La fòrmula financera en l'Estatut de 1932

La comissió redactora del projecte anomenat Estatut de Núria era presidida per l’advocat i home de negocis Jaume Carner, que l’any següent seria nomenant ministre d’Hisenda de la República. Però la redacció del títol d’Hisenda va ser encomanada a Pere Coromines, personatge polifacètic, polític, advocat i economista d’oïda, que, en els seus diaris, palesa estar encantat d’haver-se conegut.
El sistema financer que s’hi proposava inspirat en el de l’Estatut d’Autonomia aprovat per l’Assemblea de la Mancomunitat en 1919, consistia bàsicament en la cessió a la Generalitat de les contribucions directes, és a dir, la contribució territorial rústica i urbana, la contribució industrial, la contribució d’utilitats i l’impost de dret reals.
Per estrany que pugui semblar, la manufactura d’aquesta proposta no va ser precedida d’un mínim estudi d’equivalència entre el previsible cost dels serveis que es reclamaven i el rendiment dels impostos a cedir. El 22 de juliol de 1931, desprès d’una llarga sessió de treball amb el funcionari de la Diputació de Barcelona Guillem Virgili, Coromines va descobrir esverat que, mentre que el cost dels serveis a traspassar representava entorn de 81 milions PTA, el producte a Catalunya de les contribucions directes suposava més de 230 milions. Hem de fer el compte d’una altra manera, va ser la beatífica conclusió corominesca.
Per iniciativa del president de la República Alcalà Zamora es va encomanar l’estudi dels aspectes econòmics de l’Estatut a una comissió de tècnics integrada per tres representants del Ministeri d’Hisenda i tres de la Generalitat. Les discrepàncies en el si de la comissió no van fer possible concretar els resultats en un informe únic. Pel mateix preu se’n van fer dos: un dels funcionaris estatals i un altre dels representants catalans.
El dictamen de la Comissió parlamentària, que representava una restricció considerable de les pretensions inicials de l’Estatut de Núria, revestia un caràcter híbrid, ja que barrejava els sistemes de cessió total d’impostos, de participació i de concert.
Eren objecte de cessió total la contribució territorial, la industrial i un seguit de petits conceptes, la recaptació total dels quals girava entorn d’1 MPTA. Per completar el càlcul previst del cost dels serveis cedits segons l’informe B dels tècnics de la Generalitat, s’hi afegia una participació del 53% de l’impost del timbre. La contribució d’utilitats seria objecte d’un concert semblant al del País Basc: el rendiment del tribut s’atribuiria a la Generalitat a canvi d’un cupo anual.
L’inici del debat parlamentari, el maig de 1932, es va veure envoltat d’un clima polític enrarit. Una campanya de premsa, instigada per la dreta i per certs sectors socialistes, i reforçada per aldarulls prefabricats d’estudiants suposadament inflamats en ardor patri espanyol, amenitzaven el panorama. El dia 9 se celebrava al teatre Principal de Palència una assemblea de representacions castellanes que s’oposava al dictamen de la Comissió en nom de la unitat d’Espanya i de la sobirania nacional. Entre les adhesions rebudes, hi figuraven les de Miguel de Unamuno i de José Ortega i Gasset.
El debat es presentava difícil en un Parlament on existia l’estrany costum de parlar (per comptes de prémer botons electrònics) i era desconeguda la disciplina de vot. El dia 2 de juny, Miguel Maura va promoure un incident en interpel·lar el Ministre d’Hisenda Jaume Carner, qui, segons Maura, no podia romandre al banc blau, representant al Govern, quan era ‘part interessada’, com a català i coautor del projecte d’Estatut. Tot i l’enèrgica rèplica del president del Govern, Azaña, Carner va tenir la delicadesa de no tornar a ocupar el banc blau.
L’obstrucció era sistemàtica i acarnissada. Acabant el mes de juliol, tan sols s’havien pogut acabar quatre articles. Un esdeveniment extraparlamentari va accelerar decisivament el debat. El dia 10 d’agost es va produir el frustrat pronunciament dretà del general Sanjurjo, que prenia, precisament com a pretext principal l’oposició a l’Estatut de Catalunya. La consegüent reacció de suport al Govern va permetre que el debat de totalitat del títol d’Hisenda ocupés tan sols quatre sessions, del 25 al 31 d’agost. Particularment decisiu va ser el discurs d’Azaña en la sessió de 21 d’agost, que va aconseguir liquidar la maniobra d’Alba, Lara i Besteiro, tendint a remetre la qüestió d’Hisenda de L’Estatut a una llei especial. En la sessió de 9 de setembre es va aprovar l’Estatut per 314 vots contra 24.
El resultat final, val a dir-ho, distava molt dels plantejaments inicials de Núria. Única concessió als punts de vista de l’informe B dels tècnics catalans va ser l’acceptació del principi que la valoració dels serveis a traspassar no es limitaria als pagaments a Catalunya per raó d’aquells serveis. S’hi haurien d’afegir:
a) Un percentatge sobre aquella quantia per raó de despeses imputables als serveis transferits que, tenint consignació en els pressupostos estatals, no produïssin pagaments a Catalunya o els produïssin en quantia inferior al cost dels serveis.
b) Una suma igual al coeficient d’augment que poguessin experimentar en el futur les despeses del pressupost de la República en serveis corresponents als traspassats.
Deixant de banda els minúsculs conceptes tributaris del 20% de propis, 10% de peses i mesures, 10% d’aprofitaments forestals, cànon de superfície i impost d’explotacions mineres, els únics impostos objecte de cessió íntegra eren la contribució territorial i l’impost de drets reals. Però mentre que la primera se cedia incondicionalment, és a dir, amb capacitat normativa, la cessió de l’impost de drets reals, equivalent als actuals de transmissions patrimonials i de successions i donacions, quedava condicionada a l’aplicació per la Generalitat dels mateixos tipus i normes estatals. Pel supòsit que la valoració dels serveis traspassats arribés a excedir de la valoració dels impostos cedits, la Generalitat seria compensada amb participacions en les contribucions industrial i d’utilitats, fins el límit del 20% i, supletòriament amb una participació il·limitada en l’impost del timbre.
Hom preveia una revisió ordinària del sistema, que tindria lloc cada cinc anys i una revisió extraordinària, que podria fer-se en qualsevol moment per iniciativa del ministre d’Hisenda de la República.
Jaume Alzina va fer una previsió de la valoració dels impostos i participacions cedits: a nivell del pressupost de 1933. En el supòsit que les participacions en industrial i utilitats assolissin el seu percentatge màxim del 20% i la del timbre el mateix percentatge, el total pujaria a 133 MPTA. El pressupost d’ingressos de la República per aquell any ascendia a 3.474 MPTA. La relació de població Catalunya-Espanya era de l’11%.
L’intent de comparar la cessió de tributs de 1932 amb la de 1982 fóra exercici superflu i enfollit. No sols les pessetes d’un any i de l’altre eren monedes quantitativament i qualitativament diferents. La relació de població era diversa. La composició dels pressupostos estatals respectius i la proporció de despeses de caràcter social i de transferències a les economies familiars eren magnituds resistents a tota comparació.