El nou IRPF

Queda dit que la vedette de la companyia tributària Fernàndez Ordóñez era el nou impost sobre la renda de les persones físiques. Se suprimien els antics impostos de producte i l’IRPF esdevenia l’amo del galliner. La base de l’impost vindria constituïda, en principi, pels ingressos reals dels contribuents. Els tipus marginals anaven des del 15% al 65,51%, si bé el límit màxim de tributació seria el 40% sobre base imposable.
Els antics impostos a compte quedaven suprimits, tret de les contribucions territorials i de les llicències fiscals, que esdevenien recursos de les hisendes locals. Les rendes del treball i del capital quedaven subjectes a retenció a compte amb tipus iguals o semblants als dels suprimits IRTP i IRC. La sensacional novetat era que, si la retenció resultava excessiva, l’excés era retornat (tot i que amb certa parsimònia i sense interessos). D’entrada, als contribuents modestos, acostumats a suportar la retenció sense piular, els va fer molta il•lusió que els tornessin els diners. Aviat, els més espavilats se n’adonaren que això significava que els treballadors estaven finançant de franc la tresoreria de l’Estat.
Com que se suprimien les avaluacions globals, els empresaris haurien de tributar, en principi, pels ingressos reals, com ho feien els treballadors. Heus aquí, però, que la manca de comptabilitats fiables, conseqüència dels anys avaluació global, feia perillar aquell objectiu. Així, per a les petites empreses, s’hi va establir un sistema d’estimació objectiva singular, els ‘mòduls’. De fet, les bases imposables dels petits empresaris eren, sovint, inferiors a les dels treballadors de la mateixa empresa. Aquell sistema, concebut inicialment com a transitori, s’ha anat perllongant, d’una forma o una altra fins enguany. La tendència a convertir l’IRPF en un impost sobre les rendes del treball, amb petits afegitons ornamentals, sembla avui indeturable.
En conclusió, el nou IRPF va merèixer un notable alt en la seva immaculada concepció. El salt qualitatiu en relació amb els barroers impostos del franquisme era gegantí. Però F.F.O no va tenir temps de culminar la seva tasca. I, potser, les impureses de la realitat eren més fortes que les òptimes intencions del ministre. La valoració del resultat final, al cap dels anys, frega, si més no, el suspens.