II La República i la Guerra

RESUM.- La fórmula financera de l’Estatut de Catalunya de 1932 consistia en atribuir a la Generalitat part dels impostos directes estatals en equivalència al cost dels serveis traspassats. Aquesta fórmula, que no resolia el problema ja aleshores existent del desnivell de la balança fiscal Catalunya-Espanya, va ser possible, com a mal menor, a contracorrent de l’opinió pública espanyola, gràcies a l’entossudiment personal de Manuel Azaña. El traspàs de serveis fou una desgràcia total. En els millors moments, va ser lent i dificultós. Arran dels fets del 6 d’octubre de 1934, el traspàs, amb el conegut estil de marxa del cranc, va esdevenir retrotraspàs.
Durant els primers mesos de la guerra, Catalunya assoleix una situació de pràctica independència de fet, l’autonomia de guerra. En aquesta circumstància, el conseller en cap Tarradellas, va escometre un ampli pla econòmic, els decrets de S’Agaró, del qual formava part una reforma fiscal, que incloïa un impost general sobre les operacions empresarials: l’impost sobre la xifra de negocis.