L’actitud dels contribuents. L’evasió general progressiva

Amb aquesta parella d’adjectius, dilecta a mestre Pla, hom podria traçar la síntesi de la resposta dels contribuents catalans al sistema tributari del franquisme autàrquic. César Albiñana (Op. cit., pg. 147), tot fent referència a les causes de la desmoralització del contribuent en l’àmbit territorial espanyol, enuncia els següents punts: a) la retroactivitat de la contribució sobre beneficis extraordinaris; b) la concurrència d’aquesta contribució, de la tarifa III d’utilitats i, sovint, de la contribució sobre la renda, amb la qual cosa, hom podria arribar legalment a la total confiscació del benefici; c) la freqüent concessió d’amnisties i exempcions retroactives (1943, 1944, 1945, 1950, 1951, 1954); d) l’establiment de ‘concerts col·lectius’ amb els contribuents d’usos i consums.
Una cinquena causa, a la qual Albiñana, amb comprensible pudor, tan sols hi al·ludeix de trascantó, era el sistema de retribució dels inspectors d’Hisenda que, des de la dictadura de Primo de Rivera, gaudien d’un percentatge de participació sobre les actes aixecades. (Aquesta bestiesa, tot i que sota formes més sofisticades, ha subsistit fins els nostres dies). És clar que, sota aquesta perspectiva, presentar una declaració tributària honesta era imprudència temerària. Als inspectors no els agradaven les declaracions honestes, que els eren poc rendibles.
Encara podríem afegir al catàleg una sisena causa, d’específicament catalana:
A l’acabament de la guerra, els recursos de personal de l’Administració tributària estatal a Catalunya havien restat reduïts al no res. Als estralls produïts pels factors demogràfics, naturals i violents (aquests darrers també naturals en aquestes terres i aquells temps), s’hi afegien els efectes de les depuracions polítiques.
De Borja de Riquer i Joan B, Cullà (Història de Catalunya VII, El franquisme i la transició democràtica, Edicions 62, Barcelona, 1989), recollim aquesta notícia: La depuració fou total i rigorosa en els diferents sectors de l’Administració Pública de Catalunya... Ja el 17 de febrer de 1939 la Diputació de Barcelona anunciava el cessament de tots els funcionaris i treballadors adscrits a l’abolida Generalitat... Altres sectors públics en què la depuració fou, pels indicis que en tenim, també molt severa, van ser Correus, la delegació d’Hisenda i l’Administració de Justícia.
D’on procedia el personal que va substituir els depurats? Ens ho diu Dionisio Ridruejo, citat per Josep Benet (Catalunya sota el règim franquista, Editorial Blume, Barcelona, 1978): Es fàcil imaginarlo después de cuanto hemos dicho sobre los criterios de preferencia que privilegiaban a ex-combatientes, ex-cautivos, militantes del Partido único y derechistas de toda la vida. Tales funcionarios se sentían así investidos de un plus de autoridad y legitimidad, puesto que su empleo no sólo era – y a veces no era en absoluto – el resultado de una competencia puesta en concurso, sino algo parecido a un botín de guerra.
Afegirem que les garanties jurídiques dels contribuents en aquell període eren inexistents. La Llei General Tributària és de 1963. Hi havia tribunals econòmico-administratius, però, com el seu nom indica, eren tribunals de funcionaris (igual que enguany). Imperava el principi solve et repete, que traduït al llatí modern vol dir, paga primer i, desprès, ja en parlarem. Si no hi havia pagament previ, el contribuent ja havia begut oli: ni tan sols s’admetia el recurs.
Last but not least, sectors sencers del comerç i de la indústria estaven condemnats a la clandestinitat, per causa de la por a la temuda Fiscalía de Tasas. Si és que no apel•laven als recursos de l’astúcia, que hauria dit Pío Baroja. Segons una piadosa tradició oral, en els anys quaranta, va haver-hi un comerciant eixerit que es va fer ric venent als pastissers de les zones altes de Barcelona un producte envasat, substitutiu de la farina de blat. La secreta composició del contingut dels envasos era... farina de blat.
En conclusió: si la mortaldat econòmica dels contribuents catalans no va assolir proporcions esgarrifoses, va ser, primer, perquè hi havia relativament pocs inspectors; segon, perquè els pocs que hi havia procuraven no matar la gallina, o sigui la mare dels ous. És ben segur que els contribuents no eren angelets de Déu. Però, en molts casos, la seva conducta estava emparada per les eximents d’ estat de necessitat i/o legítima defensa.