en casos semblants) suspendre la seva decisió. Quan va esclatar l’escàndol, l’inspector ingenu se’n va alegrar molt, d’haver suspès la seva decisió.
És segur que el cas MATESA no va ser únic. En l’època en què la benemèrita editorial argentina Losada introduïa a Espanya, a preus molt competitius, les millors obres de la literatura contemporània francesa, latinoamericana i de l’exili espanyol, i que els llibres mexicans eren baratíssims, les editorials espanyoles i catalanes rebien grans quantitats per desgravació fiscal a l’exportació adreçada a països d’Amèrica. Hi ha malpensats que creuen que algunes editorials exportaven als països germans guies telefòniques usades. Potser aquesta pràctica patriòtica no va ser totalment aliena a l'enriquiment de la família Lara.

Els efectes del sistema d'avaluacions globals i convenis

La colaboración social en la gestión tributaria tenia, com el sistema de forfait de la veïna França, naturalesa pactada. Però el forfait, com correspon a un país de tradició laica i individualista, era un pacte entre Estat i individu. En canvi, les avaluacions globals, com correspon a un estat confessional catòlic, era un pacte entre l’Estat i els gremis de gloriosa tradició espanyola. Venien a ser la translació al terreny tributari del dogma catòlic de la comunió dels sants. Les bases imposables es comunicaven entre els contribuents de cada gremi, de la mateixa manera que les virtuts i els mèrits es comunicaven entre els benaurats i els aspirants a la benaurança. Per tal d’accentuar la semblança, la reforma de 1957 va ser acompanyada d’una mena de jubileu o amnistia fiscal. El ministre Navarro Rubio, imbuït d’indulgència plenària, va declarar prescrites les declaracions fins a l’any 1956, inclòs. D’altra banda el sistema d’avaluació global s’implantava retroactivament des d’1 de gener de 1957. D’aquesta manera els antics pecadors no sols quedaven alliberats de la càrrega dels seus pecats, sinó que, a partir d’aquell moment, se’ls feia molt difícil cometre nous pecats mortals, per molta tirada cap el mal que tinguessin. Falsificar les dades que es demanaven a cada contribuent per fer la distribució individual, era, com a màxim, una infracció simple, és a dir, un pecat venial insignificant.
Des del punt de vista de la justícia fiscal, la reforma de 1957 va ser un pas enrera de més de mig segle. Potser, de cara a la petita i mitjana empresa, l’avaluació global era un mal menor, atesa la manca de comptabilitats fiables, que s’havia produït de l’any 1939 ençà, pels motius exposats a dalt. Però era una immensa bestiesa incloure a les avaluacions globals les gran empreses, incloses les cotitzades a Borsa, que no podien deixar de dur una comptabilitat amb cara i ulls. A través del mecanisme de la comunió dels sants contribuents, els grans gaudien de la possibilitat de descarregar sobre els petits una part de la càrrega que els corresponia.
Com denuncia en Subirats, durant onze anys, bancs, caixes d’estalvis, companyies d’assegurances generals, de reassegurances i d’estalvi i capitalització, es van beneficiar de l’avaluació global. ... No en van ser excloses per l’objecte fins el 1969, activitats com la siderúrgia integral, les plantes de producció elèctrica amb potència instal•lada superior a 5.000 kilowatts, les fàbriques d’automòbils, camions i tractors, entre d’altres.
D’altra banda, les grans empreses gaudien d’avantatge a l’hora de la distribució individual, per raó de la seva superior capacitat de pressió sobre assessor i funcionaris. Tornem al testimoniatge d’en Subirats:
La inclusió de les grans empreses junt a les PIMES, a les estimacions objectives, situava a aquestes en una inferioritat manifesta. ... La defensa dels interessos fiscals requeria una dedicació i una presència que només podien permetre’s les grans empreses. La discriminació en favor de les grans empreses es va originar ja ... l’any 1957, quan aquelles van pressionar a fi que es considerés com a índex bàsic de càlcul la simple existència de l’establiment, sense tenir en compte la seva dimensió. ... Un altre índex significatiu girava entorn del personal, sense graduar les categories ... la qual cosa afavoria també les grans empreses.
Des del punt de vista de la recaptació, la primera reforma Navarro Rubio va ser un èxit esclatant. La comunió dels sants, ja al•ludida, era ensems, comunió dels pecadors. Els contribuents ja fitxats tenien interès a denunciar els seus col·legues que no havien tributat fins el moment per l’antiga tarifa III d’utilitats perquè declaraven xifres de vendes inferiors al mínim exempt. Segons Francisco Comín (Op. cit.), el treball de les juntes d’avaluació global va permetre aflorar en 1958, primer any d’aplicació de la reforma, 24.119 nous contribuents en la quota per beneficis de l’impost industrial, la qual cosa representava el 40 per 100 d’un cens de 69.519 contribuents. En aquell any 1958, la recaptació tributària a l’Estat espanyol va ultrapassar en un 15% la previsió pressupostària que era de 50.000 MPTA. L’excés, xifrat en 7.500 MPTA, va ser destinat a engruixir el pressupost lletra C, que incloïa el finançament dels organismes autònoms.
Tot i aquesta entrada de cavall sicilià, el model estava fatalment destinat a l’esgotament. En els primers anys, les juntes d’avaluació es constituïen efectivament, amb tots els seus membres; el ponent presentava un estudi econòmic de l’activitat; els comissionats hi oposaven un altre i podia produir-se una certa discussió. Al cap d’uns anys – no gaires – el procediment havia sofert una simplificació notòria. El ponent de la junta es reunia cada any amb l’assessor, sense presència dels comissionats ni de la resta de funcionaris, i es limitaven a discutir amicalment el percentatge d’augment sobre la xifra d’avaluació global de l’any precedent. El ponent proposava, per exemple, un augment equivalent al creixement de l’IPC més 5 punts. L’assessor jurava pels seus morts que tot el que ultrapassés l’IPC representaria la ruïna immediata del gremi i la desaparició d’un sector vital de l’economia catalana. Finalment, s’acordava l’augment de l’IPC més 3 punts.
De vegades, en anys en què les necessitats pressupostàries constrenyien el Fisc, els ponents es mantenien inflexibles. L’avaluació global s’havia d’apujar en un 25% i no en parlem més. Aviat, els assessors van descobrir l’antídot. Consistia en inflar el cens. Els censos de contribuents semblaven camps desprès de la batalla: eren plens de morts i de ferits. A partir d’aquell panorama sagnant, només calia assignar una part substancial de l’augment de l’avaluació global als morts, als desapareguts o a les empreses en fallida.

Josep Subirats: un testimoni

La bibliografia espanyola de l’últim quart de segle és abundosa fins a l’enfarfegament en llibres sobre dret tributari. L’obra de Josep Subirats Actitudes de los empresarios ante la evolución del sistema tributario (1957-1975), (Instituto de Estudios Fiscales, Madrid 1990) pertany a un gènere poc transitat a Espanya i encara menys a Catalunya: la sociologia tributària. Escrit en 1975 i publicat amb quinze anys de retard, s’hi recull el testimoniatge de l’autor sobre la reacció dels empresaris, sobretot dels empresaris catalans front a les dues reformes tributàries de Navarro Rubio (1957 i 1964). Subirats havia viscut l’època com a testimoni de primera línia en qualitat d’assessor fiscal. Tot i que el testimoni fa un cert ús de l’eufemisme (cosa inevitable, perquè l’únic editor que va poder trobar al cap dels anys fou una institució oficial de l’Estat espanyol) el llibre es fa entendre pel bon entenedor. El valor testimonial del resultat és considerable.
La història tributària del anys foscos a Catalunya és la crònica d’una resistència sorda, sense herois ni màrtirs. Per això, l’únic retrat que s’hi pot emmarcar és el d’un testimoni.
Josep Subirats i Piñana (Tortosa, 1920) ha tingut una vida atzarosa i plena. La seva primera professió va ser la de periodista. En 1934 ingressà a la redacció del diari tortosí ‘El Pueblo’ (més endavant ‘El Poble’) del qual seria director el 1937, als disset anys d’edat. Presoner al front de guerra i condemnat (1939), en recobrar la llibertat, dirigí l’any 1946 el periòdic clandestí ‘Ara’, òrgan d’Esquerra Republicana.
En 1977, desprès de la travessia del desert, on es va guanyar la vida com a assessor fiscal, censor de comptes i professor universitari, va ser elegit senador de l’Entesa dels Catalans per la circumscripció de Tarragona. Com a senador, va intervenir fent de ponent en tots els projectes de llei de naturalesa tributària. En 1979, formà part de la Comissió dels vint’, que redactà a Sau el projecte d’Estatut de Catalunya. En 1986 va ser triat membre del Tribunal de Comptes de les Comunitats Europees, càrrec que ocuparia fins a la seva jubilació.

La primera reforma Navarro Rubio (1957)

Com el llamp precedeix el tro (i, en ocasions especials, el Déu del Sinaí) la primera reforma tributària Navarro Rubio (llei de 27 de desembre de 1957), va precedir el Pla d’Estabilització de 1959 que inspiraria l’economista català Joan Sardà, tornat a Espanya, com el fill pròdig, des de l’exili. El ministre Mariano Navarro Rubio pertanyia a la família tecnocràtica, tot just acabada d’arribar al poder aquell any. L’objectiu de la reforma, coherent amb els futurs objectius del Pla d’Estabilització, era assolir un augment substancial de la recaptació tributària que fes viable l’anivellament del pressupost. La política seguida fins el moment, d’augmentar els tipus impositius, s’hi havia manifestat insuficient, davant la provada ineficàcia de l’Administració.
En l’aspecte substantiu, aquella reforma va representar molt poca cosa. Res més que un canvi de nomenclatura. La venerable contribució d’utilitats es va desdoblar en quatre impostos diversos. La tarifa I passava a dir-se impost sobre els rendiments del treball personal (amb una quota de llicència fiscal, que procedia de les antigues tarifes de la contribució industrial). La tarifa II, impost sobre les rendes del capital. La tarifa III generava, pel que fa a les persones físiques, la quota per beneficis de l’impost industrial (que també tenia una quota fixa o de llicència fiscal, fillola de la secular contribució industrial i de comerç). La contribució d’usos i consums de la reforma Larraz, passava a dir-se, sense canvi substancial, impost general sobre la despesa. De general, però, res de res. Seguia sent un impost sobre consums específics.
Així doncs, en l’aspecte que acostuma a dir-se substantiu, la reforma era notòriament mancada de substància. Però en l’aspecte que acostuma a dir-se adjectiu, el dels procediments de gestió tributària, la reforma va ser substancial i substanciosa. Es van implantar les avaluacions globals i els convenis amb agrupacions de contribuents, és a dir, allò que la llei general tributària de 1963 anomenaria la colaboración social en la gestión tributària. Santes paraules.
Les avaluacions globals i els convenis venien a ser la mateixa cosa pel que fa a la seva immaculada concepció. Totes dues estaven basades en la colaboración social, és a dir, en la col·laboració dels sindicats verticals. Una junta mixta de funcionaris i representants dels contribuents fixava la base imposable o la quota de tota l’agrupació. Desprès, els representants dels contribuents distribuïen la xifra global, sota la vigilància dels zelosos funcionaris. Però, mentre que les avaluacions globals, s’aplicaven als impostos directes (quotes per beneficis de l’impost industrial i de l’impost sobre el rendiments del treball personal), els convenis s’aplicaven als impostos indirectes (l’impost sobre el luxe i, a partir de 1964, l’ITE). Les avaluacions globals, on es convenia la base imposable dels impostos directes eren obligatòries. Les juntes d’avaluació es constituïen cada any, peti qui peti, i l’única manera de sortir-se’n era presentar un recurs de greuge absolut, que obligaria a l’Administració a fixar la base imposable segons les dades de la comptabilitat comprovada. Els convenis eren voluntaris. Les agrupacions sindicals podien demanar-ne o no demanar-ne. I cada contribuent tenia el dret de desmarcar-se del conveni, renunciant-hi, i tributar per declaració. Els ciutadans que exercien aquell dret solien anar pel Món envoltats d’una aurèola de predestinats al martiri. Les avaluacions globals es feien a posteriori. La Junta es constituïa del mes de gener, per avaluar els beneficis de l’any anterior. Els convenis es feien a priori. Cada primavera es constituïa una comissió, dotada del do de profecia, que predeterminava les quotes de l’impost de luxe que acreditarien els agremiats durant tot l’any.
Heus aquí una anècdota de l’època. Allà cap l’any 1970, un inspector, que havia estat ponent del conveni de l’impost de luxe de begudes alcohòliques de la província de Barcelona va rebre la visita d’un fabricant de ginebra, que demanava solució a un problema tributari. L’inspector, pensant-se que el veia venir i posant-se en guàrdia, va fer: ‘Suposo que el seu problema és que considera excessiva la quota que li han assignat.’ ‘No, tot el contrari. És que, arribat el mes de setembre, ja he repercutit sobre els meus clients una quota superior a l’assignada.’ ‘On és el problema, doncs?’. ‘D’aquí al mes de desembre, calculo que el total de quotes repercutides ultrapassarà en x milions la quota que jo he d’ingressar segons conveni. Sóc catòlic practicant. Crec que aquests diners no són meus i he de tornar-los. Li demano que em digui quin és el procediment administratiu adient.’ La feina va ser de l’inspector per convèncer el contribuent que els diners eren legalment seus i no hi havia res mes a dir. Quedi constància per a la petita història que aquell contribuent exemplar, fabricant de ginebra, era fill de Vilanova i la Geltrú. Val a afegir que aquesta mena d’anècdotes d’exemplaritat no sovintejava.
Per la mateixa època, una altra anècdota, menys exemplar, però més divertida, va ser protagonitzada per l’inoblidable còmic Joan Capri. Un any, en Capri, aleshores al cim de la seva popularitat, va ser triat comissionat per a l’avaluació global d’actors. Arribats els tres comissionats al despatx de l’inspector que feia de ponent, aquest es va creure en el cas de fer un petit preàmbul pedagògic, explicant als encongits comediants de què anava la cosa. Tot seguit va dir: ‘La base imposable que proposo, com a resultat de l’estudi econòmic que he fet de la seva professió, és d’x pessetes’.
I aquí va posar damunt la taula, (com indica el nom de ponent o com qui hi posa mitja dotzena d’ous) una xifra seguida de sis zeros (que en aquella època n’eren molts, de zeros).
Enmig del silenci astorat i espès que seguí, en Capri, sense badar boca, va arrencar a plorar amb llàgrimes com cigrons, segons diuen que plorava, en casos semblants, Maria de Magdala.
L’inspector, que era un home sensible, va quedar molt tallat i va intentar consolar el ploraner: ‘No us ho prengueu així, si us plau. Potser, m’he he explicat malament. Aquesta no és la quantitat que heu de pagar, és, com si diguéssim, la base de càlcul...’
Fins que en Pau Garsaball, potser gelós de l’èxit interpretatiu del seu col•lega, va fer: ‘Però, home de Déu, què no veu que està fent comèdia, aquest pallasso? Miri, pel mateix preu, jo també puc plorar sempre que vulgui.’
I durant una estona, tots dos histrions van plorar en ruda competència i sense consol possible. Ben mirat, la intuïció d’en Capri apuntava recte. Els procediments tributaris de l’època pertanyien més al món del teatre que no al de la vida real. Un dels més coneguts tractadistes sobre procediments tributaris alternava aquesta mena d’escriptura amb la de peces teatrals d’avantguarda, molt influïdes per Ionesco.

L’actitud dels contribuents. L’evasió general progressiva

Amb aquesta parella d’adjectius, dilecta a mestre Pla, hom podria traçar la síntesi de la resposta dels contribuents catalans al sistema tributari del franquisme autàrquic. César Albiñana (Op. cit., pg. 147), tot fent referència a les causes de la desmoralització del contribuent en l’àmbit territorial espanyol, enuncia els següents punts: a) la retroactivitat de la contribució sobre beneficis extraordinaris; b) la concurrència d’aquesta contribució, de la tarifa III d’utilitats i, sovint, de la contribució sobre la renda, amb la qual cosa, hom podria arribar legalment a la total confiscació del benefici; c) la freqüent concessió d’amnisties i exempcions retroactives (1943, 1944, 1945, 1950, 1951, 1954); d) l’establiment de ‘concerts col·lectius’ amb els contribuents d’usos i consums.
Una cinquena causa, a la qual Albiñana, amb comprensible pudor, tan sols hi al·ludeix de trascantó, era el sistema de retribució dels inspectors d’Hisenda que, des de la dictadura de Primo de Rivera, gaudien d’un percentatge de participació sobre les actes aixecades. (Aquesta bestiesa, tot i que sota formes més sofisticades, ha subsistit fins els nostres dies). És clar que, sota aquesta perspectiva, presentar una declaració tributària honesta era imprudència temerària. Als inspectors no els agradaven les declaracions honestes, que els eren poc rendibles.
Encara podríem afegir al catàleg una sisena causa, d’específicament catalana:
A l’acabament de la guerra, els recursos de personal de l’Administració tributària estatal a Catalunya havien restat reduïts al no res. Als estralls produïts pels factors demogràfics, naturals i violents (aquests darrers també naturals en aquestes terres i aquells temps), s’hi afegien els efectes de les depuracions polítiques.
De Borja de Riquer i Joan B, Cullà (Història de Catalunya VII, El franquisme i la transició democràtica, Edicions 62, Barcelona, 1989), recollim aquesta notícia: La depuració fou total i rigorosa en els diferents sectors de l’Administració Pública de Catalunya... Ja el 17 de febrer de 1939 la Diputació de Barcelona anunciava el cessament de tots els funcionaris i treballadors adscrits a l’abolida Generalitat... Altres sectors públics en què la depuració fou, pels indicis que en tenim, també molt severa, van ser Correus, la delegació d’Hisenda i l’Administració de Justícia.
D’on procedia el personal que va substituir els depurats? Ens ho diu Dionisio Ridruejo, citat per Josep Benet (Catalunya sota el règim franquista, Editorial Blume, Barcelona, 1978): Es fàcil imaginarlo después de cuanto hemos dicho sobre los criterios de preferencia que privilegiaban a ex-combatientes, ex-cautivos, militantes del Partido único y derechistas de toda la vida. Tales funcionarios se sentían así investidos de un plus de autoridad y legitimidad, puesto que su empleo no sólo era – y a veces no era en absoluto – el resultado de una competencia puesta en concurso, sino algo parecido a un botín de guerra.
Afegirem que les garanties jurídiques dels contribuents en aquell període eren inexistents. La Llei General Tributària és de 1963. Hi havia tribunals econòmico-administratius, però, com el seu nom indica, eren tribunals de funcionaris (igual que enguany). Imperava el principi solve et repete, que traduït al llatí modern vol dir, paga primer i, desprès, ja en parlarem. Si no hi havia pagament previ, el contribuent ja havia begut oli: ni tan sols s’admetia el recurs.
Last but not least, sectors sencers del comerç i de la indústria estaven condemnats a la clandestinitat, per causa de la por a la temuda Fiscalía de Tasas. Si és que no apel•laven als recursos de l’astúcia, que hauria dit Pío Baroja. Segons una piadosa tradició oral, en els anys quaranta, va haver-hi un comerciant eixerit que es va fer ric venent als pastissers de les zones altes de Barcelona un producte envasat, substitutiu de la farina de blat. La secreta composició del contingut dels envasos era... farina de blat.
En conclusió: si la mortaldat econòmica dels contribuents catalans no va assolir proporcions esgarrifoses, va ser, primer, perquè hi havia relativament pocs inspectors; segon, perquè els pocs que hi havia procuraven no matar la gallina, o sigui la mare dels ous. És ben segur que els contribuents no eren angelets de Déu. Però, en molts casos, la seva conducta estava emparada per les eximents d’ estat de necessitat i/o legítima defensa.

L’impost extraordinari sobre beneficis de guerra. El fenomen de la parafiscalitat

Els impostos resultants de la reforma Larraz no eren els únics que planaven sobre el cap del contribuent català arran del desenllaç de la guerra. Per Llei de 9 de gener de 1939 es va crear un impost sobre els beneficis extraordinaris de guerra. Els tipus, pràcticament confiscatoris, arribaven al 90%. En aquella circumstància no era difícil endevinar que el pes de la llei recauria, sobretot, damunt les persones i les regions desafectes.
Arribat Larraz al ministeri d’Hisenda, va tenir el bon gust de fer suprimir l’impost per Llei de 30 de desembre de 1939. Però després de la dimissió de l’aragonès, el seu successor, Benjumea, va restablir-lo per Llei de 17 d’octubre de 1941 amb efectes retroactius a 1 de gener de 1940. (Segons Amando de Miguel, Sociología del franquismo, Euros, Madrid, 1975, Benjumea pertanyia a la família política dels primorriveristes, que no s’ha de confondre amb la dels falangistes). És clar que, en 1941, ja no podia haver-hi beneficis extraordinaris de guerra espanyola, però podia haver-ne de guerra europea. El 30 de desembre de 1943 es va tornar a suprimir l’impost, però tot deixant de guàrdia una espasa de Damocles: l’obligació de constituir una reserva especial amb l’import de les quotes que no es pagaven. Fins el 1946 no es va poder alliberar la reserva especial.
En 1937 s’havia creat a la Zona Nacional el subsidi al combatent, tribut que, de vegades se cita com a antecedent de l’impost sobre el luxe. Era una mena de recàrrec sobre el preu de les entrades a espectacles públics i consumicions en establiments. Quan el combatent va deixar de combatre, cap problema. El tribut es va dir subsidi a l’ex-combatent. De naturalesa semblant era un altre paratribut, l’emblema d’Auxilio Social, que no era gestionat pel Ministeri d’Hisenda, sinó per la Sección Femenina. A partir de l’any 1939 els catalans van poder gaudir dels avantatges d’aquest impost, que feia goig pagar. Les recaptadores eren senyoretes abillades amb camisa blava i tocades de boina vermella, que enganxaven a la solapa del contribuent l’emblema, o sigui, el rebut. Els qui no portaven l’emblema no podien fer el vermut, ni entrar al cine o al futbol.
Un altre cas de paratribut (aquest quasi-voluntari) pintoresc i digne d’estudi antropològic, era la instal·lació de meses petitorias, on senyores espectacularment embarretades demanaven diners per a coses que, als països normals, solen ser finançades per l’Estat a través dels impostos normals. D’aquest costum folklòric, n’han arribat residus fins els nostres dies.
Els pressupostos de despeses dels primers anys del franquisme eren forçadament austers, per la migradesa dels recursos impositius (fins i tot desprès de la reforma Larraz) i perquè, en aquell moment, era dogma de fe gairebé religiosa el pressupost anivellat (nihil novum sub sole, enguany hom hi torna). Els sous base dels funcionaris, minats per la inflació, arribaven a ser imperceptibles. Aquesta circumstància va provocar la proliferació de taxes i exaccions parafiscals que permetien arrodonir els sous a canvi de serveis públics reals o imaginaris. En els millors dels casos, aquestes exaccions eren regulades per ordre ministerial i transitaven per les arques del Tresor abans de passar a millor vida a la butxaca dels seus destinataris naturals. En altres casos, tot funcionava amb més naturalitat i menys hipocresia. Del naranjal a los labios, com qui diu. Hi havia una altra variant intermèdia: el ciutadà que presentava una instància o un recurs era sovint invitat amb gran amabilitat, a adherir-hi, a més del timbre corresponent, un segell d’aportació ‘voluntària’ a una mutualitat de funcionaris.
En aquell desgavell, no s’hi va començar a posar ordre fins la Llei de taxes i exaccions parafiscals de 26 de desembre de 1958, ja en l’etapa tecnocràtica del franquisme.
Els hàbits residuals, però, són persistents. Encara no fa gaires anys, les declaracions tributàries havien de ser presentades, obligadament, en impresos editats pel Col·legi d’Orfes d’Hisenda.

Els impostos del franquisme autàrquic. La reforma Larraz (1940)

En agost de 1939, a poc d’acabada la guerra, va ser nomenat ministre d’Hisenda l’advocat de l’Estat José Larraz (Cariñena 1904 – Madrid 1973), amb l’encàrrec de portar a terme la reforma tributària. Home procedent de la dreta catòlica, Larraz arribava al càrrec proveït d’una sòlida formació jurídica, econòmica i humanística. El seu cessament es produí pel maig de 1941, a poc d’engegada la reforma. Va ser un dels pocs ministres del franquisme que va dimitir abans que li arribés el motorista fatídic.
Peça bàsica de la reforma Larraz des del punt de vista de la recaptació va ser la creació de la contribució d’usos i consums, classificada en cinc tarifes: I productes alimentaris; II energia, primeres matèries i enllumenat; III productes elaborats; IV comunicacions, V luxe. La CUC refonia alguns tributs preexistents, com els que requeien sobre el gas, la electricitat i el carbur de calci, i els impostos especials sobre l’alcohol, sucre, xicoira i cervesa amb altres de nova creació. Lluny de l’impost general sobre les vendes, que ja començava a escampar-se per Europa (i que tenia un precedent català. L’IXN), la CUC era un impost monofàsic sobre consums específics, el punt de gravamen del qual se situava, segons els casos, en fase de fabricant o de comerç al detall. Amb la introducció de la CUC, la imposició indirecta espanyola reprenia un gran pes relatiu. Subsistia, a més, l’impost sobre productes envasats, integrat en el timbre de l’Estat i, fins el 1943, encara cuejaven a les petites poblacions residus de l’antic impost de consums.
Un altre aspecte important de la reforma Larraz va ser l’extensió de la Tarifa III d’Utilitats (que fins aquell moment només requeia sobre les societats mercantils) a les empreses individuals. Només en quedaven excloses les de volum de vendes inferior a 300.000 PTA i que paguessin una quota fixa de contribució industrial inferior a 1.500 PTA. Aquesta mesura tindria una gran repercussió a Catalunya, on la xarxa de petites i mitjanes empreses familiars era element bàsic de l’estructura econòmica.
Peça ornamental de la reforma va ser el retoc de la contribució sobre la renda creada per Carner en 1932. El mínim exempt es reduïa de 100.000 a 70.000 PTA. i els tipus de l’escala anaven del 7,5 al 40%. Sobre el paper, es reforçava el control amb la creació d’un Registre de rendes i patrimonis. D’aquesta manera, el ministre Larraz acomplia la voluntat del providencial Caudillo, expressada ja en 1936, amb gran clarividència i sentit d’anticipació en la jugada: El Estado organizará los Impuestos de forma que recaigan especialmente sobre quien por su capacidad económica deba soportarlos. Santes paraules. En 1952, onze anys després de la reforma, la recaptació per contribució sobre la renda a tot Espanya era de 354 MPTA. La de la contribució d’usos i consums era 6.597 MPTA, dels quals 3021 MPTA corresponien al llibre I, productes alimentaris.
La reforma Larraz ha merescut judicis oposats. Negativa és la valoració de Francisco Comín (La Hacienda Pública en el franquismo autárquico, http://www.unizar.es/eevec/cahe/comin.pdf), per a qui la reforma de la contribució sobre la renda no va representar un avenç en la seva generalització; i la creació de la CUC va ser un retorn a formes d’imposició pròpies del segle XIX. Molt diferent és la valoració de César Albiñana, (El sistema fiscal en España, Biblioteca Universitaria Guadiana, Madrid, 1974), per a qui en la historia legal del sistema tributario español no se conoce un intento más sereno, más vertebrado y más sincero al servicio de la redistribución de las rentas personales, que el contenido en la Ley Larraz.
Potser aquests dos judicis tan contraris són conciliables. Que els resultats de l’aplicació de la reforma Larraz van ser regressius, és innegable. Senzillament, no va haver-hi una posterior voluntat política d’avançar en els elements progressius, com era la generalització de la imposició personal. Però, per als qui van conèixer i tractar el personatge Larraz – cas d’Albiñana –, el realisme o possibilisme, la recta intenció i la bona fe del ministre estan fora de dubte. I és molt creïble. Sens dubte, la contradicció entre la inspiració de la reforma i les mans negres que impedien la seva aplicació en la pràctica, va ser el motiu d’aquella dimissió insòlita.

III Els anys foscos (1939-1977)

RESUM.- Les possibles bones intencions de la reforma tributària Larraz (1940) es van estavellar contra el mur de les forces polítiques i econòmiques dominants. El sistema tributari espanyol accentuava el seu caràcter regressiu.
La primera reforma Navarro Rubio (1957) va establir el sistema d’avaluacions globals i convenis, que reforçava la recaptació al servei del pla d’estabilització econòmica.
Sota la segona reforma Navarro Rubio (1964), introductora de l’impost sobre el tràfic d’empreses, el divorci entre l’esquema impositiu teòric i la realitat va assolir nivells esperpèntics.

Els successos de maig de 1937 i les seves conseqüències polítiques. La Comissió liquidadora

3 de maig de 1937. Esclata violentament la sorda pugna entre els qui tenien la revolució social com a prioritat – anarquistes i POUM – ; i els qui anteposaven la victòria bèl·lica a tota acció política – PSUC amb el suport soviètic - . La lluita als carrers se salda amb centenes de morts. El Govern de València ha d’intervenir. El dia 6 entraven a Barcelona milers de guàrdies d’assalt.
Aquest va ser el principi de la fi de l’autonomia de guerra. Conseqüència immediata dels fets de maig de 1937 va ser afebliment del Govern de la Generalitat enfront del de la República. No sols es van anar perdent les funcions que el Govern de la Generalitat s’havia autoatribuït, sinó serveis estatutaris, començant pel d’ordre públic. La tendència s’accentuaria a finals d’octubre, amb la instal•lació a Barcelona del Govern estatal. Això no obstant, fins l’11 de maig de 1938 no va cessar la intervenció pel Departament de Finances de les delegacions d’Hisenda i les sucursals del Banc Espanya.
Gairebé un any abans, pel juny de 1937, s’havia creat una Comissió mixta, encarregada de liquidar les complexes relacions financeres entre ambdós governs. La qüestió era certament complicada. A més de la radical discrepància de principi ja al·ludida, se suscitava la dificultat de qualificació de determinades despeses, com ara les d’abastament de la població civil. Entre la qual, per acabar d’adobar-ho, hi havia nombrosos refugiats procedents d’altres terres de Cunilòsia. D’altra banda, en sentit invers, s’havien de computar els subministraments de material de guerra per les indústries catalanes a l’Exèrcit de la República; i la ulterior confiscació pel Govern estatal de les indústries de guerra creades per la Generalitat.
Segons una nota del diari del president Azaña, datada el 17 de novembre de 1938, el ministre d’Hisenda entenia que, tot i acceptant parcialment els punts de vista d’en Tarradellas, la Generalitat era deutora a la República per import de 200 MPTA. El mes de gener de 1939, quan els membres de la Comissió mixta van arrencar a córrer cap a França, encara discutien.

Un testimoni austriac:Anton Sieberer

El brocanter Roca, en el seu article ja esmentat, va rescatar de l’oblit el llibre de l’austríac Anton Sieberer, Spanien gegen Spanien, una traducció francesa del qual, L’Espagne contre l’Espagne, va ser publicada a Ginebra el mateix any 1937 d’aparició de l’original. Tot s’aprofita. Una versió castellana de 1944, sota el títol España frente a Cataluña, es va fer servir per l’editor B. Costa Amic com a element de la propaganda procatalana des de l’exili mexicà.
No és cap casualitat que el cas català despertés l’interès d’un austríac en la conjuntura de 1937. En aquell moment, la grapa del III Reich amenaçava la independència d’Àustria. Sieberer era un pessimista a qui els fets carregarien de raó: el 1938 s’obria un parèntesi de set anys en la secular història de la nació austríaca . El demòcrata A.S. hagué d’exiliar-se als Estats Units.
El tema del dèficit fiscal de Catalunya, encetat pocs anys abans per Crexells i Alsina, no va escapar a l’anàlisi d’A.S., qui escriu:
La cuarta parte de los ingresos fiscales del Estado español sale del bolsillo de los catalanes lo que representa mucho más de lo que estos deberían pagar por persona. En efecto, la población de Catalunya representa apenas una octava parte de la población total de España. De los gastos que el Estado español tiene, la parte que ocasiona Cataluña es mucho más modesta. El Gobierno central gasta mucho menos de la décima parte de su presupuesto total, directa o indirectamente, en provecho de Cataluña. Lo que equivale a decir que Cataluña trabaja para mejorar la suerte de otras provincias...
La conclusió és òbvia:
Puesto que se extraen de Cataluña más impuestos de los que corresponde pagar por el número de sus habitantes, ella debería cuando menos, tener derecho según la opinión de los catalanes, a las mismas ventajas que las provincias que pagan menos. Sin embargo, no es esto lo que ocurre.

La reforma fiscal en el Pla Tarradellas

Els Decrets de S’Agaró creaven quatre nous impostos:
1) L’impost sobre la xifra de negocis.
2) La taxa sobre assignacions de funcionaris de la Generalitat, que gravava llurs retribucions, ja gravades per la tarifa I d’utilitats, segons una escala progressiva. que arrencava del 10%. Hom no podria dir que aquesta fos la figura més afortunada de la reforma. Fou suprimida abans d’acomplir-se un any de la seva vigència.
3) L’impost sobre espectacles, que subjectava les entrades amb tipus entre el 5 i el 15%.
4) L’impost sobre la radiodifusió, amb tres modalitats:
a) Taxa sobre tinença i ús d’aparells de radio.
b) Impost sobre la venda d’aparells i material de radio.
c) Taxa sobre publicitat radiada.
Dins la reordenació dels tributs preexistents, mereixen esment especial:
1) El segell de la Generalitat, del qual se’n reforçaven les quotes. L’augment de recaptació va ser espectacular. En el pressupost del segon semestre de 1936, any d’aparició en escena d’aquest tribut, hi figurava amb una previsió de recaptació d’1 MPTA. Poc temps desprès de la reforma, la recaptació era de l’ordre d’1 MPTA mensuals. A més de l’augment de les tarifes, varen contribuir en aquest resultat l’augment de funcions de la Generalitat i la burocratització creixent de la vida econòmica.
2) La contribució territorial rústica. La reforma tendia a convertir l’anquilosada contribució espanyola, configurada un segle enrera, fonamentalment, com un impost sobre la renda de la terra, en un impost sobre les explotacions agràries. Val a dir que aquesta proposta, concebuda amb una gran visió de futur, estava condemnada d’antuvi al fracàs. La indispensable col·laboració dels Ajuntaments no era possible en aquella circumstància.