Les formes romàntiques de l'evasió fiscal: contrabandistes i matuters

Un sistema de contribucions directes de quota periòdica fixa, com va ser l’espanyol de 1845, oferia escasses escletxes a la defraudació, per molta aplicació i ganes que s’hi posessin. L’any 1900, la creació de la contribució d’utilitats obre noves perspectives als aficionats a l’evasió fiscal. Però no sembla probable que el frau assolís nivells importants. En primer lloc, els tipus impositius eren moderats i, així, doncs, no gaire engrescadors pels aspirants a defraudadors. En segon lloc, aquells assentaments comptables escrits amb lletra rodona (i que els jutges s’empassaven, com si fossin formes consagrades, quan els eren presentats com a prova), infonien un respecte imponent. En tercer lloc, l’experiència dels qui en saben ensenya que el frau fiscal és cosa de persones rasurades. I els empresaris catalans transportaven, com a mínim fins a la Guerra Europea, unes barbes i uns bigotis que no s’adeien amb la fesomia del defraudador típic.
On sí que va haver-hi, de tota la vida, un nivell d’evasió considerable és en els impostos indirectes: duanes i consums.
El contraban entre França i Catalunya, existent des de temps immemorials, va adquirir un gran apogeu a partir del Tractat dels Pirineus (1659). La sobtada aparició d’una frontera on el dia abans no n’hi havia, va fer que el comerç entre totes dues bandes esdevingués contraban amb tota naturalitat. Va ser, com quan (sigui dit amb tot respecte), al Paradís terrenal, el fet natural de menjar pomes esdevingué pecat. Durant tota la resta del segle XVII i el XVIII els contrabandistes circulaven d’un costat a l’altre de la ratlla envoltats d’una aurèola preromàntica de defensors de les llibertats catalanes.
Tot i que les grans èpoques del contraban català pertanyen als segles XVIII i XIX, encara fins ben entrat el segle XX el contraban era mitjà dilecte de vida de poblacions senceres de les comarques septentrionals. Contribuïa al prestigi social dels contrabandistes el fet que els antagonistes, els carrabiners, eren quasi tots forans. (Aquí hom parla de les formes artesanes del contraban, no pas del sinistre contraban industrialitzat contemporani). A les memòries de Fernande Olivier, companya de Picasso, (n’hi ha una traducció catalana a http://personal.redestb.es/prafart/benigne/Fernande.htm) hom pot trobar aquesta notícia sobre el poble de Gósol:
Gósol va resultar una meravella. Allà a les altures, enmig d’un aire d’increïble puresa, per sobre dels núvols, rodejats pels seus amables habitants, hospitalaris, desinteressats, contrabandistes gairebé tots...
Uns quants horts donaven les verdures necessàries per a cada família. La majoria d’homes es dedicaven al contraban: mixtos, tabac, jo que sé... També el contraban formava part dels costums del lloc.
La narració de Pla Contraban (Aigua de Mar, O.C. 2), situada a Cadaqués entorn dels anys 20, descriu una expedició marítima a la Catalunya Nord de dos contrabandistes professionals, acompanyats pel narrador i propietari del vaixell, el paper del qual consistia a fer de senyor.
De Pla és també aquesta pinzellada sobre la importància social del contraban a Andorra (Viatge a la Catalunya Vella, O.C. 9):
A Andorra, una gran quantitat de viatgers posen en els llibres registres de les fondes i en el moment de posar la professió la paraula màgica: contrabandista. Després ve el gendarme, posa la conformitat a la pàgina i tot queda perfectament legalitzat. Aquesta legalització es converteix en una autèntica alegria, quan el nombre de contrabandistes arribats és copiós i abundant. El contraban a Andorra no solament és un afer tolerat, sinó que és una professió perfectament respectable, com l’agricultura, la perruqueria o la veterinària.
Un altre centre important del contraban català del segle XX, abans i desprès de la Guerra Civil, va ser la zona Penedès-Garraf. Els indrets més habituals eren les costes del Garraf, els Colls, el Roc de Sant Gaietà i el Francàs. (Aquesta notícia es pot trobar ampliada a la pàgina web http://www.lafura.org/paisatge/fitxa19/PAISATGE.HTM. ).
Els contrabandistes eren figures dotades d’aurèola, que pertanyien al món de l’òpera lírica, o com a mínim, al del melodrama, i que calçaven coturn. Els seus petits nebots, els matuters o defraudadors dels drets de portes i de l’impost de consums, pertanyien al món de l’òpera bufa i calçaven espardenyes. Els seus antagonistes, els consumers eren també figures bufes. Anaven pel món proveïts de pals punxeguts, per detectar la matuta, i, com els cargols, exercien el seu sacre ministeri en casetes, les casetes de consums. Quan els consumers enxampaven un matuter, aquest no era lliurat a la jurisdicció de contraban i defraudació, sinó a la del folklorista Joan Amades. Els matuters van gaudir sempre d’una àmplia i sòlida simpatia popular.