Josep Tarradellas

Diuen, els qui en saben, que cada home i cada dona, fins i tot els mes grisos, tenen assenyalat al llibre del Destí un moment de la seva vida. Josep Tarradellas i Juan (Cervelló,1899-Barcelona, 1988) fou un home tan corpulent, vital i apersonat que va gaudir-ne, com a mínim, tres, de moments de la seva vida. El tercer va ser la seva escenogràfica aparició (com una estampa de santoral) al balcó de la plaça de Sant Jaume (Ja soc aquí!). Els dos anteriors, pertanyen a aquesta història i a aquest capítol.
El primer moment de la vida d’en Tarradellas va ser el 27 d’agost de 1936, quan, sent conseller interí de Finances de la Generalitat, decretà la confiscació de les delegacions d’Hisenda de la República i de les sucursals del Banc d’Espanya, obrint pas a l’anomenada ‘autonomia de guerra’. El segon va presentar-se el 17 de gener de 1937, quan, com a primer conseller de la Generalitat, signà els Decrets de S’Agaró, important conjunt de mesures econòmiques i financeres, en la manufactura del qual intervingué probablement el jove economista Joan Sardà.
Aquell comissionista autodidacte que accedí en plena joventut a altes responsabilitats de govern era un personatge arrauxat i audaç, de tall napoleònic, seguidor de la màxima de certs escaquistes que, primer, fan la jugada i, desprès, hi pensen. Res a veure amb l’assenyat i respectable ancià, idòlatra de les formes del poder i devot del sentit d’Estat, que ocuparia la presidència de la Generalitat molts anys desprès. Hi ha motius per pensar que l’aparegut de la plaça de Sant Jaume era un impostor o un actor contractat per a l’ocasió.