Les noves professions: assessor fiscal

Fins ben entrada la segona meitat del segle, la figura de l’assessor fiscal no existia a Catalunya com a professió especialitzada. A les empreses, els vells tenidors de llibres cobrien aquesta funció a bastament. Fora del món empresarial, l’assessorament fiscal era una necessitat, senzillament, inexistent.
La professió d’assessor fiscal té una data exacta de naixement a Catalunya i a Espanya: 1957, any de la implantació de les avaluacions globals i els convenis. Ser assessor d’una sola junta d’avaluació important i/o nombrosa, podia justificar, la feina de tot un any, sobretot si, com s’esdevenia sovint, els agremiats encomanaven a l’assessor de la junta la confecció de les seves pròpies declaracions d’IRPF o de l’impost de societats.
Els primers professionals de l’assessorament fiscal solien ser professors o perits mercantils. Més tard, s’hi van anar incorporant economistes i advocats. A causa del caràcter interdisciplinari de la nova professió, que requeria coneixements comptables, econòmics i jurídics, aviat es va fer sentir la necessitat d’una organització al marge del col•legis professionals respectius. Així va néixer l’AEDAF (Asociación Española de Asesores Fiscales), durant molt de temps l’única de la professió i, sempre, l’única que va exigir rigorosos requisits d’ingrés als seus membres. Creada en 1967, la seu inicial va ser Saragossa, com a lloc equidistant entre Madrid i Barcelona. Més tard la seu es va traslladar a Madrid. Val a dir, però, que la professió va ser sempre més nombrosa i activa a Catalunya. L’any 2000 la delegació catalano-balear de la AEDAF comptava amb 360 associats, front a 240 de la zona central, que inclou, a més de Madrid, Castella - La Manxa, més Sòria, Segòvia, Ávila i Burgos. (Potser no fóra impertinent reflectir aquí l’observació d’un inspector que va treballar successivament a Barcelona i a Madrid. Segons aquesta persona, quan un contribuent català rep una citació d’Hisenda, es pregunta: ‘Qui em podrà assessorar?' . El madrileny, en la mateixa conjuntura, es demana: Qui conec? La fórmula verbal fa al·lusió a la institució de l’amiguete. Amiguete. Amigo cuya amistad honra o aprovecha (Del Diccionari madrileny-castellà de Lluís Carandell, inclòs al llibre Vivir en Madrid) ).
La delegació catalano-balear de la AEDAF va gaudir sempre, en el si de l’associació, d’un cert prestigi per la seva empenta organitzativa. Hi havia una llei no escrita, segons la qual, en la candidatura única que solia pactar-se de cara a les eleccions quadrienals de la junta directiva, el vicepresident havia d’ésser català. En 1995, es van enfrontar, per primera vegada, una candidatura oficialista, i una altra de catalana.. La derrota d’aquesta segona per estret marge, va estar a frec de provocar una secessió. L’any 1999 es va tornar al sistema de llista única pactada. Però el pacte incloïa que serien catalans el president i el tresorer. (Potser pagava la pena recollir aquesta anècdota insignificant, perquè sembla una reproducció, a escala microscòpica, d’un somni d’en Cambó).
D’ença de l’any 1980, amb la generalització de l’obligació de declarar per IRPF, la demanda d’assessorament fiscal - professional o amateur marró - va rebre una gran embranzida. Les associacions professionals (alguna d’elles fàbriques de diplomes que s’obtenien per correspondència en tres mesos) creixien com l’escuma. Fins i tot, algun dels memorialistes que hi havia enfront del Palau de la Virreina, quan escassejava la demanda de cartes d’amor, feien declaracions de renda. Un assessor barceloní va poder escriure, sense mancar a la veritat, que, a l’escala on ell tenia el seu despatx, hi havia més assessors fiscals que persones decents.
A partir de la dècada dels noranta, tornades les aigües al seu llit, la professió s’endreça cap a la concentració en un doble sentit: fusió de despatxos i ampliació de l’àmbit d’actuació, des de l’assessorament fiscal i comptable estricte a una més àmplia gamma de serveis a les empreses, que se sol enunciar en anglès per a major claredat: consulting. El despatx tradicional d’estructura trinitària (el pare, el fill i la secretària) sembla, a hores d’ara, condemnat a mort per eutanàsia.