Narració d'una asfíxia premeditada

Aquest títol, calcat del d’una novel·la de García Márquez, és el d’un petit llibre de Ramon Trias Fargas, (Tibidabo Edicions, Barcelona, 1985). S’hi explica l’estrangulació financera de la Generalitat perpetrada a través dels acords de finançament de 1984 pel període transitori (1980-1986).
El 15 de juliol de 1980 es va reunir per primera vegada la Comissió Mixta de Valoracions, Estat - Generalitat de Catalunya, presidida, per la part estatal pel ministre d’Hisenda, Jaime García Añoveros i, per la part catalana, per l’aleshores conseller d’Economia i Finances, R.T.F. El 25 de febrer de 1982, després d’un laboriós estira-i -arronsa, a través de més de cent reunions, s’hi arribà a un acord que el conseller Trias Fargas va considerar relativament satisfactori. Hi havia un motiu important de discrepància: la part estatal entenia que les transferències o subvencions no havien de formar part del cost efectiu dels serveis traspassats. Ni tampoc les noves inversions, que haurien d’anar a càrrec del fons de compensació interterritorial. Però la part catalana considerava acceptable, ja que no la metodologia, les xifres a què s’hi arribava. El motiu era que la diferència quedava parcialment compensada per l’anomenat efecte financer. Aquesta fórmula cabalística feia referència a la previsió que la recaptació dels impostos estatals, sobre els quals requeia el percentatge de participació, creixeria més ràpidament que el cost dels serveis traspassats, pel fet que l’Estat havia d’atendre els interessos del deute públic. Així li havia venut la moto el ministre J.G.A al conseller R.T.F. en una carta datada al gener de 1982, reproduïda al llibre. El 30 de març, tot complint el seu compromís, el Govern espanyol va trametre al Congrés de Diputats un projecte de Llei que reflectia els acords assolits.
Treballs d’amor perduts. Desprès de les eleccions d’octubre de 1982, el nou Govern del PSOE no es va considerar obligat pels compromisos del seu antecessor d’UCD, que no havien arribat a quallar en llei. Trias Fargas ja no era conseller, però seguia sent president de la Comissió Mixta de Valoracions. En aquesta nova etapa el seu interlocutor principal va ser el nou Secretari General Tècnic d’Hisenda, José Víctor Sevilla Segura, persona que posseïa (i per molts anys) un cap voluminós i ben moblat. Sevilla entenia que la metodologia de la part estatal en els acords de 1982 era la correcta, o sigui, inversions noves i transferències, fora. Però, a més a més, s’havia de corregir l’efecte financer. D’altra banda , va introduir en la discussió un nou motiu polèmic. En els acords de 1982, s’entenia (i això es el que pot deduir-se de la recta interpretació de l’Estatut) que la recaptació dels impostos cedits en l’any anterior al traspàs, havia de xifrar-se en un percentatge, de manera que, si la recaptació d’aquests impostos creixia més de la dels impostos estatals (que és el que va ocórrer en la realitat) la diferència havia de quedar a favor de la Generalitat. J.V.S.S. entenia, pel contrari, que s’havia de considerar com a finançament a compte la recaptació efectiva obtinguda cada any pels impostos cedits. Amb aquesta interpretació quedava anul·lat l’estímul a la bona gestió d’aquests impostos.
Al capdavall, la discussió va quedar plantejada, des de la banda estatal, en termes de lo toma o lo deja. Trias Fargas deixa constància que, quan es va arribar a l’acord definitiu, el 20 de febrer de 1984, ell es trobava de viatge professional a Tanzània i que tot plegat va ser producte dels acords President del Govern - President de la Generalitat, assistits respectivament pel Secretari d’Estat d’Hisenda i pel Conseller d’Economia i Finances. En aquell moment, el conseller d’Economia i Finances era Josep Maria Cullell.
Digníssima rentada de mans. Senyor Trias Fargas, chapeau.