Propostes federals o autonòmiques en l’últim terç del segle XIX

El 1868, any de ‘la Gloriosa’, Valentí Almirall va redactar les seves Bases para la Constitución Federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. En aquell paper, primera formulació estructurada del federalisme, es preveia que els pressupostos de la Federació es dotarien amb contribucions repartides entre els Estats. La recepta pressuposava, tot i que no es faci explícit, que en els Estats residia el poder d’establir impostos.
En 1873 es va presentar a les Corts de la República un projecte de Constitució federal, elaborat pel senyor Emilio Castelar. En aquest projecte, que seria rebutjat, els Estats, que gaudien d’autonomia política, regien la seva Hisenda pròpia. Això no obstant, la Federació també comptava, a més de les contribució dels Estats, amb ‘rendes’, es a dir, amb fonts tributàries pròpies. El text no ens hi dona pistes, per indagar quina era la distribució de fonts impositives, tret de la renda de duanes, expressament atribuïda a la Federació. Els Municipis, també autònoms, tenien igualment els seus recursos tributaris propis, però sota la fiscalització dels Estats.
De l’any 1883 són el projecte de Constitució per a l’Estat Català, aprovat pel congrés del Partit Regional de Catalunya i el projecte de Constitució Federal de la República Espanyola, aprovat per l’Assemblea Federal Espanyola, sota la presidència de Pi i Margall. Les clàusules fiscals són semblants a les del projecte Castelar. Però resta clar que la sobirania fiscal correspon als Estats. La Federació, fora de la renda de duanes, només disposaria dels tributs que li fossin cedits. El criteri de distribució proporcional de les contribucions dels Estats a la Hisenda Federal era la ‘riquesa’ de cada Estat.
1892. Una assemblea convocada per la Unió Catalanista va redactar les Bases de Manresa, considerades com a primera formulació orgànica del catalanisme conservador. Segons González Casanova (Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938), Barcelona, 1974) les Bases de Manresa no són més autonomistes que el projecte federal de 1883 i, evidentment, gens separatistes. En matèria d’Hisenda, però, hi van més endavant. El Poder central no tindria cap altre recurs tributari que la renda de duanes i no podria emetre en el futur deute públic. La facultat d’encunyar moneda era atribuïda a les Regions.
A la data crítica de 1998 correspon el missatge a la Reina regent dels ‘cinc presidents’ (Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Foment del Treball Nacional, Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Ateneu Barcelonès i Lliga de Defensa Industrial i Comercial). Aquest paper representa, en l’aspecte polític, un replegament en relació amb les Bases de Manresa. En matèria fiscal s’hi planteja, per primera vegada, la fórmula del concert econòmic, inspirada en el sistema del País Basc